Ramon Besa (Perafita, 1958), guardonat amb el Premi Ofici Periodista 2025, comparteix en una entrevista amb el Diari de Barcelona la passió per un ofici que defensa a capa i espasa. Des dels inicis a ‘El 9 Nou’ fins a les cròniques a ‘El País’, Besa ha narrat l’època daurada del Barça i esdeveniments com els Jocs Olímpics del 92, convertint-se en una veu imprescindible del periodisme esportiu.

En aquesta conversa, Besa reflexiona sobre la vocació i l’escepticisme com a pilars del periodisme, critica l’impacte polaritzador de les xarxes socials i alerta sobre l’ús de la intel·ligència artificial que amenaça la creativitat de l’ofici. Amb una mirada nostàlgica però incisiva, el periodista exalta el Barça de Guardiola com un moment de “plenitud col·lectiva” i reivindica Cruyff com el transformador d’un club que abans d’ell era acomplexat. 

Què et fa sentir rebre el Premi Ofici Periodista 2025 per la teva trajectòria?
Molt d'orgull i molta satisfacció. Ve dels col·legues, ve dels companys, i d'una cosa en la qual crec molt, que és el Col·legi. En aquesta ocasió no hi ha hagut molt d'intrusisme, hi ha hagut molta gent que no confon el que és el periodisme amb la comunicació. Per això, sempre he estat militant del Col·legi. I, segon, perquè sempre he cregut en l'ofici. Crec que el periodisme és un ofici, el qual no vol dir que s'hagi de completar amb el grau, perquè el grau et dona la llicenciatura. I si parlem d'intrusisme, el grau és una manera de demostrar una sèrie d'aptituds, però que necessiten complementar-se amb l'ofici. No concebo el periodisme sense recordar la vocació d'una feina.

Per què vas triar el periodisme esportiu?
Per casualitat. Vaig començar a treballar a 'El 9 Nou', a la seva fundació, a finals dels anys 70. A mi sempre m’havia agradat l’esport i feia coses d’esports però també d’altres àmbits. Aleshores, vaig tenir la possibilitat d'anar a treballar després de passar una prova a l'Avui, i em van proposar ser redactor d'esports i després vaig seguir per aquest camí. Estic molt orgullós perquè a la meva època ser periodista estava mal vist, especialment d’esports. Els pares deien: "Millor arquitecte o advocat". Però gràcies a això he tingut la gran sort de viure l’etapa més daurada que hi ha hagut en els últims temps. 

Quins consells dones als universitaris que s’inicien en aquest món?
Vocació. El periodisme és com un sacerdoci. I això vol dir: curiositat, dedicació, i també un punt d’escepticisme, més que de militància. Crec que últimament hi ha un excés d'‘hooliganisme’ i un defecte d’escepticisme. Normalment, els periodistes som descreguts o, almenys els que jo he conegut. Ser descreguts no vol dir ser malfiats, però tampoc vol dir ser els emissors dels continguts que volen les empreses. I crec que hauríem de redefinir què vol dir ser un periodista. 

Aquesta falta d’escepticisme és el que li cal a la generació jove?
Crec que hi ha hagut un salt molt bèstia. Per vosaltres els vostres referents, o la majoria dels referents, són col·legues. Difícilment teniu referents molt antics. En canvi, tots els meus referents eren persones que tractava de vostè. No sé per què hi ha hagut un tall generacional, de joves i grans. Amb les xarxes socials, els vostres referents esdevenen col·legues. Això no dic ni que sigui bo ni que sigui dolent, dic que és una de les coses que entre tots hauríem de corregir. Per això a mi m'interessa molt conèixer el jovent per veure què pensa. Hauríem de trobar un punt d'harmonia per connectar el que és vell amb el que és nou, perquè no sabem què hem de mantenir del que és vell ni què hem d’incorporar del que és nou.

“No sabem què hem de mantenir del que és vell ni què hem d’incorporar del que és nou.”

Les xarxes socials aporten més avantatges o inconvenients al món del periodisme?
No sabria dir-te. Soc un maldestre amb les xarxes socials, i de la mateixa manera que moltes vegades em reviuen perquè intento interactuar-hi, em resulta impossible. Les xarxes socials no estan fetes per interactuar, estan fetes perquè donin la raó, per aplaudir-te o per assenyalar-te o per odiar-te. I teòricament el periodisme el que fa és interactuar. Crec que és una comunicació, però moltes vegades no és periodisme. Sempre he estat partidari d'intentar ser-hi, i a més sense cap pseudònim, ni sense amagar-me. Per tant, per cada tuit que trobo en un perfil que m'interessa, prefereixo exposar-me a coses no massa simpàtiques per continuar vinculat amb aquella persona que jo crec que la informació que diu és molt interessant. 

Creus que la irrupció de la IA provoca que en un futur hi hagi menys periodistes?
Sempre he cregut en la tecnologia, el problema és l'ús que se'n fa. Per si mateixa, la intel·ligència artificial és bona. Ara, substituir mà d'obra barata i carregar-se als estudiants i posar 10 robots que facin breus o que facin notícies ràpides, aleshores anem malament. Perquè si jo considero que això és un ofici, vol dir que un periodista comença fent justament el que ara se suposa que es pot encarregar. Hi ha un canvi de model de negoci i hi ha 2 elements fonamentals: la creativitat i l'enginy. M'emprenyo bastant perquè no soc empresari i sé que la gent fa productes per guanyar calés, però ara més que per guanyar-ne, se’n fan per estalviar-ne. I estalviar-ne significa perdre l’ambició. És molt més fàcil utilitzar la IA que incorporar periodistes. 

El nou aficionat jove és més 'hooligan' o és una afició crítica?
Sí, som el fanatisme. Però em dol molt que sempre estigmatitzem els joves d'avui, "la major part de la culpa és dels joves". Avui el que més costa és detectar el talent, i els bons professors són aquells que el detecten. Aquí estaríem en una discussió si en una classe hi ha talent d'uns perquè els altres acabin de pujar el nivell o has d'afavorir el talent. Això és una gestió complicada. Els joves d'avui el que necessiten, sobretot en periodisme, és una actualització. Les universitats, crec modestament, han invertit més o s'han convertit més en oficines de captació i estan més pendents de la matriculació que no pas d'invertir en professorat. 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida por Diari de Barcelona (@diaridebcn)

Parlem del Barça. Laporta s'ha de presentar a les reeleccions?
Hi té tot el dret. El president Laporta ha aconseguit que se’l consideri Robin Hood. Si ell fa trampes, estan ben fetes. Ara bé, la premsa, també té dret a criticar la gestió que s'ha fet de l’Espai Barça i a investigar-hi. Però en aquest món de CEOS, de generació tecnòcrata, de generació d'apps, de tecnologia, hi ha un individu que va a la seva. És com si encara tingués la botiga de tota la vida i la portés ell. A partir d'allà, intenta demostrar que la botiga, portant-la de la seva manera, en una empresa familiar, com diu ell, funciona. Això ha estat molt català de tota la vida. La classe mitjana tenia una mica això. Si es deuen calés, la gent pensa que la marca Barça ja els fabricarà per pagar els deutes, perquè és prou potent. Si tens un bon equip i tens jugadors, fa que això vagi recaptant. 

Hi ha una crítica injusta el retard al Camp Nou o és més un problema de comunicació?
No, crec que és un problema d'una gestió mal feta. Crec que és criticable, perquè el motiu pel qual es va escollir una empresa determinada que no estès a l'IBEX35, que sempre fos una empresa turca com LIMAK, amb l'excusa que seria més barat i més ràpid, no s'ha complert. D’altra banda, 10 executius que estaven a l'Espai Barça han marxat del club. Per què ho han fet? Perquè deuen veure que alguna cosa no va bé. Podries haver dit: "Anirem a Montjuïc i tornarem al Camp Nou quan es pugui". El que no es pot fer és que ara et trobis al Johan Cruyff, en un altra temps hagués estat motiu per plantejar-se una moció de censura. Ara ja no. La comunicació podria haver estat diferent perquè l’afició entenia el moment en què està el Barça. 

El Barça de Guardiola és el millor equip que has vist mai?
Per mi ha estat un moment de plenitud col·lectiva. Tot el que va significar per al barcelonisme, els millors jugadors de la Masia, els jugadors de fora que venien a complir, el lideratge d'una persona que s'havia cregut tant el club com el país… Només pel moviment de pilota ja sabies que jugava el Barça. I si haguessin jugat nus, també sabies que era el Barça. A més, això era reconegut per tot el món. El moment cabdal d'aquell equip és la pilota d'or, perquè el podi de la pilota d'or del 2011 va en contra de l'individualisme del futbol, perquè hi ha Iniesta, Xavi, Messi, i el premi el dona Pep Guardiola. Si hagués estat el president del Barça, hauria demanat que per primera vegada que el premi fos per al club. 

“El moment cabdal d'aquell equip és la pilota d'or, perquè el podi de la pilota d'or del 2011 va en contra de l'individualisme del futbol, perquè hiha Iniesta, Xavi, Messi, i el premi el dona Pep Guardiola.”

Les cròniques del Barça són l’escrit que més gaudeixes?
Que més gaudeixo i el que més pateixo. És un exercici en què es barreja l'emoció i la gestió del temps i de l'espai, i, a més a més, en directe. El que sí que has d’estar al camp perquè allà pots contrastar aquelles coses que abans tu no podies, perquè no les veies. D'altra banda, has de captar l’ambient, les emocions de la gent. La crònica té tot això, és tot un ritual. El que faig és llegir-me 11 o 12 cròniques dels companys per veure si m’he oblidat d’alguna cosa o per veure qui ho ha fet millor. Considero que la crònica és el que, no només de fer de tècnic, que sembla estar vinculat, sinó de gaudir; però al mateix temps del neguit que provoca fer-la. 

Has vist jugar Cruyff, Maradona i Messi. Quin creus que és el millor jugador?
Quan vaig veure Maradona al Camp Nou vaig veure un futbolista que jo no havia vist. A més, la meva generació havia anat molt temps a les Rambles a comprar 'El Gráfico', que era una revista argentina molt ben escrita. Els argentins no s'omplen la boca, sinó que tenen gràcia a l'hora de dir les coses. Jo participava d'aquells que anàvem una hora abans al camp a veure com escalfava. A més, Maradona va arribar molt jove i li van fotre hòsties; rieu-vos del que ara es reclama. I d'aquí ve Messi. Com Guardiola, que és fill de Cruyff. Quedar-te amb un de sol és difícil, però si hagués de triar quins em van impactar més, aquests dos: Maradona i Cruyff. 

Quina relació vas tenir amb Cruyff i per què és el que més et va marcar?
Vaig tenir una gran sort: soc un cruyffista reconvertit, no com a jugador, perquè hi va d'aquells que deien que només va jugar un any. A mi em va marcar com a entrenador, era un cas excepcional i vaig tenir sempre d’ell un tracte extraordinari. Quan va arribar aquí va crear un equip. Va canviar un club acomplexat per un equip guanyador. Tot comença amb el Dream Team. L'equip pletòric de Guardiola no sé si hagués existit si abans no hi hagués hagut el Cruyff.  Simbolitza el principi de totes les coses. 

(...)
Sandro Rossell, igual que Florentino, pensa que la indústria del futbol es genera a partir dels futbolistes. En canvi, Cruyff o Laporta creuen que la indústria del futbol es fa a través del joc i, per tant, a través dels entrenadors. Amb ells el Barça ha fet fortuna, i això que ha tingut els millors jugadors. En aquest sentit, aquest és el patrimoni del Barça: és un club que fa aroma de futbol, més que de copes.

“Quan Cruyff va arribar aquí, va crear un equip. Va canviar un club acomplexat per un equip guanyador”

Els Jocs Olímpic del 92 va ser l’esdeveniment esportiu que més et va marcar?
Sí, perquè per primera vegada la secció d'esports del diari El País es va fer tot aquell mes a Barcelona. Tots els companys de Madrid van venir aquí. El País va fer un suplement diari de 32 pàgines que crec que és una obra d'art en aquells temps, perquè la premsa esportiva espanyola va obrir algun diari amb el Tour de l'Indurain i no la va obrir amb la cerimònia dels Jocs Olímpics. I és l'explosió del que és l'esport català mogut pels clubs. Els clubs han estat produint molt poliesportiu, perquè aquest país ha estat sempre molt poliesportiu. A més em va tocar poder cobrir un esport no molt publicitari i que em va permetre veure com es vivien els jocs: el waterpolo. 

“El País va fer un suplement diari de 32 pàgines que crec que és una obra d'art en aquells temps. La premsa esportiva espanyola va obrir algun diari amb el Tour de l'Indurain i no la va obrir amb la cerimònia dels Jocs”

Quina opinió et mereix el nou format del Mundial de Clubs?
Estem inflant el futbol. Això no és com el cinema: al cinema tu fas una pel·lícula i sempre és la mateixa pel·lícula. El futbol és com el teatre, depèn de quin dia hi vas. Cada dia hi ha funció. En aquest cas, el Mundial de clubs va ser un negoci. Els interessos econòmics poden desvirtuar un joc que és meravellós. I no perquè no hi participés el Barça, perquè no es va aconseguir. 

Et va molestar el comentari de Xavi sobre la crònica en què deies que “el Barça es el bufón de Europa”? 
És un dels pitjors records que tindré de la meva feina. Mai m'havia passat que un entrenador en una conferència de premsa cités específicament la meva crònica. A més a més, ell i jo havíem parlat abans, teníem molt bona relació. Però amb aquest escrit em va dir: “Sempre et surt la mala llet”. Li vaig contestar que em sabia greu i que jo no havia anat a per ell. El Barça just venia de la derrota del 8 a 2 contra el Bayern i vaig utilitzar el terme perquè havien perdut contra el Shaktar i contra l’Anvers. El que a mi em va saber greu és que ho digués 4 mesos després. Però bé, té tot el dret. Accepto que em pogués equivocar amb el terme, però el que no accepto és que se'm digui que anés a molestar en Xavi.