El filòleg i traductor Pau Vidal (Barcelona, 1967) acaba de publicar Sortir a guanyar. Guia per al combat lingüístic de cada dia. És un llibre editat per VilaWeb que vol servir per desempallegar-se de la mentalitat de perdedors que, diu, tenim els catalans en relació amb la nostra llengua.

Defensa que sense conflicte no hi haurà millora i no se n’està de fer referència a llenguatge bel·licista. Durant l’entrevista explica que fa una dècada que fa veure que no entén el castellà a Catalunya i, fins i tot, afirma sense miraments que “per millorar la salut del català cal desaprendre’l”. 

Al llibre dius que “ara mateix estem en guerra”, però que durant molts anys la llengua ha estat “un conflicte soterrat”. Per què estem en guerra? 
Estem en guerra perquè convivim amb una gent que ens vol aniquilar. Això ha estat així sempre des del primer dia i no ha canviat mai. El que ha canviat són els mètodes. El franquisme havia estat tan bèstia que ha semblat que estàvem anant cap a les flors i violes, cosa que és impossible perquè ells no són una cultura per conviure. Destruir la catalanitat és destruir la llengua, i cada cop estan més a prop d'aconseguir-ho. 

I qui l’ha soterrat, el conflicte?
L’hem silenciat tots. També les nostres autoritats, que fa molts anys que ens intenten enganyar per covardia. Des de la llei de normalització lingüística el discurs imperant ha estat sempre que el bilingüisme és una cosa bona i ens fa contents i feliços. I això és una mentida que, dita i repetida unes vegades, hi ha hagut gent de bona fe que se l'ha creguda. Això és una manera de guanyar la guerra, però alhora també de soterrar-la. 

La manera de relacionar-nos que tenim amb la nostra pròpia llengua diu coses del caràcter dels catalans? 
En diu tantes que de fet ens descriu. Això s’exemplifica sobretot amb el nostre vici nacional: la cursileria. Som un poble cursi, ensucrat i poruc. De fet, som cursis perquè som porucs, i com que tenim por del conflicte, ens refugiem en l'"ensucramenta". Anem a les manifestacions i estem orgullosos de no llençar ni un paper a terra, que és el contrari del que s'ha de fer en una manifestació. Si tu vas a Urquinaona has de calar foc i has d’atonyinar l'enemic, que per això et manifestes. I, en canvi, nosaltres què fem? Som tan civilitzats que no llancem ni un paper a terra. Som la riota de la humanitat.  

"Els catalans som la riota de la humanitat"

I què hem de fer per perdre la por? 
Afrontar-lo. És el que diuen tots els psicòlegs. El primer que has de fer és reconèixer que tens por i intentar-lo afrontar. El que has de fer és entrenar-te; no tenim múscul lingüístic. Puc testimoniar que l'entrenament funciona i que pots empoderar-te i imposar el teu punt de vista lingüístic. És a dir, dictar les regles. Perquè si no, sempre acceptem que ens les dictin els altres.

Qui té més responsabilitat de la davallada de l'ús del català, l’administració o la societat civil? 
És veritat que tendiria a respondre l'administració o el govern, però alhora és tan clar que no hi pot fer res que quasi jo diria meitat i meitat, perquè també veig que la gent ha trobat una mena de panacea on refugiar-se. El “si el govern no fa res, per què ho hauria de fer jo?” és una cosa que m'irrita molt. Quan t'entren a robar a casa, si primer truques la Guàrdia Urbana, el paio et fotrà els quartos. Primer carda-li un cop de paella i després ja trucaràs els "urbanos". És una forma de fugir del conflicte. 

Hi ha una gran fal·làcia que és la idea que la batalla lingüística serà desagradable. Jo, que fa 42 anys que no parlo castellà aquí habitualment, i 10 que faig veure que no l’entenc, podria comptar els conflictes que he tingut amb els dits d'una mà. És raríssim que tu facis un "mantinc" i algú se t'enfadi. Si fas un "no t'entenc", trobaràs més desconcert, però precisament per això el llibre explica estratègies per arrossegar l'altre cap a l'ús del català, que se suposa que sap. 

Sí que és veritat, però, que a priori passar-se al castellà és més còmode pel dia a dia. Per salvar el català s'ha de sacrificar part de la comoditat diària? 
Passar-se al castellà vol dir matar el català. Cada vegada que parles en castellà estàs matant una miqueta més la llengua. Hi ha d'haver esforç. No es pot pretendre que la llengua continuï sent el nostre vehicle i que això no costi un esforç. Si tu vols que et surti de franc, plega. És més, si ho haguéssim fet fa 40 anys seria més barato que ara. Si ara no volem pagar el preu que és el d'aquest esforç, als nostres fills encara els costarà més car. Alerta, és un esforç que és molt inferior al que la gent es pensa. Qui té interioritzat parlar sempre en català, li comporta esforç zero. A mi ara em costaria més que em fessis parlar en castellà, no només des del punt de vista pràctic, sinó també moral.

"Cada vegada que parles en castellà estàs matant una miqueta més la llengua"

Vas al supermercat, trobes que la persona que t'està atenent a la caixa és nouvinguda. Què li hem d'exigir a aquesta persona i com desencallem la situació si no m’entén de cap de les maneres? 
Fa massa temps que pensem que els altres estiguin bé i, a canvi, nosaltres anem entomant molta merda. Voldria que el govern i els que han vingut de fora pensessin en la meva incomoditat. La situació la planteges tu. No li has d'exigir res, al caixer, simplement l'has de veure com un compatriota. Quan et parli en castellà, fas [Entretanca els ulls.]: “Com? No sé què dius. Què m'has dit? Els números em costen molt”. Si realment no t'entén i t'ho diu, tu agafes, li deixes la bossa i dius que canvies de supermercat. Si aquell dia no et va bé, tens pressa, t'estan esperant o has de fer el sopar, no passa res. No hem de ser herois, però no hi tornes. El que hem d'evitar és la batussa amb la gent. Jo simplement em comporto amb normalitat. És una cosa que tenim tan interioritzada que sembla que nosaltres siguem els dolents de la pel·lícula. De veritat, els dolents no som nosaltres.

Deia Umberto Eco que l'objectiu no hauria de ser que tothom acabés parlant una llengua única sinó que tothom pogués parlar la seva pròpia i així poder-se comunicar. Es pot salvar el català només parlant-lo i no pas rebent-lo? 
En l'actual equilibri de forces demogràfic, indiscutiblement no. 

El que t'he plantejat és sortir a empatar?
En termes estrictament tècnics, sí. És veritat que no canviant mai de llengua guanyes amb relació a com estàvem abans. És a dir, és millor que hi hagi un 30 % de mantenidors que no un 15 %, com hi ha hagut fins ara. Però, sociolingüísticament parlant, això és sortir a empatar i, per tant, és perdre.

Per què? 
Els monolingües no canvien mai de llengua perquè només en tenen una. La pràctica demostra que en totes les interaccions que hi ha monolingües s'acaba imposant la llengua del monolingüe. Estadísticament, és rapidíssim com acaba desapareixent. Agafa un 35 % de catalans parlants que no canvien mai de llengua, un 50 % de castellans i un 15 % d'altres, que és el que hi ha ara. Si el 50 % dels castellans tampoc canvien mai, ja guanyen. És a dir, si tots, si el 100 % dels catalans féssim el "mantinc", tot i així perdríem, perquè aquests (els castellanoparlants) tampoc canvien. Afegeix-hi els de fora, que decantaran la balança, i tota la deslleialtat que hi ha entre els catalans. Són faves comptades.

“Fa 10 anys que faig veure que no entenc el castellà”

Expliques que una llengua que pretengui sobreviure necessita parlants monolingües i que el castellà s'ha de saber, però no s'ha de practicar. Una de les solucions per a la millora de la salut del català és desaprendre el castellà?
Sí, indiscutiblement. 

Com es fa, això? 
Desaprendre la llengua és molt difícil, però es pot entrenar. A mesura que la deixis de parlar i consumir, les estructures d'aquell idioma que estan desfigurant el nostre cada vegada el desfiguraran menys i, per tant, el nostre reviscolarà. Per què han acabat reconeixent el ningun? Perquè l’ha imposat l'estructura superior. Quan vas eliminant aquesta influència cada cop et sents més segur en aquesta llengua i més insegur en l’altra. Igual que tu, quan vas aprendre anglès, al principi et senties tan incòmode que et cansaves de seguida. Doncs la idea és aconseguir això amb la llengua que està fent malbé la teva. 

I sobre els defensors del “com més idiomes sàpigues parlar, millor”?
Saber llengües és una cosa collonuda i això ho sap tothom, però a escala individual. Jo, que sé cinc idiomes, estic més content que el que en sap tres. Però una cosa és l'esfera individual i l'altra és la col·lectiva. Si saber llengües variades fos tan bo, els països parlarien un poti-poti d'idiomes i això no passa enlloc. 

"Si saber llengües variades fos tan bo, els països parlarien un poti-poti d'idiomes i això no passa enlloc"

Quins altres casos hi ha al món similar al de Catalunya?
És una cosa molt freqüent al món. És una guerra permanent a totes les societats on hi ha contacte de llengües. A Itàlia hi ha un conflicte lingüístic de tant de baixa intensitat que pràcticament no és ni un conflicte. L'italià està eliminant actualment una vintena de llengües itàliques, a les quals els queden dues generacions i allà ningú pateix gaire. Els lingüistes sí, perquè evidentment s'està perdent un patrimoni, però la gent del carrer, no. És el mateix que va passar a França. A l'Amèrica Llatina durant molt de temps ha funcionat el mateix mecanisme que aquí: la por. “Vosaltres sou uns 'paletos' i això que parleu és una merda, però, a més a més, si ho parleu us atonyinarem”, deien, però no han arribat a temps d'exterminar-les i ara hi ha una represa de consciència.

Comences cada perfil amb una piulada. Les xarxes socials són un reflex de la societat? 
Sí, per això són una merda, perquè són un reflex de la societat. Jo hi faig treball de camp i em va molt bé perquè així m'estalvio d’anar a voltar, però pagant un preu molt car, que és un desgast psicològic i emocional molt fort. Aquells de “la nostra estimada llengua” i que s'apunten al concurs de l'Ateneu, malauradament són molt difícils de relacionar-s'hi; i si ja és difícil relacionar-s'hi en persona, a la xarxa encara més. La xarxa permet l’anonimat i això és terrible. 

Dius que si sabem el significat de "gatzoneta" no cal fer servir sentadilla per semblar més natural. Fins a quin punt la llengua s'ha d'adaptar a les influències d'altres idiomes? 
Fins al punt que vulguis tu. La immensa majoria de la gent que no vol adoptar "gatzoneta" és perquè s'avergonyeixen d'ells mateixos. “Gatzoneta, que pagès!”, diuen, com si sentadilla fos universal. La recuperació de la salut de la llengua és paral·lela a treure’s de sobre la submissió que tenim els parlants. 

En el cas de sentadilla té un paral·lelisme fàcil, que és "gatzoneta", però, per exemple, "màrqueting" l'hem d'acceptar? 
El cas dels anglicismes ens explica molt com funciona l'equilibri planetari. La cosa és que "màrqueting" no va tot sol, és a dir, "màrqueting" va amb "pàrquing", "fúting", "jòguing" i amb els 50.000 gerundis que són infinitius de l'anglès. Mentre la correlació de forces planetàries sigui la que és, tindrem "màrqueting" perquè no tenim prou força per lluitar contra això, ja que també l'han adoptat en altres idiomes. Cal tenir sentit comú. Hem de triar les batalles que puguem lliurar. No les podem lliurar totes, perquè és impossible. No podem lluitar contra l’hegemonia yankee. Ara mateix centrem-nos en el més urgent, que és deslliurar-nos o disparar contra la tendència del castellà, i després, si podem, anem a per l'anglès, fem-ho. En tot cas, hauríem de fer un front comú amb la resta del planeta, pràcticament.