Josep Maria Miró, dramaturg i director teatral català, va escriure l’any 2011 l’obra de teatre El principi d’Arquimedes. La seva representació ha gaudit d'un ampli recorregut internacional amb un total de 18 traduccions fins ara. Es va estrenar per primer cop l’any 2012 a la Sala Beckett i es va interpretar al festival Grec d'aquell mateix any, amb el reconeixement del XXXVI Premi Born. Fins i tot es va portar al cinema amb el títol de El virus de la por, dirigit per Ventura Pons l’any 2015. El passat febrer de 2025 es va reestrenar al Teatre Texas, des d’on es va impulsar una nova producció basada en el mateix text de Miró, i ara hi torna, fins al dia 21.

El principi d'Arquimedes passa a una piscina on s’imparteixen classes de natació. El punt de partida és una situació molt quotidiana i aparentment innocent, però que desperta dubtes i sospites entre alguns pares i companys. En Jordi (Marc Tarrida), el monitor de natació protagonista, actua d’una manera que alguns pares d’alumnes troben reprovable. Explica que, en un moment de la classe, un nen tenia por de llençar-se a l'aigua sense el flotador. La manera en què intenta calmar-lo és la font inicial del conflicte.

Entre la por i la correcció: el debat ‘woke’

És una obra que obre interrogants sobre les pors contemporànies, les relacions humanes, els prejudicis i la confiança. Un drama de personatges que presenta un conflicte moral, molt vigent en el debat social actual, tot i haver-se escrit fa més d’una dècada. Aquest debat social s’ha agreujat amb el naixement de l’anomenada “cultura woke”. L’expressió ve de l’anglès woke (“despert”), i fa referència a estar conscient i atent a les injustícies socials. Va començar sobretot als Estats Units en relació amb el racisme, però amb el temps s’ha ampliat a molts altres àmbits: en el gènere, l'orientació sexual, les desigualtats econòmiques o la cura pel medi ambient. En un principi, era el terme que s’utilitzava per parlar sobre aquelles persones sensibles a les discriminacions, que denuncien situacions injustes o que promouen actituds d'inclusió i el respecte. Però, amb el temps, s’ha criticat que sota l’etiqueta “woke” es pot caure en un excés de correcció política. En definitiva, es genera el debat sobre fins on ha d’arribar el discurs “woke” i si, a vegades, pot ser massa radical. 

L’interrogant sobre aquesta radicalitat és un dels temes que tracta l'obra de manera transversal. La directora de la piscina (Alicia González) on passen els fets explica que ella també va ser monitora de nens petits, i assenyala la diferència amb què es gestionaven fa anys determinades situacions. Explica que es banyaven nus al riu amb els nens; parla sobre dos monitors que van dormir al mateix llit amb una nena al mig perquè ella tenia por de dormir sola, o que feien cadenes de roba fins a quedar-se despullats davant dels nens. Ella mateixa dubta del monitor, però reconeix que abans no s’hauria escandalitzat ningú per accions aparentment més greus que el gest afectuós que desencadena el conflicte. Arran de l'explicació d'aquests fets, fa sorgir en l'espectador la reflexió sobre si els fets han estat especulacions dels pares, manca d'educació sexual en els nens per no saber identificar-ho com a tal o la realitat.

Del teatre a la televisió, la controvèrsia sobre la sexualitat

Un altre assumpte present de manera global en l’obra és la controvèrsia de si incloure o no l’educació sexual al pla d’estudis de les escoles per als més petits. L’extrema dreta s’hi oposa, argumentant que pot influir en la moralitat i els valors tradicionals. Alguns sectors consideren que aquesta educació promou idees contràries a la seva visió conservadora de la família i la societat. En contraposició, segons l’esquerra, informar els infants no és perillós, sinó una forma de protegir-los i preparar-los per prendre decisions responsables més endavant. A més de saber identificar quan una acció no és innocent i es podria qualificar d’assetjament sexual. 

Aquesta qüestió s’ha tractat al llarg dels anys des de molts punts de vista i a través de diferents plataformes: des de llibres fins a programes de televisió, pel·lícules, sèries o obres de teatre mateix. La sèrie de televisió catalana Pubertat, dirigida per Leticia Dolera —que s’estrenarà el 24 de setembre a HBO Max— tracta de ple el debat sobre l’educació sexual.  L'harmonia d'una colla castellera es veu truncada per una denúncia d'agressió sexual a les xarxes socials que indica tres adolescents com a culpables. La gran pregunta de la sèrie és si un noi de 13 anys pot ser un agressor sexual i, si ho fos, sobre qui recauria la responsabilitat: el nen, la família o la societat. 

En aquesta mateixa línia, un altre exemple és la sèrie d’èxit Adolescence, a Netflix. Filmada en un pla seqüència, narra la història d’un alumne de 13 anys que és detingut per l'assassinat d'una companya de classe. La trama presenta els mateixos moments de dubte per a l’espectador que a El principi d’Arquimedes, sense acabar d’assegurar si el protagonista és culpable o no. Tot i les similituds, la sèrie aborda un conflicte més intens i traumàtic que el de l’obra.

Tres dels protagonistes de la sèrie ‘Pubertat’, de Leticia Dolera. (Quim Vives, ACN)

L’obra de teatre fa ús d’una estructura narrativa que aporta molt a l’experiència teatral. A través de música, sons i il·luminació escènica, l’espectador comprèn que al llarg de tota la funció es van mostrant escenes anteriors al punt de partida. De manera que l’opinió del públic sobre el protagonista va variant segons va guanyant més coneixement sobre el que ha succeït en moments anteriors. Així es provoca en l’assistent la reflexió sobre la importància de tenir coneixement de tots els fets abans de tenir una opinió respecte a una controvèrsia.

Quan el suport falla: dilemes morals

El títol de la funció fa referència al principi físic que un cos immers en un líquid rep una força cap amunt igual al pes del líquid que desplaça. És una llei física sobre el nivell de flotació, de suport, que “et sostenen”. El nom és una metàfora en què el nen amb por és com un cos dins l’aigua: té la necessitat de suport, de sentir-se segur. El monitor —i també la comunitat al voltant— actua com aquest líquid que ha de “sostenir” el nen. Però si alguna cosa no funciona bé —la por del nen, el prejudici de l'entorn, els malentesos entre pares i entrenador—, el suport pot fallar o la persona pot enfonsar-se. Dit d’altra manera: sentir-se culpable, avergonyida o acusada injustament. 

El títol suggereix la idea que hi ha un “principi de suport o d’empenta cap amunt” inherent a les relacions humanes: la confiança, l’afecte, el respecte són com el líquid que ajuda a mantenir la persona a flotació. Quan això no existeix o es veu amenaçat, tot es complica.

13 anys després de la primera funció d’El principi d’Arquimedes, el conflicte que presenta l’obra segueix més vigent que mai. La proliferació de casos similars al món real o les ficcions que il·lustren casos semblants en són la prova. La solució a aquestes controvèrsies rau en el consens com a societat de què és una acció innocent i a partir d’on comença la mala fe.