“Mentre estudiava la llicenciatura d’economia em vaig començar a preguntar quin efecte tenia aquest sistema en nosaltres”, comença Sandra Carrera, directora de la Xarxa per la conservació de la Natura.

Per aquest motiu, va començar a orientar-se cap a l’estudi de l’economia ecològica i va decidir centrar la tesina del doctorat, amb el suport acadèmic de l’activista català Arcadi Oliveres, en els conflictes socioambientals generats a Xile per la construcció de preses hidroelèctriques d’empreses espanyoles com Endesa, que afectaven amb duresa en la vida de la població maputxe. D'aquesta manera, Carrera donava el tret de sortida d’una carrera de fons orientada al voluntariat ambiental. 

Després de tota una vida de lluita i davant un escenari on l’emergència climàtica és cada vegada més evident, l’economista rebutja ser catastrofista. “Visc i treballo envoltada de gent que fermament creu que podem transformar la realitat i fer-la més habitable per a les generacions futures, no dubto que serem capaços de fer-ho”. Amb ella parlem del repte majúscul que planteja la crisi mediambiental, d'organització i empoderament i del paper de l’extrema dreta en la qüestió.

Amb 20 anys de recorregut a les esquenes, quines fites heu assolit? 
Després de dues dècades, la xarxa està molt consolidada. Vam començar sent poc més de 30 entitats i, a hores d’ara, som més de 200. Hem construït una xarxa molt rica, és una gran fita. Pel que fa a la qüestió del territori, a Catalunya el 80% del territori està en propietats privades i, ara mateix, hi ha més de 800 iniciatives de custòdia del territori que s'estan fent de la mà d'aquestes persones propietàries per gestionar i per restaurar aquests espais naturals. I això és significatiu, som força pioners. Una altra qüestió important és que estem liderant la Taula Salut i Natura des de la secretaria tècnica. I és molt interessant perquè estem començant a parlar de natura i salut conjuntament, i això és innovador.

“No volem cuidar una espècie que s'està extingint per l'espècie per se, sinó en un sentit global, en què el fet que aquesta es perdi, acaba tenint un impacte en el nostre benestar”

Quin vincle hi ha entre tots dos conceptes? 
Són dos termes que no s'havien unit mai i crec que és quelcom que a la gent costa d’entendre, perquè sembla que els qui ens dediquem a la sostenibilitat només cuidem els ocellets. Es veu com una cosa molt friki i que no interpel·la a la població. Però no, no volem cuidar una espècie que s'està extingint per l'espècie per se, sinó en un sentit global, en què el fet que aquesta es perdi, acaba tenint un impacte en el nostre benestar.

Diries que Catalunya és referent pel que fa al treball en xarxa en l'àmbit ambiental?
I tant. A escala europea de fet, perquè hem rebut premis internacionals que fan visible que a Catalunya estan passant coses molt interessants en el sentit de coparticipació. Tenim un model molt interessant, molt propi. Sempre ho assimilo al que són les pimes. 

Què vols dir?
A Catalunya un 90% del teixit empresarial són petites i mitjanes empreses, és molt particular. Amb les entitats passa el mateix, perquè realment són molt petitones. A altres països com Holanda, per exemple, hi ha grans entitats que tenen un milió de socis. Aquí tenim un teixit de petites iniciatives que coneixen molt el territori i mobilitzen molt la gent del seu municipi. I és justament per aquesta particularitat que té sentit que hi hagi una xarxa que les aglutini i visibilitzi la seva feina. 

Com deies, aposteu per la custòdia del territori, però aquesta depèn de la iniciativa d'agents privats. Fins a quin punt és eficaç dependre de la bona voluntat d'aquests? 
No és fàcil. Així i tot hi ha moltes més persones de les que ens pensem que tenen un terreny en propietat i volen preservar-lo, sigui per responsabilitat o per voler deixar un millor llegat per les generacions futures. Hi ha molta més gent compromesa del que ens podem imaginar, però la veritat és que, malauradament, sempre es visibilitzen més els que ho fan malament.

“Estem en la sisena extinció massiva d'espècies, és una dada esfereïdora”

Una altra de les vostres reivindicacions centrals és la creació de l'Agència de la Natura, aprovada el 2020, però que, a hores d'ara, no s'ha materialitzat en res. Què has de dir sobre aquest procés? 
Des de la xarxa sempre ens preguntem què necessita Catalunya per fer front al repte global de pèrdua de biodiversitat a marxes forçades. Estem en la sisena extinció massiva d'espècies, és una dada esfereïdora. El planeta ha viscut altres extincions, però aquesta és la primera provocada per l'ésser humà i, per aquest motiu, tenim la responsabilitat de plantejar-nos què podem fer per revertir-ho o pal·liar-ho. Partint d’aquí, nosaltres reivindiquem quatre pilars. 

(...)
Un dels centrals és la governança de les polítiques ambientals i és per això que reclamem la creació de l'Agència de la Natura, un organisme propi amb competències plenes i ambicioses per poder fer front a aquest repte majúscul. I sí, el 2020 es va aprovar per llei la creació d’aquesta agència, que en un any havia d'estar creada. 

Som al gener del 2025.
Ens costa que s'ha avançat, però hi ha hagut pressió per part de lobbies que veuen la creació de l’agència com una amenaça i que han posat bastons a les rodes durant el procés. Ara bé, segons les últimes notícies que tenim, abans de l’estiu aquesta agència serà una realitat.

“Hi ha un fons de patrimoni natural [...] que s’està gastant en actuacions que no tenen res a veure amb el que la llei dicta”

Certa part del món rural s'ha pronunciat en contra de la creació de l'agència perquè sostenen que comportaria excessius controls i intervencionisme sobre l'activitat forestal. 
Crec que es confonen coses. Evidentment, coincidim a dir que cal fer més eficient l'administració pública. Però precisament una agència més autònoma hauria de ser molt més eficaç i dinàmica i això no ha de ser incompatible amb poder fer una activitat forestal o agrària. Sempre hi ha hagut una mica aquesta percepció que l’activitat del món rural ha d'entrar necessàriament en contradicció amb la conservació de la natura. Però per nosaltres és totalment compatible.

I quins són la resta de pilars?
Un pilar és la legislació. Hi ha una llei general de Patrimoni Natural i Biodiversitat i som l’única comunitat autònoma de l’estat que no en té una de pròpia, aterrada a la seva realitat i al que necessita el territori. La proposta sempre ha quedat en un calaix. Un altre pilar és seguir l'Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat que s'acaba el 2030 i està anant a un ritme massa lent. I el darrer pilar és disposar dels recursos econòmics per poder fer front a totes aquestes polítiques ambientals. Hi ha un fons de patrimoni natural que ha d'anar precisament a nodrir aquest finançament. Ara ja fa 3 anys que s'està recaptant, però analitzant les poques dades que ens han reportat des de la mateixa Generalitat, hem vist que s'està gastant en actuacions que no tenen res a veure amb el que la llei dicta. 

A què s'estan destinant? 
L'any 2023 vam analitzar tot el pressupost de la Generalitat i vam veure que el pressupost s'estava invertint en franges perimetrals de prevenció d'incendis i pistes forestals, que són actuacions necessàries, però en tot cas no són una problemàtica vinculada a la pèrdua de biodiversitat, sinó una problemàtica de seguretat pública. La llei és molt clara: aquests fons s'han de destinar a revertir la pèrdua de biodiversitat a Catalunya.

Quin futur augures pels nostres ecosistemes d'aquí a 30 anys? 
Soc optimista de mena, em nego a pensar que no serem capaços de fer un canvi. Malgrat que és veritat que crec que fins que no tinguem l’aigua al coll no reaccionarem: som de les poques espècies que ens hem d’ensopegar amb la mateixa pedra moltes vegades per acabar prenent mesures. La situació actual no és gens fàcil i hi haurà patiment, hi haurà crisis, hi haurà danes i Covid i moltes situacions que ens portaran al límit. Però això ens farà veure que no ens estem relacionant bé amb la natura, cada vegada és més visible. D'aquí a 30 anys, tal com va tot de ràpid, desitjo que estiguem en el punt d'inflexió de despertar i de treballar per la transformació.

“L’evidència no deixa marge a dubtes que el decreixement és una necessitat, ja ni com a ideologia anticapitalista sinó com a realitat”

No farem tard?
La inèrcia és tan brutal i el capitalisme ens arrasa d'una manera tan bèstia en totes les esferes de la nostra vida que no serà imminent el canvi de paradigma. N’hem de veure forces per reaccionar. L’evidència no deixa marge a dubtes que el decreixement és una necessitat, ja ni com a ideologia anticapitalista sinó com a realitat. Els recursos són finits, el planeta és finit i estem sobrepassant tots aquests límits. Estem actuant com si tinguéssim 2 planetes. I, per això, estem en deute amb les generacions futures. Però més enllà de tot això, des d’una perspectiva inclús egoista, no ens adonem que el decreixement ens aportaria benestar a nosaltres. 

Més benestar?
Per mi aquest és el "clic". Abraçant el concepte de salut planetària, al que hem d’aspirar és a un major índex de benestar de les persones sense sobrepassar els límits planetaris. Això és possible i ara mateix ni tenim una cosa, ni tenim l'altra. El creixement econòmic no ens està portant més benestar, perquè a països que tenen un major PIB per càpita, el seu benestar i la seva salut no és millor, comparativament.   

Arribats a aquest punt, quin seria el full de ruta per revertir el punt on ens trobem?
Hem d'aprendre que no necessitem aquest consumisme compulsiu, que amb menys, podem ser igual de feliços. Inclús més, perquè tindrem més temps per estar més amb la gent que estimem. Cal canviar la nostra manera de relacionar-nos amb la natura i el nostre consum diari. Tot plegat evidentment parlant del món occidental, perquè un 10% de la població està consumint el 80% dels recursos i és aquest 10% el que ha de fer el canvi, perquè som els que estem posant el planeta al límit. Hem de treballar per corresponsabilitzar als diferents actors de la societat, per això és importantíssima l’educació ambiental.

Amb les darreres eleccions catalanes, ens trobem, per una banda, amb una davallada important dels partits més afins a la transició ecosocial i, per altra, amb l'auge de l'extrema dreta. És realista acomplir el que plantegeu amb aquesta conjuntura?
No ens en queda una altra. Però evidentment desanima veure aquest panorama, i més ara amb els resultats dels Estats Units. També penso que a vegades necessitem tocar fons per despertar i que, al final, vivim un cicle en espiral on fem tres passos enrere per fer-ne quatre endavant. No podem parar de treballar. 

La dreta més radical és negacionista del canvi climàtic, però darrerament hem vist imatges com la de Sílvia Orriols anant a votar amb la samarreta de Revolta Pagesa. Creus que estan apostant per intentar conquerir el món més rural?
Aquesta imatge a mi em va impactar molt, però els està funcionant. Vivim una època de malestar i de radicalització de les postures, i els partits com el d’Orriols donen solucions ràpides i fàcils. I a més interpreten que es preocupen pel món rural i llavors la gent s'hi queda, perquè donen una sortida que s'entén, que és senzilla i que planteja uns culpables clars. Buscant l’origen dels problemes es queden en la superficialitat. Però, malgrat tot, hem d’escoltar aquestes postures perquè, al final, aquests raonaments ens demostren que hi ha molta inquietud, molt malestar. I s'ha de donar resposta.