Òscar Dalmau tenia dinou anys quan va marxar de la UAB rebotat de Periodisme i va començar Comunicació Audiovisual a la UPF. Allà va coincidir amb Òscar Andreu, que tenia divuit anys i venia directament de COU. El tàndem dels Òscars va començar als passadissos de la Pompeu; aleshores ja fabulaven fer alguna cosa pròpia –a part de fer guions per Manel Fuentes o Toni Soler–.

Després de dir que no dues vegades a una proposta de la ràdio per por a haver de fitxar cada matí, estar pendents de l’actualitat 24 h o altres excuses, van iniciar el que un dia va ser el seu somni: escriure el seu propi programa.

Fem l'entrevista als estudis de RAC1 després de l’emissió en directe de La Competència. A part d’afició per la ràdio Dalmau també en té per la moda, tant amb les ulleres com amb la roba. Quan va treure el cap per primer cop a la televisió, presentant El Gran Dictat, va anar amb roba seva durant els vint primers programes.

En aquell moment tenia 35 anys, però no encaixava amb el perfil de noi jove amb vambes que havien pensat, sinó que ell es defineix com un “iaio”. Anar vestit amb americana i corbata li agrada molt i per ell és com una cuirassa. En canvi, els texans trencats o una camisa tacada, per molt modern que sigui, no és el que li agrada, més aviat ho sent com una disfressa.

Hola, Òscar. Creus que respondràs únicament com a Òscar Dalmau o que, inevitablement, dins teu hi ha un trosset d’Angelines, Jep Cabestany, Xosé Anton Pazos de Vieira, PhilMusical...?
Si et digués que no, et mentiria. És possible que surtin en algun moment. No acostumo a parlar amb altres veus fora la ràdio, però sí que per exemple de personatges que faig a la ràdio hi ha coses, potser no meves però sí del meu entorn o de la meva experiència vital. L’Angelines és com una mescla de la meva mare, la meva tieta, veïnes de quan jo era petit, la farmacèutica… Tot podria ser.

Quina és la fórmula perquè La Competència encara tingui èxit?
No t’ho sabria dir. Nosaltres, quan ens van oferir la possibilitat de fer aquest programa va ser el 2009 i l’Òscar i jo estàvem fent de guionistes pel Polònia i el Krackòvia. Llavors vam dir: “Sí, ens engresca la idea, però no deixem de fer guió perquè igual això durarà 2-3 mesos”. No som imitadors, veníem a substituir Minoria Absoluta, un programa fet per tota la colla del Polònia. Aleshores, vam agafar i vam dir: “Plantegem un programa amb personatges perquè sí que portem tota la vida fent ràdio, fent veuetes per acompanyar altres imitadors”, però fèiem veuetes de gent com anònima. Amb l’Òscar vam dir: “Agafarem aquestes veus, les batejarem, construirem com una Bíblia de personatges.

Tenieu dubtes?
La Competència en el fons és un programa de cocció lenta: si l’escoltes per primer cop és possible que pensis: “Aquesta marcianada, què collons és?”, que no entenguis res. Fins que no l’escoltes 6,7 o 8 dies seguits i ja vas entenent “ah aquesta veu es diu Angelines”, o “aquest és Mohamed Jordi, sempre diu això o allò altre”, no et comences a familiaritzar amb els personatges.

“Ens pensàvem que La competència només duraria dos o tres mesos”

T’has cansat mai de treballar amb Òscar Andreu?
No! No és que convisquem 24 h junts. Ens veiem a la feina, però ens entenem molt bé. En el nostre cas, sempre ha sigut un treball a quatre mans tot el món del guió, una cosa bastant inusual en aquest món, perquè cadascú treballa sol a casa. No quedàvem junts moltes vegades per escriure, per exemple esquetxos, cadascú des de casa. Però sí que llavors ens creuàvem els guions i dèiem: “Escolta aquest l’he enllestit però el final… te’l passo a veure si el pots rematar tu”, i treballem així. És una feina que de moment, toquem fusta (toca fusta literalment), no ha arribat a la saturació encara amb l’Òscar i esperem que per molts anys.

Ara estàs fent un programa a SX3, Els contes de la Pinya. Com va sorgir?
Sí, un altre canvi de registre. Això va sortir de la Laia Cervera, la directora del Super3. Ha sigut la responsable de la remodelació del Super3, de la compra de noves sèries de dibuixos d’anime... I entre altres projectes ella tenia al cap recuperar, per una banda, els contes populars, i després la figura del contacontes: algú que expliqués contes als nens. I em va trucar un bon dia.

Què et va dir?
"Crec que ho hauries de fer tu”. I clar, em vaig quedar parat: l'infantil és un registre que no l’havia tocat, em dedico a l’humor, són dos públics diferents. Però en aquest cas em va tocar la fibra perquè soc pare de dues criatures petites que demanen contes. Jo també busco contes a la xarxa que estiguin ben explicats, ben narrats, ben produïts… I hi ha molt poca cosa en català. Vaig pensar que si puc contribuir a generar material que pugui ser d’ajuda també als pares per engrescar els nens a la lectura, endavant.

A SX3 sí que surts en imatge, però a la ràdio no. Igualment, dones molta importància a la roba. La que portes avui l’has dissenyada tu?
Que hagi dissenyat jo, no. Perquè el que dissenyo és roba de punt per a una cooperativa tèxtil que hi ha a l’Espluga Calba, a les Garrigues (la cooperativa tèxtil més antiga de Catalunya) i un dels responsables de disseny d’allà dins em va dir que buscaven una cara coneguda que els pogués dissenyar roba una mica més atrevida. Em van donar camp per córrer i els vaig dir que sí. Però dic això, “a canvi de què, de calers?” I em van dir: “A canvi que la roba que vulguis fer te la fabriquem nosaltres, tenim fàbrica”. Vaig pensar que era ideal perquè sempre he comprat molta roba de punt, jerseis, càrdigans, rebeques, polos de màniga curta i llarga… I la possibilitat de poder-m'ho dissenyar jo em va agradar. Al meu armari hi tinc roba dissenyada per mi. 

Parlant moda sostenible, l’Angelines recicla a casa teva? 
Tal com és, diria que no. Deu reciclar en el sentit de la roba, deu intercanviar roba amb les amigues, això sí que ho deu fer. Abans de llençar, això de dir: “Escolta’m tinc una bossa de roba aquí, si vols”. Però no la veig molt conscienciada.

“Al meu armari hi tinc jerseis, càrdigans i polos dissenyats per mi”

Una part important del teu outfit són les ulleres. Has pensat mai a canviar-te-les? 
Me les he canviat moltíssim al llarg de la meva vida fins que vaig trobar aquesta muntura en una òptica de Los Angeles, en un viatge que vaig fer. Vaig trobar una òptica i vaig pensar: “Ostres, què xulo”. A mi tot el que tingui pols m’interessa, que tingui història. Vaig al·lucinar en veure unes muntures d’ulleres que no són actuals, de fins i tot els anys vint del segle passat. Vaig entrar a preguntar: “Escolta’m, això què és un museu de les ulleres o què?”. I em va dir: “No, no és una botiga: principalment treballem per a productores americanes de pel·lícules i sèries i lloguem muntures, per exemple per rodar un capítol de Mad Men”.

I què vas respondre?
Vaig preguntar si en tenien a la venda i vaig trobar aquesta muntura que em va encantar. Me les vaig comprar i vaig pensar en un col·lega que té una fàbrica de muntura d’ulleres i vaig demar que em fessin motlles amb diferents acetats. Ara tinc 6 ulleres a casa: dues per a cada acetat, gravades amb el meu nom a l’interior de la branca. Així si les perdo i algú les troba, me les torna.

Si haguéssis de canviar les ulleres per les d’un d’aquests famosos, quines triaries: les de Risto Mejide, Elton John, Pedro Almodóvar o Ringo Starr?
Crec que m’aniria cap a les d’Almodóvar. Les d’Elton John són massa extremades per mi. M’agraden, però com les porta ell. També és veritat que hi ha unes ulleres per a cada persona. O sigui, allò de dir: “Ostres aquestes ulleres m’agraden, però me les posaré jo i em quedaran fatal”. Crec que em passaria això amb pràcticament totes. De les de Risto m’agrada aquest punt que tenen una mica fosc, que crec que el vidre fumat li dona un punt interessant a la vida.

Qui també portava les teves ulleres era el pot d’El Gran Dictat, t’agradaria que es tornés a fer el programa? 
No et diré que no, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltíssim, perquè treballo amb la llengua perquè soc comunicador, i hem d’aprendre a parlar i escriure bé. El llenguatge oral és més complicat perquè és més automàtic i espontani, i tens més possibilitats de fer errades. Em va ajudar a aprendre molt, polir la llengua que parlava, perquè era un programa que gravàvem amb un lingüista al costat. Moltes vegades em creuo gent pel carrer, com que això encara ho repeteixen pel Canal 33, i diuen: “Tu m’ho sabràs dir: com es diu això en català?”. I dic: “Presentava El Gran Dictat, no soc lingüista”.

Potser podria servir també com un impuls per a la llengua catalana, ara que està patint una davallada? 
Sempre ha estat en perill d’extinció (riem assentint). Bé, els principals responsables en som nosaltres, els catalanoparlants. No sé per què canviem al castellà quan ens el parlen. Considerar que no tenen prou cervell per entendre el català és una manera de discriminar els castellanoparlants. Tothom que viu aquí l’entén, l’altra cosa és que el parli o que el vulgui parlar. Igual que no canvien al català segons quins castellanoparlants, doncs tu pots continuar parlant català, que t’entendrà perfectament. A Catalunya, un 80% de l’oferta que en el món de la televisió o ràdio és en castellà.

I passant a l’àmbit familiar: us trobeu gaire per la ràdio amb Marc Giró? (són cunyats). T’imagines fer un programa amb ell o comparteixes la idea de no barrejar feina i família?
No, no. Amb el Marc clar que coincidim, aquí a la ràdio treballem pràcticament al costat. Tenim al Joel, que és el seu productor, que ens fa una mica de barrera, però la casualitat ha fet que ens creuem a l’hora d’enllaçar programes, van seguits. En Marc és un fenomen, vull dir que si jo co-presentés un programa amb ell… en Marc és un tipus de presentador que no admet co-presentador, ell ja fa sol, no necessita una crossa. De fet, soc força més d’escoltar que de xerrar. Xerro per contracte, perquè si no no em pagarien a final de mes, però el meu tarannà quan vaig a sopar és més d’escoltar que no pas de parlar.

“Aposto per fer un nou format d’El Gran Dictat d’aquí a 10 anys”

Pensant en el futur, quina és la situació més probable d’aquí a 10 anys: dirigint RAC1, fent un programa de ràdio o TV amb el teu fill/a o tornant a fer ‘El Gran Dictat’?
Mira... crec que amb el meu fill o filla no perquè seran molt petits encara. I jo dirigint una ràdio...Clar és que a mi m’agrada fer ràdio. Per aquí ha passat Eduard Pujol, per exemple, que era un home de ràdio que quan va començar a dirigir RAC1 va deixar de fer ràdio, perquè clar no es pot compaginar, és difícil. Aposto per d’aquí a 10 anys fer un nou format d’El Gran Dictat, el concurs és un format recuperable.