Vicki Bernadet és una supervivent d’abusos sexuals. En va patir amb cinc anys, i dels nou als disset per part de dues persones properes a l’àmbit familiar. Fa ja 25 anys va fundar la fundació Vicki Bernadet, que atén i assessora víctimes d’abusos sexuals i que vol conscienciar sobre aquesta realitat. Denuncia que, malgrat els canvis que hi ha hagut en la societat, les famílies no estan prou alerta davant l’abús sexual infantil.

La fundació Vicki Bernadet sorgeix a partir de la seva pròpia experiència d’abusos. Per quin motiu?
Quan vaig dir en veu alta que havia patit abusos sexuals durant la meva infància i vaig demanar ajuda, no en vaig trobar. A tot arreu on anava em deien: “Això no passa”, “no conec ningú”... I pensava: “Que només m’ha passat a mi, això, o què?" I vaig pensar que si ni tan sols entenien el que jo necessitava, no em podrien ajudar. La idea inicial era fer un espai per compartir la soledat, fer xarxa… No m’esperava la quantitat de gent que m’hi trobaria.

Què va trobar-se?
Vaig trobar-me que molta gent n’havia patit. De fet, un informe dels anys noranta que vaig llegir afirmava que un de cada cinc infants havia patit abusos a la infància. Això em va esgarrifar. I va ser uns anys més tard que l’associació es va convertir en una fundació d’atenció terapèutica i jurídica, de formació i de sensibilització sobre el tema, en ser un agent de canvi. 

Vostè va patir dos episodis d’abusos sexuals infantils, i en una època en què aquest tema era invisibilíssim.
Jo vaig patir abusos amb cinc anys, i dels nou als disset, per part de dues persones diferents, i properes a l’àmbit familiar. Com passa en un 80% dels casos. Jo ara en tinc 68, i no sabia que el que estava passant era una situació d’abusos sexuals. Amb el segon episodi ja tenia més consciència que la situació no m’agradava, que el secret era estrany, que ho passava malament, que tenia angoixa i efectes secundaris, i que em veia incapaç d’explicar-ho.

"El 80% dels casos els abusos passen en l'àmbit familiar"

És molt habitual que la revelació es produeixi molts anys més tard. Per què?
Perquè un infant entén que no ho pot explicar. A part de que l’agressor t’ho diu, tu ja ho entens, perquè si ho fas se t’enfonsa la vida. Una criatura és un ésser depenent d’un adult i, per tant, sap que necessita els pares, o qui sigui. No tens diners, no tens coneixements… i un infant ho descobreix ràpid. Un usuari sempre em deia: “Els infants no parlem, perquè si bombardegem el nostre propi vaixell ens enfonsem”. Si tu tires una bomba i dius: “El papa, o el tiet, o l’avi em fa això”, tota aquella explosió cau sobre teu també. I penses: “Em quedaré sense pare i sense mare?”. De fet, sempre es parla de “trencar el silenci”, totes les campanyes van adreçades a que les criatures han de parlar. Si poden, sí, però l’ideal és no haver-los de fer passar per la situació, i que els adults ho detectin.

Així com un adult accedeix amb relativa facilitat a la sexualitat d’un infant, quin és el procés que segueix un abusador?
Hi ha un procés de seducció, d’apropament, per aconseguir la confiança de l’infant i accedir a la seva intimitat. En els abusos que passen en l’àmbit familiar, però, que són la gran majoria, no cal aquesta fase de seducció. Un pare no ha de seduïr un fill, o un avi a un nét, per poder-hi accedir, perquè estan a l’abast. I es produeix un procés de manipulació de l’amor, de la necessitat, dels sentiments: “Això és normal”, “no et preocupis”, van dient. I si la situació s’allarga en el temps, quan l’infant o jove comença a resistir-se, la seducció i l’amabilitat es transforma en violència. 

Com és això?
L’abusador comença a dir a l’infant que no cal que ho expliqui, que no el creuran, que si ho fa ell dirà que ha sigut l’infant qui ho ha provocat, i que desfarà la família, es quedarà sol…

"Un abús pot passar a qualsevol infant, a tot arreu, en qualsevol família, de qualsevol classe i origen"

Hi ha algun factor de vulnerabilitat, que faci algun infant més propens a ser víctima d’abusos sexuals?
A veure, una situació d’abusos pot passar a qualsevol infant, a tot arreu, en qualsevol família, de qualsevol classe, de qualsevol origen… Que quedi clar, això. Amb tot, hi ha uns factors que poden ser de risc, als quals les famílies han d’estar atentes: criatures que tenen l’autoestima baixa, que tenen poca confiança en si mateixos, que tenen molta dependència emocional, o que no tenen gens d’autonomia personal. Però per poder, pot passar a tot arreu.

Quines claus donaries a les famílies per detectar que el seu fill o filla n'està patint?
N’hi ha una, la principal, per a persones no especialitzades, que és la detecció d’un canvi d’actitud o de conducta en un curt espai de temps: que una criatura que és molt extrovertida de sobte sigui molt introvertida, o que una molt quieta de sobte sigui disruptiva, es baralla… Això ens diu que passa alguna cosa. No sabem quina, però ha de ser una llum vermella, i les famílies han d’intentar explorar el que passa.

Aquí els altres agents socialitzadors també deuen tenir un paper important. Pot ser que un infant ho expliqui a l’escola.
Tots els adults que tracten amb infants hi tenen un paper important. El 92 % dels casos d’abusos no surten a la llum fins a l’edat adulta, perquè les criatures no ho solen explicar, i hem de ser els adults qui ho hem de detectar. A la preadolescència, per exemple, ho poden dir a un amic, o a un tutor de l’escola, especialment si el problema és a casa. Oci —esport, lleure, extraescolars—, educació, salut —pediatres, infermers—, i família. Tots han de tenir l’interès i l'obligació de formar-se.

Com ha de reaccionar una persona a la qual un infant li explica una situació com aquesta?
Primer de tot, ens els hem de creure. Una de les pors més importants que tens és que no et creguin. Perquè com a nen no tens la capacitat ni de llenguatge ni de maduresa com per explicar-ho d’una manera coherent, i ho saps. També dir-li que estàs molt content de la força que ha tingut i de la valentia que ha tingut de dir-ho, que ell no té la culpa de res del que li hagi passat, i que els adults ens posem a treballar perquè això s’acabi. I no fer preguntes tancades. Mai preguntar el per què, el com, el quan…

"Una de les pors més importants dels infants és que no els creguin"

Per què?
Perquè segur que hi haurà un procés judicial, i els no especialistes no tenim la preparació adequada per fer una entrevista a una víctima, i podem fer preguntes que puguin donar problemes en el procés judicial que hi haurà a posteriori. I perquè quan comencem a preguntar tot això, la criatura es pot sentir qüestionada. Li hem de preguntar coses com: "Què podem fer?", "Com estàs?", "Estàs millor ara que hi has dit?", "Vols que anem a passejar? o "Què necessites? Preguntes encaminades al que necessita la víctima, no el que necessites tu. Tu necessites saber què li ha passat a l’infant, perquè és un infant del teu entorn a qui estimes. Ja tindràs temps de saber-ho.

Abans de la detecció, però, és important la feina de prevenció. Què cal fer?
Pot entrar el Lluís per parlar també d’això, que ell n’és més expert?

S’incorpora a la conversa Lluís Escala, psicòleg de la fundació, especialitzat en la prevenció dels abusos sexuals i en la formació a famílies i entitats.

Parlàvem, Lluís, de la prevenció. Cap a on cal enfocar-la?
Lluís Escala: El primer que cal deixar clar és que la prevenció no pot recaure en els infants; seria profundament injust. La responsabilitat és dels adults. Es pot fer prevenció amb els infants, però ha de ser l'última d’una sèrie d’accions molt més grans i més englobades. Hi ha tot l’àmbit de protocols, és a dir, com les estructures on conviuen els infants poden prevenir l'abús sexual infantil.

Per exemple?
Una sala d’una escola que sigui de vidre enlloc de fusta és més segura, perquè hi pots veure què passa dins. I després, cal formar a totes aquelles persones que tenen contacte amb els infants: des de la monitora de menjador, fins a la tutora, el personal no docent, el metge, les famílies… Un cop fet això, llavors parlem amb els infants, però primer ens ocupem dels adults.

I amb els infants també en parlem, no? Deu ser més complicat parlar d’això en un aula o a casa que, per exemple, ensenyar a sumar i restar, que ho hem fet tota la vida.
LE: És complicat en molts sentits. Perquè també és complicat per la persona que ho explica, perquè expliquem coses que ens toquen a nosaltres mateixos, perquè tots tenim sexualitat. I fa una mica de cosa. A més, però, el component literal d’explicar no ha de ser-hi, perquè si alguna cosa sabem de la sexualitat és que no es pot explicar del tot. Hi ha coses que sí: la intimitat, el respecte, el bon tracte… però hi ha coses que no es poden mostrar literalment. Amb les coses que no es poden mostrar, el que cal és parlar-ne.

"Molts cops després dels tallers que fem es produeix una revelació, perquè hem donar l'espai on parlar-ne"

Se'n parla?
VB: Hi ha famílies que em diuen que no en parlen directament, però que em diuen alhora: “Jo tinc una superbona relació amb la meva filla, segur que m’ho explicaria tot”. Ho tenen claríssim. Jo els dic: “Oi que vosaltres hi ha coses de la vostra intimitat que no els expliqueu als fills?”. Doncs és igual, per això se n’ha de parlar.
LE: És per aquest motiu que, després d’un taller, és normal que vingui gent a explicar que han viscut alguna situació com aquesta. No perquè siguem uns genis, sinó perquè és un espai on se’n pot parlar. I això és transformador, ara per ara.
VB: Es que a un nen o nena a qui li dones l’espai, t’ho explica tot. Són uns xivatos. Parlen una barbaritat.

Una persona es pot recuperar totalment d’un abús sexual?
VB: Jo crec que sí, però no tothom de la mateixa manera, ni amb el mateix temps, ni amb les mateixes circumstàncies, perquè cada persona és un món. I cada persona abusada ha tingut una experiència diferent. Hi ha gent que no necessita ajuda terapèutica, gent que necessita molts anys de teràpia i gent, crec que no molta, que no se’n surt. I crec que es mereixen també el dret a que se’ls reconegui que han fet l’esforç per sortir-se’n. Que hi han posat tot de la seva part, però que les seves circumstàncies personals —afectives, econòmiques, estructurals—  fan que no hi hagi manera de que hi hagi llum al final del túnel, i viuen sempre en la foscor.

Marcades.
LE: L’abús sexual infantil és una vivència infantil que té molt d’impacte, però una persona és molt més que aquella vivència. Una persona ha viscut moltes altres coses. No només depèn de l’abús, ensortir-se’n o no, si les condicions que l’envoltaven eren més fàcils, és més fàcil ensortir-se’n.

"Una persona és molt més que la vivència de l'abús sexual infantil"

Parlem també dels agressors. És possible la reinserció, i la no reincidència?
VB: És diferent reinsertar que no reincidir, i depèn de moltes circumstàncies. En primer lloc, el seguiment d’un programa de rehabilitació. Però costa que els abusadors es reinsertin a l’àmbit on estaven prèviament, i solen rebre rebuig del seu entorn, cosa que els pot portar per un mal camí, i a la reincidència. Nosaltres, però, no fem feina amb abusadors, tan sols amb menors de 14 anys que han agredit sexualment d’altres menors.

Això passa?
LE: Sí, passa, quasi sempre amb familiars propers, però aquí la via és diferent, perquè un menor de 14 anys és inimputable. La via és psicopedagògica i reeducativa. De fet, un infant menor de 14 anys que ha abusat, és un infant de risc, també per a ell mateix. Perquè si continua fent això tindrà problemes greus ell i a qui li faci, lògicament.
VB: De fet, enlloc de dir que són agressors, diem que son víctimes-agressores.

I quines són les causes de que això passi?
VB: Com amb els adults, les causes poden ser diverses. Una, que no li hagin deixat clar a través de l'educació els límits, o que a casa hagi vist una actitud sexual molt pública o, en algun cas —i no és la causa principal ni única—, perquè ha viscut una situació de violència o abús que trasllada a un altre infant. Sigui la causa que sigui, cal saber d’on ha vingut. 
LE: És una cosa que no admet universals. L’únic universal és que en algun moment els adults hem fallat. L’accent, el torno a posar en els adults. Fer que creixin suficientment sans és cosa nostra. Als infants se’ls ha de dir que la sexualitat s’ha de descobrir, però que no tot s’hi val. 

(...)
VB: Els infants han de saber que l’etapa de descobrir el cos és sana. Que el joc, la pessigolla, són bons… però que s’han de fer des d’un igual. La diferència està en que si un dels dos no vol, aquí es para. Aquí comença tot. Si tu escoltes que el teu fill està jugant amb un infant i quan un infant no vol jugar amb ell no para, cal intervenir. No perquè fent pessigolles o jugant estigui cometent un abús, si no perquè veus que el teu fill no està entenent un no que, en un altre context, potser sí que anirà per aquesta banda.

"Quan un menor abusa d'un menor, els adults hem fallat"

Per acabar, 25 anys després d’engegar aquest projecte, sents que han canviat coses?
VB: Sí, és clar que sí. A nivell de consciència social, a nivell institucional i a nivell professional hem evolucionat bastant, però a nivell individual i familiar encara no. Hi ha una prova que m’ho demostra: quan faig una xerrada i dic que aixequi la mà qui cregui que algú de la seva família podria en algun moment abusar dels seus fills, ningú alça la mà. Aquesta preocupació no ha entrat a les cases encara. La frase que diu la majoria d’adults és: “Com m’havia d’imaginar jo que podria passar?” Jo els dic: "Els abusadors no porten un cartell al front que diu que ho són. Són persones com tu i com jo".

I les xifres, han canviat?
LE: Tampoc. Si als anys noranta era un 20 % de la població, ara encara ho és. 
VB: Ara les persones afectades tenen més bon tracte i estan més ajudades, però segueix passant perquè no estem alerta. I l'estadística ho diu en majúscules.