De l’Escala a Koh Tao, la fàbrica de bussejadors que posa a prova les escoles catalanes - Diari de Barcelona
BOOM DEL BUSSEIG
De l’Escala a Koh Tao, la fàbrica de bussejadors que posa a prova les escoles catalanes
El creixement del turisme de busseig i els preus competitius del sud-est asiàtic fan que alguns viatgers aprofitin les vacances per obtenir una certificació lluny de casa
El primer contacte amb el món submarí pot començar a l’Escala i acabar, mesos després, a l’altra punta del món. Un bateig a la Costa Brava, unes vacances a Àsia i, aprofitant el viatge, un títol de busseig. És un recorregut que exemplifica com està canviant una indústria que ja no gira només al voltant de l’esport, sinó també del turisme.
A Janna Fontbona li va passar així. Abans de viatjar a Malàisia no havia bussejat mai i va preferir provar-ho a prop de casa. “Ho provo aquí al costat de casa, veig per veure si és una cosa que m’agrada o no”, explica. El bateig a l’Escala li va agradar i, quan va arribar a les illes Perhentian, va aprofitar els dies que tenia disponibles per treure’s l’Open Water, el primer nivell de certificació de busseig. El viatge va ser el detonant i el curs, una activitat més de les vacances.
El negoci que hi ha darrere d’una immersió és ampli: escoles que formen i certifiquen, centres que lloguen equips i organitzen sortides, operadors que gestionen embarcacions i, cada vegada més, agències que empaqueten vols, allotjament, immersions i activitats en viatges especialitzats.
El mercat mundial del turisme de busseig va moure uns 410 milions de dòlars el 2024 i podria arribar als 624 milions el 2032, segons Congruence Market Insights, amb un creixement anual del 5,4 %. El fenomen encaixa amb una tendència més àmplia: cada vegada més persones viatgen específicament per bussejar, mentre les xarxes socials converteixen tortugues, taurons, rajades, bancs de peixos i esculls de coral en un reclam turístic.
Koh Tao, una fàbrica de bussejadors
Poques destinacions exemplifiquen millor aquesta transformació que Koh Tao, una petita illa del golf de Tailàndia de poc més de 20 quilòmetres quadrats que ha construït bona part de la seva economia turística al voltant del submarinisme.
Diverses guies especialitzades la situen entre les destinacions del món amb més certificacions de busseig anuals, només per darrere de Cairns, a Austràlia. No és, però, una dada procedent d’un registre oficial d’una de les grans certificadores, sinó una estimació que es repeteix en fonts turístiques especialitzades. El que sí que evidencia la dimensió del fenomen és la concentració de centres: diverses fonts en situen el nombre per sobre dels 70, tot i que no hi ha una xifra oficial.
Per a Marta Trabado, que va passar tres setmanes a l’illa, aquesta concentració és precisament una de les coses que més sorprenen. “És una illa molt centrada en el busseig”, explica. Escoles, vaixells, botigues de material i instructors formen part del paisatge, però també bars, restaurants, platges i allotjaments. La combinació és poderosa: el turista pot arribar a Koh Tao per bussejar i acabar trobant-hi una experiència turística completa.
El preu és una altra de les armes de l’illa. Durant anys, els centres van competir també en aquest terreny fins que els operadors van establir un mínim per als cursos. Usuaris de TripAdvisor situen el canvi al voltant del 2018: abans, algunes escoles oferien l’Open Water per uns 7.000 bahts (183 euros). Posteriorment, els operadors van fixar un mínim de 11.000 bahts (287 euros), mentre que centres com Big Blue Diving continuen descrivint aquest preu com a referència dins del Koh Tao Dive Operators Club. Per a l’Advanced (el segon nivell de certificació després de l'Open Water), el mínim se situa en 10.000 bahts (262 euros).
Tot i així, per a un europeu que volés fins a Tailàndia exclusivament per obtenir l’Open Water, l’operació difícilment sortiria a compte. Només els vols poden rondar els 700 euros, als quals cal sumar allotjament, menjar i altres despeses. L’avantatge econòmic apareix quan el curs s’integra dins d’un viatge que ja es tenia previst fer.
“No viatges per fer el curs, te’l treus perquè ja hi ets”
“No viatges per fer el curs; te’l treus perquè ja hi ets, però cada vegada hi ha més gent disposada a viatjar només per bussejar”, explica Alex Pujades, fundador de la comunitat de bussejadors i professionals marins dedicada a la conservació i restauració dels esculls de corall Reefing Project.
A Reefing Project, però, els clients ja arriben certificats. El primer títol no sol ser el motiu del viatge. Sí que poden aprofitar-lo per obtenir especialitats com Nitrox o busseig profund, però com un complement. Això explica també la diferència entre el model d’una agència i el d’una escola local. Per a una escola, l’Open Water pot ser l’inici d’una relació amb el client que duri anys. Per a una agència, el valor apareix quan aquest bussejador ja format decideix viatjar a nous destins.
“Els viatges de busseig estan creixent molt, i no només perquè hi hagi més bussejadors, sinó perquè hi ha més persones disposades a construir les seves vacances al voltant de l’activitat", explica. El perfil també ha canviat. Si abans el client típic podia ser un home de 40 o 45 anys, ara Pujades veu grups molt més joves. En alguns casos, la mitjana ronda els 27 o 28 anys.
És el cas de Fontbona. El seu principal objectiu era conèixer Àsia i, especialment, descobrir el fons marí de les Perhentian. “És molt bèstia com de conservat està el fons marí”, explica. A poca distància de la costa, recorda, es podia trobar amb tortugues i tota mena d’animals.
La comparació amb la Costa Brava, però, no és negativa. “La Costa Brava també és preciosa. Hi ha molta fauna i, per sort, encara queden llocs que estan prou preservats", afirma. Per a Fontbona, el viatge forma part del producte. "De la mateixa manera que algú pot anar a l’Índia per fer un retir de ioga, també pot viatjar per descobrir la natura i el fons marí d’un altre lloc", afegeix.
Quan el bateig es fa a casa i el títol, a Àsia
Marta Trabado va arribar a Koh Tao per recomanació familiar i amb una idea prèvia sobre el volum de certificacions que s’hi fan. “Koh Tao és molt conegut per això”, explica. Aquesta concentració li feia pensar que potser alguns centres podien prioritzar la quantitat d’alumnes.
En el seu cas, però, no va ser així. El grup era petit i en moltes immersions només hi havia ella, la seva amiga i l’instructor. “Estava totalment pendent de tu”, explica. Tornaria a l’illa; no només pel preu, sinó per la comunitat i per una experiència que, segons ella, va molt més enllà del certificat.
La seva valoració de la formació és positiva, però no confon obtenir un títol amb dominar el busseig. La confiança, reconeix, arriba amb l’experiència i amb l’acumulació d’immersions. Ella va pagar 8.000 bahts per l’Advanced, una mica més de 200 euros. El preu va influir en les seves expectatives, però no en la valoració final: “Si una cosa és més barata, no t’esperes tant, potser, que si paguessis més diners.” Tot i així, assegura que va quedar molt satisfeta amb la formació.
Fontbona també va començar a Catalunya, però la certificació va arribar a Malàisia. El seu Open Water va costar uns 250 euros i va durar tres dies. Ella va comparar diverses escoles, va mirar les opinions d’altres usuaris i va valorar especialment que el centre oferís allotjament.
La qualitat de la formació, assegura, va ser bona. “Sí que hi ha llocs del sud-est asiàtic que, com que han vist que poden fer molt negoci de tot plegat, ho fan molt per sobre i potser la formació no és la millor”, explica. Però no és l’experiència que ella va tenir. En el seu cas, la formació va ser pràcticament personalitzada. Això li va permetre preguntar, repetir exercicis i avançar amb la sensació d’estar acompanyada.
Una escola local ven molt més que un títol
La Janna reconeix que si no hagués anat a Malàisia probablement també s’hauria acabat traient el títol. “Potser sí que m’hauria plantejat fer-ho durant l’any o a l’estiu a algun lloc de la Costa Brava”, explica. La diferència és que el viatge li va donar l’oportunitat de fer-ho en un lloc que volia descobrir i que, a més, li permetia continuar bussejant durant les vacances.
Aquesta última idea és important per al sector català. Una escola de la Costa Brava no competeix només contra els 200 o 300 euros que pot costar un curs en una destinació asiàtica. Competeix contra l’experiència d’un viatge. Els centres locals han d’assumir instructors, assegurances, embarcacions, combustible, manteniment, equipament i instal·lacions. Però tenen un avantatge: la proximitat.
Un alumne que fa l’Open Water a casa pot tornar la setmana següent, fer una immersió, llogar material, continuar formant-se i convertir-se en client habitual. La certificació, en aquest cas, no és el final, sinó l’inici d’una relació comercial. “Depèn molt més del centre que del lloc”, resumeix Pujades quan parla dels preus i de la qualitat de l’oferta. El problema és que aquesta relació pot començar en un altre país.
La competència també es produeix entre les grans organitzacions de certificació. PADI és una de les principals marques mundials del sector, però conviu amb SSI i SDI, entre d’altres.
La cara B de la fàbrica de certificacions
L’èxit de Koh Tao també té una cara menys visible. La concentració de desenes de centres en una illa petita genera una forta competència pels clients i explica, en part, l’episodi de la guerra de preus que va acabar amb l’establiment d’un mínim per als cursos.
La comparació entre Espanya i el sud-est asiàtic també té trampa. No existeix un únic “preu asiàtic” del busseig. Pujades posa com a exemple Indonèsia. “Hi ha destinacions que són igual o més cares que Espanya”, explica. Komodo, Raja Ampat o Nusa Penida poden tenir costos elevats per la logística, la popularitat del lloc o les característiques de les immersions.
A Espanya també hi ha una gran variació. Segons Pujades, a Tossa de Mar es pot trobar un Open Water per menys de 300 euros, mentre que en altres centres de la Costa Brava el preu pot acostar-se als 400. La competència, per tant, no és simplement entre Catalunya i Tailàndia. És entre models de negoci amb estructures de costos diferents i, sobretot, entre experiències diferents.
Per a les escoles catalanes, la resposta a Koh Tao difícilment serà abaixar els preus fins a competir amb una destinació que ha convertit el busseig en un dels pilars de la seva economia turística. La batalla pot ser una altra: formació més personalitzada, proximitat, continuïtat, coneixement del litoral i una relació a llarg termini amb el client. "La indústria ha canviat. El títol pot ser el mateix, però el viatge que hi ha al darrere, i el negoci que genera, ja no ho són", afirmen des d'una escola de busseig de la Costa Brava.
I després hi ha la pressió ambiental. Una destinació que basa bona part de la seva economia en el submarinisme depèn directament de la conservació dels ecosistemes que atreuen els visitants. Embarcacions, combustible, allotjament, residus i més turistes exerceixen una pressió que el mateix model ha de gestionar. El principal reclam de Koh Tao és, alhora, el recurs que ha de preservar.
