En temps de llibres juvenils romàntics que expliquen històries d’amor tòxiques, els i les joves han trobat interessant un llibre publicat fa set anys: Les gratituds (2019), una història curta de Delphine de Vigan editat en català a Grup62 i en castellà a Anagrama. Per què? 

La protagonista, Michka Seld, és una dona gran que viu sola i es troba en els seus últims mesos de vida. Amb problemes de mobilitat i de parla, ingressa en un geriàtric. Quan veu que s’acosta l’hora d’anar-se’n, decideix fer allò que no ha aconseguit al llarg de la seva vida: trobar la parella que la va acollir durant la Segona Guerra Mundial. L’autora posa atenció a donar les gràcies i a agrair a una persona el que ha fet per tu i el seu impacte a la teva vida abans que sigui massa tard. Això és precisament el que vol fer la Michka amb la parella. 

El lector veu la història de la Michka a través dels ulls de la Marie, una veïna a la qual cuidava quan era petita, i en Jérôme, el logopeda del geriàtric. Gràcies a tenir contacte amb la Michka, els dos personatges joves pensen en tot allò que poden fer ara que no podran fer quan siguin vells. De Vigan emociona un lector que inevitablement reflexiona sobre la vellesa gràcies a les seves paraules: “Envellir és aprendre a perdre. Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. (...) Perdre el que se t'ha donat, el que has guanyat, el que has merescut, allò per què has lluitat, allò que et pensaves que tindries per sempre".

Una reflexió per a totes les edats

Es tracta d’un llibre breu i assequible amb un missatge humà i potent, d’aquells que queden amb tu després de llegir la darrera pàgina. És una història simple que pots cruspir-te en una tarda qualsevol, però segur que estaràs més hores pensant en ella que llegint-la, ja que la seva sensibilitat emociona i és quasi impossible que no se t’escapi la llàgrima amb les paraules de l’autora francesa. 

De Vigan humanitza, d’una forma simple i alhora exquisida, fer-se gran. Ens fa comprendre, especialment a la gent jove, el que viuen els nostres avis, els nostres pares o els nostres familiars. Ens obre els ulls a una realitat sobre la qual no estem acostumats a llegir i que encara ens queda lluny.  

La reflexió principal, però, gira entorn de la gratitud, com bé indica el títol: “Sempre ens pensem que tenim temps per dir les coses., i un dia de sobte ja és massa tard. Ens pensem que n'hi ha prou de mostrar, de gesticular, però no és veritat, cal dir. Dir, aquesta paraula que a vostè li agrada tant. Són importants". Un dels grans encerts de De Vigan és recordar que sovint diem "gràcies" de manera automàtica, però que poques vegades ho diem sentint-lo de veritat a aquelles persones que ens han canviat la vida. 

El llibre tracta la pèrdua des d’una perspectiva preciosa, passant pel perdó i pels penediments, però és cert que aconsegueix transmetre emocions intenses sense caure en el sentimentalisme excessiu. De Vigan no infantilitza la Michka ni la resta dels avis i àvies que viuen amb ella al geriàtric, i se centra a aconseguir que el lector experimenti la seva frustració, vulnerabilitat i dignitat. 

Les gratituds és una lectura commovedora que convida a pensar en els vincles humans, en les persones a qui devem una part del que som i en les conseqüències inevitables de la vellesa. A través d’emocions, silencis i gestos quotidians, Delphine de Vigan apropa una lectura humanista al públic general i aconsegueix que siguem conscients de donar les gràcies cada dia.