Hi ha lectures que no s’escullen, que t’encasten contra un mur de realitat. Les últimes setmanes he estat submergida en L’amor de Magdalena i quatre assaigs sobre el desig (Fragmenta, 2026) i el que podria semblar un exercici d’exegesi religiosa ha acabat sent, per a mi, una reflexió profundament contemporània sobre com estimem avui. El volum recupera L’amour de Madeleine, un text atribuït durant anys a Bossuet i posteriorment vinculat amb més fonament al cardenal Pierre de Bérulle, fundador de l’Oratori de França. També compta amb quatre assajos, de David Carabén, Teresa Forcades, Jordi Graupera i Anna Punsoda. 

Amb aquest llibre hi entres pensant que llegiràs un sermó religiós del segle XVII i en surts havent-te preguntat què esperen exactament de l’amor les generacions més joves del segle XXI, què exigeixen al desig i quina mena d’intimitat considerem compatible amb la llibertat.

La història del manuscrit de Madeleine ja és prou seductora, perquè es tracta d’un sermó barroc redescobert a principis del segle XX, trobat a Sant Petersburg i admirat obsessivament pel poeta Rainer Maria Rilke perquè intuïa que aquell text contenia alguna cosa eterna sobre la condició humana. I tenia raó.

El text central és una peça d’orfebreria barroca que descriu una Magdalena que estima Jesús “viu, mort i ressuscitat”. Però no ens confonguem, perquè no ens trobem davant una hagiografia plana ni una estampeta pietosa. És un mapa de les “passions naturals”, com el dolor, el plaer, la culpa, l’esperança o el desig, on l'amor no suporta límits i té com a única mesura els seus propis excessos.

Històricament, la Maria Magdalena que ens ha arribat és un collage d’errors, una suma de diverses dones bíbliques que la tradició cristiana va acabar fusionant per construir el mite de la prostituta penedida. Però mentre llegia el sermó tenia la sensació que la veritat històrica importa relativament poc quan la potència del desig és tan reconeixible. Magdalena no estima una idea abstracta ni una metàfora espiritual; ella estima un cos. Plora davant un sepulcre buit perquè li han robat la matèria concreta del seu amor.

Un amor sense límits

Com hem arribat, doncs, a desinfectar tant l’amor contemporani que ens fa por una entrega que frega la bogeria? Vivim en una època obsessionada amb gestionar emocionalment els vincles. Posem nom a les dinàmiques tòxiques, reivindiquem els límits sans, aprenem a detectar dependències afectives i procurem no idealitzar ningú. Tot això està molt bé i probablement és necessari. Però aleshores apareix un sermó del segle XVII atribuït a Pierre de Bérulle i et recorda que l’amor, quan és real, gairebé mai no és net, equilibrat ni tranquil.

La Magdalena del text estima Jesús quan el té davant, quan l’ha perdut i fins i tot quan ja no el pot tocar. I mentre llegia no podia deixar de pensar que el llibre parla, en el fons, d’aquesta experiència tan humana d’estimar més enllà de la realitat concreta de l’altre. Estimar algú no només pel que és, sinó també pel que representa, pel que desperta, pel que promet, pel que ens fa imaginar sobre nosaltres mateixos.

El sermó és excessiu, dramàtic i profundament barroc, però justament per això té força. Quan Bérulle escriu que “l’amor no suporta els límits; com a norma té els seus desitjos; com a llei, els seus arravataments; com a mesura, els seus excessos”, costa no pensar en la contradicció permanent en què vivim avui. Volem enamorar-nos intensament, però sense perdre mai el control; sentir-ho tot, però només fins al punt que no ens faci mal.

Fragment de 'L'amor de Magdalena'

Els assajos sobre L'amor de Magdalena

Teresa Forcades, una de les assagistes del llibre, contraposa la idea amable de Déu com a espai de repòs amb les experiències místiques que descriu Teresa d’Àvila: ànimes “crucificades entre el cel i la terra”, atrapades en una barreja inseparable de joia i sofriment. Ve a dir-nos que l’amor diví és un estat de desconcert, no és un balneari emocional. I potser l’amor humà també ho és més del que voldríem acceptar.

Hi ha alguna cosa molt humana en aquesta idea que estimem amb més intensitat allò que no acabem de posseir mai. Fascina especialment la idea que l’amor de Magdalena és un amor construït sobre l’absència. Ella estima Jesús quan ja no hi és o quan ja no és exactament el mateix. És l’eròtica del buit: l’amor que es manté viu precisament perquè no acaba de satisfer-se del tot. 

David Carabén connecta aquesta “entrega immensurable” amb la literatura de Rilke i amb una idea fascinant de la feminitat vinculada a la permanència. L’amor de Magdalena és una manera d’habitar el món que no sap limitar-se ni calcular-se. Hi ha en el seu text la intuïció que algunes formes d’estimar només poden existir quan l’altre deixa de ser un objecte de consum emocional i es converteix en una geografia sencera.

Jordi Graupera, en canvi, desmunta intel·lectualment el mite de Magdalena i el situa dins tota la tradició occidental sobre l’eros. El seu assaig és probablement el més brillant conceptualment parlant, ja que confronta Diotima —l’amor com a elevació metafísica— amb Shamhat —la prostituta del Poema de Gilgamesh que civilitza el salvatge a través del sexe— per explicar com Occident ha convertit les dones en contenidors del desig i la culpa. La Magdalena gnòstica, líder espiritual i dipositària d’un coneixement secret, acaba convertida en prostituta penedida perquè la cultura cristiana necessitava domesticar la força política del seu desig.

Poema de 'Gilgamesh', primera obra de la literatura que coneixem. 

Sovint se’ns ha explicat que l’entrega absoluta és una feblesa femenina, però el llibre li dona la volta, on l’entrega de Magdalena és un acte radical de coneixement. Ella és qui es queda quan els homes fugen, ella és qui reconeix abans que ningú la dimensió extraordinària del cos que estima. El seu amor és una forma extrema de lucidesa, de no submissió.

Anna Punsoda, en l’assaig més colpidor del recull, aterra tota aquesta arquitectura teològica a la realitat concreta de les relacions contemporànies. Es pregunta quina és exactament la base de l’amor en una època en què una dona de trenta anys ha tingut més experiències sexuals que totes les seves ancestres juntes. La pregunta és devastadora perquè obliga a mirar de cara una contradicció molt actual on potser la llibertat sexual no ens ha fet necessàriament més savis en el desig, sinó més dispersos.

Les nostres àvies vivien atrapades en una monogàmia imposada que evitava les comparacions i reprimia el desig; nosaltres vivim en una hiperabundància d’opcions que sovint ens impedeix construir permanència. Hem passat de la repressió a la dispersió. I entre una cosa i l’altra, potser hem perdut la capacitat de sostenir el misteri de l’altre en el temps.

De fet, el llibre és especialment interessant quan es fixa en la relació entre amor i culpa. Magdalena estima des del penediment. Estima sentint-se indigna, des d’una consciència permanent de falta. És impossible no veure com aquesta estructura continua apareixent en moltes relacions contemporànies, en persones que senten que han de merèixer l’amor, que viuen l’afecte amb por de perdre’l, que converteixen el desig en una forma de submissió.

Cal reconèixer l'altre en l'amor

Punsoda apunta una cosa molt certa quan es pregunta què és exactament allò permanent que estimem d’una persona si els cossos canvien, les idees canvien i fins i tot les ànimes semblen canviar amb els anys. Durant la lectura, tenia la sensació que el llibre intentava tocar el fet que l’amor és alhora desig de permanència i acceptació del canvi.

Que volem retenir persones que inevitablement es transformaran. Que potser estimar consisteix precisament a suportar aquesta inestabilitat sense deixar de reconèixer l’altre. Totes les relacions llargues acaben topant amb això: el fet que la persona de qui et vas enamorar deixarà d’existir diverses vegades al llarg de la teva vida. I tu també. Si tot en nosaltres muta —la pell, el caràcter, les idees, els desitjos—, potser el compromís és l’única forma humana de resistir la dissolució constant.

Aquesta obra no m’ha fet més religiosa, però sí més conscient de la dimensió gairebé sagrada que adquireix qualsevol vincle humà quan decidim sostenir-lo en el temps. L’amor de Magdalena i quatre assaigs sobre el desig és un llibre estrany en el millor sentit. No sempre hi estàs d’acord, i hi ha moments en què la retòrica barroca o la idealització del patiment amorós poden incomodar. Però precisament aquesta incomoditat és el que el fa valuós.

En un món que ens convida a consumir cossos i experiències de forma accelerada, tornar a la Magdalena de Bérulle —i a les lectures que en fan Carabén, Forcades, Graupera i Punsoda— és un recordatori que el desig continua sent una de les grans forces que ens fan humans. Que l’amor, quan és de veritat, sempre conserva una part de misteri que no podrem domesticar mai del tot.