“És hora de deixar de naturalitzar els desplaçaments residencials forçats.” Amb aquesta afirmació de Lucía Delgado Ramisa, tècnica de l'àrea d'habitatge de l'Observatori DESCA, s’ha presentat aquest dijous l'estudi sobre la crisi de la vivenda centrat en els districtes de l'Eixample i Nou Barris de Barcelona. La investigació analitza el fenomen del desplaçament residencial forçat (el que passa abans d'arribar a un procediment judicial o a un desnonament visible) i mostra com les pujades de lloguer del 35 % en la darrera dècada, la pressió turística i la concentració de la propietat expulsen el veïnat dels seus barris.

La presentació, organitzada per Arquitectura Sense Fronteres i l'Observatori DESCA, ha servit per denunciar aquesta problemàtica local dins d'un context internacional. Viviana Losupone, d'Arquitectura Sense Fronteres, ha subratllat “la importància d'incloure un intercanvi de diferents països per abordar la financerització immobiliària com a fenomen global”.

Aquesta mateixa amenaça es confirmava durant les diferents intervencions internacionals. Des de Mèxic, María Silvia Emanuelli, coordinadora de l'oficina per a Amèrica Llatina de la Coalició Internacional per a l'Habitatge, aportava dades sobre l'impacte de la crisi de l'habitatge: "Cada any surten de l'habitatge al voltant de 100.000 persones que s'han de traslladar a la perifèria o als estats veïns perquè no tenen capacitat de pagar-lo. La majoria són persones amb ingressos baixos, moltes d'elles dones".

Emanuelli explicava com la mobilització social ha permès aconseguir noves lleis d'arrendament i expropiacions d'edificis per protegir els llogaters.

Autogestió i propietat estatal

Per la seva banda, la sociòloga Benigna Magaia, d'Arquitectura Sense Fronteres a Moçambic, analitzava la situació de la capital, Maputo, on la major part dels barris són autoproduïts i la terra és de propietat estatal. Magaia ha alertat sobre la convivència en zones en transformació: "La pressió dels diferents agents que veuen la terra com una oportunitat de negoci fa que les persones que hi viuen des de fa més de 20 anys se sentin pressionades a marxar fora". Defensa els projectes de millora urbana, remarcant que "la intenció de millorar les condicions d'un barri no ha de ser perquè vingui altra gent de fora, sinó per garantir l'accés als serveis beneficiant, principalment les persones que són natives del barri".

També es va parlar de l’activisme i l’autogestió amb la intervenció de Bevil Lucas, líder de Reclaim the City i resident de Cissie Gool House a Ciutat del Cap (Sud-àfrica), qui explicava la manera d’organització d'un antic hospital ocupat, on viuen més de 900 persones. Lucas subratllava que la manca de polítiques públiques els ha portat a crear alternatives pròpies: "Sense una solució del mercat immobiliari, hem creat l'única llar assequible ben ubicada al centre de la ciutat. Un habitatge no és una mercaderia, sinó un dret".

Així mateix, relatava que impulsar terres de propietat col.lectiva (land trust) i empreses de gestió sense ànim de lucre són solucions per passar de la inseguretat residencial cap a contractes legals sense que es produeixi cap desnonament.

Irene Escorihuela, directora de l'Observatori DESCA, esmentava que quan va esclatar la crisi del 2008 i es van deixar de vendre pisos, les immobiliàries es van centrar en el negoci del lloguer: "Globalment, l'habitatge va començar a veure's com un supermercat molt lucratiu als centres urbans. L'habitatge va deixar de veure's com un dret per veure's com un actiu financer".

Davant la possibilitat de traslladar aquestes experiències a ciutats com Barcelona, Escorihuela destaca que, tot i les diferències de context, "l'estudi de les diferents pràctiques internacionals i de lluita ens serveix com a inspiració mútua", demostrant la necessitat de crear xarxes globals per defensar el dret a l'habitatge. Benigna Magaia també insistia que la clau per replicar aquests models és "produir evidència i dades sòlides per justificar els arguments i exigir la responsabilitat de les autoritats públiques".