Escalada de violència al Iemen: què està passant? - Diari de Barcelona
A fons
Escalada de violència al Iemen: què està passant?
El xoc entre els Houthis i l’Aràbia Saudita amenaça l’ordre mundial enmig d’un desastre humanitari
Després de dotze anys de guerra, el conflicte del Iemen ha tornat a escalar amb força. En les últimes setmanes, els bombardejos de l’Aràbia Saudita s’han reactivat en paral·lel a l’avanç dels rebels houthis cap a l’estret de Bab-el-Mandeb, un punt clau per on passa el 10 % del comerç mundial. La gran perjudicada és, sobretot, la població civil, que viu una de les emergències humanitàries més oblidades del món.
Però no es tracta només d’una guerra local: és una disputa global on s’entrecreuen els interessos de països com l’Aràbia Saudita, l’Iran, els Emirats Àrabs i, més recentment, Israel i els Estats Units. Mentrestant, sobre el terreny, l’ofensiva de la coalició a favor del govern reconegut internacionalment per recuperar el control del país ha abocat el conflicte a una dura guerra de desgast. El Diari de Barcelona ha contactat veus expertes per aproximar-nos al conflicte, que sovint sentim, però entenem poc.
Qui són els houthis, i què volen?
Els houthis, també coneguts com a Ansar Allah (‘Partidaris de Déu’), són un moviment polític, religiós i armat d’arrels xiïtes zaidites que domina bona part del nord i l’oest del Iemen, on viu la majoria de la població.
El seu relat es construeix al voltant de la figura del líder i de la idea d’un enemic exterior, segons l’analista iemenita Maysaa Shuja Al-Deen, del Sana’a Center for Strategic Studies: “La propaganda es basa en què Abdel Malik al-Houthi és el líder que hem de seguir, el descendent del profeta i triat per Déu, i que ens hem de defensar contra la conspiració que els nord-americans o els israelians tramen contra nosaltres”. La seva ambició és gran: derrocar el govern reconegut i imposar-se a tot el país.
Per la seva banda, el govern reconegut internacionalment vol expulsar els houthis de la zona i recuperar l’hegemonia. El seu gran aliat és l’Aràbia Saudita, que des de l’esclat de la guerra lidera una coalició contra els houthis per augmentar la seva influència i control sobre la regió. El govern domina la major part del territori en extensió, però no els punts estratègics: la major part de la costa del mar Roig i la capital, Sanaa, es troben en mans del grup armat, i el control de l’estret de Bab-el-Mandeb és objecte de disputa.
”La propaganda es basa en què Abdel Malik al-Houthi és el líder que hem de seguir (...) i que ens hem de defensar contra la conspiració que els nord-americans o els israelians tramen contra nosaltres”
Ara la guerra es concreta en diferents àmbits. El primer, un intercanvi d’operacions militars estratègiques en zones disputades i punts de pressió al Iemen però també en atacs contra l’Aràbia Saudita: Riad bombardeja territori iemenita obertament per primer cop des del 2022 i els houthis llancen míssils i drons contra aeroports i instal·lacions petrolieres saudites.
El punt calent del conflicte és la ciutat de Taïz, al sud-oest del Iemen, que viu un setge houthi des del 2015, parcialment aixecat el 2024, i que el grup armat ha tornat a estrènyer des de l’octubre. “Les persones pateixen per la manca d’aliments i d’aigua, no hi ha recursos bàsics i anirà a més amb el temps”, denuncia Shuja Al-Deen.
Però a més, els houthis són l’actor més actiu de l’Eix de la Resistència, la coalició orquestrada per l’Iran per acabar amb el setge d’Israel a Gaza i la intervenció dels Estats Units a la zona. Per això sovint s’observa els houthis onejant banderes palestines, enviant míssils a Israel i atacant vaixells al mar Roig, sobretot a partir del març del 2026, amb l’esclat de la guerra de l’Iran.
Un discurs de solidaritat, però, que segons Shuja Al-Deen, no compra la població: “Els Iemenis es pregunten, què passa amb Taiz, que està sent assetjada com els Israelians assetgen Gaza? Els houthis no tenen la capacitat moral de reivindicar el seu suport a Palestina”. La seva motivació, doncs, passa per les armes: “Hi ha gana de guerra” assegura Shuja Al-Deen, ”i no sembla que hi hagi cap canal de negociació entre les parts”.
“Hi ha gana de guerra i no sembla que hi hagi cap canal de negociació entre les parts”
L’estret de Bab-el-Mandeb és un dels principals punts estratègics. Els houthis hi han avançat des del setembre, tot i que el control és disputat. Els atacs a vaixells s’han centrat sobretot en el transport vinculat a l’Aràbia Saudita, i els houthis asseguren que la navegació és segura per a la resta i que no hi cobren peatge. Però tot plegat contribueix a la pressió sobre el preu de l’energia i del transport marítim, en un context ja marcat per la crisi energètica global. És, en definitiva, una bona manera de pressionar i “ara mateix”, apunta l’analista, “el balanç és totalment favorable als houthis”.
12 anys de guerra al Iemen
Els houthis, però, no sempre han estat un moviment combatiu. Als anys noranta van néixer a Saada, al nord del país, sota el nom de Joventut Creient, com un moviment religiós i educatiu pacífic després de la unificació del Iemen. El seu fundador, Hussein Badreddin al-Houthi, va ser diputat durant els anys noranta i advocava pels drets de la seva comunitat, els zaidites, arrelats al nord del país.
A principis dels anys 2000 el moviment es va radicalitzar: Hussein al-Houthi va endurir el discurs contra els EUA i Israel (el 2002 va introduir el lema “Mort a Amèrica, mort a Israel”) i es va enfrontar al govern, llavors en mans d’Ali Abdallah Saleh. El setembre del 2004, durant un intent de detenir-lo, les forces governamentals el van matar. Els seus seguidors, liderats des de llavors pel seu germà Abdel Malik, van agafar les armes i es van organitzar com a guerrilla, lliurant sis guerres a Saada entre el 2004 i el 2010. El 2014, amb el suport de les forces fidels a Saleh —el seu antic enemic—, van prendre Sanaa i va començar l’actual guerra del Iemen.
L’Aràbia Saudita volia tancar el conflicte ràpidament i el març del 2015 va liderar una operació militar anomenada "Tempesta Decisiva", amb el suport d’una coalició de països àrabs, occidentals i de la banya d’Àfrica al costat del govern. “Per a l’Aràbia Saudita, el Iemen és i ha estat sempre el tema més sensible, i es connecta directament vinculada a la seguretat nacional”, recorda Shuja Al-Deen. L’ofensiva no va aconseguir derrotar els houthis i el conflicte es va estancar fins al 2022, quan es va pactar un alto el foc mediat per l’ONU que va mantenir una calma relativa durant anys.
Des del 2022, el govern reconegut internacionalment és un Consell de Lideratge Presidencial, presidit per Rashad al-Alimi, que va reunir les faccions contràries als houthis. Entre elles hi havia el Consell de Transició del Sud (CTS), una formació paramilitar separatista creada el 2017 amb suport dels Emirats Àrabs, que volia recuperar la independència del sud establerta durant els anys de Guerra Freda. El seu punt àlgid va ser a finals del 2025, quan gràcies al suport dels Emirats va arribar a controlar gran part de la regió sud i va anunciar un període de transició de dos anys cap a la independència.
Entre desembre del 2025 i gener del 2026, però, l’Aràbia Saudita va contraatacar amb bombardejos i tropes, els Emirats van abandonar el país després que el govern els ordenés marxar, i el 9 de gener el CTS va anunciar la seva dissolució, cosa que part del seu lideratge discuteix. Des de llavors, els separatistes del sud “no són una figura important al joc”, assegura Shuja Al-Deen.
“Per a l’Aràbia Saudita, el Iemen és i ha estat sempre el tema més sensible, i es connecta directament amb la seguretat nacional”
La calma es va trencar amb la guerra dels EUA i Israel contra l’Iran, el principal aliat dels houthis, que va esclatar el 28 de febrer. Els houthis, que havien aturat els atacs a Israel i a la navegació amb el pla de pau de Gaza el 10 d’octubre del 2025, van reprendre els atacs contra l’Aràbia Saudita el 13 de juliol i l’alto el foc del 2022 es va esfondrar l’agost, quan van llançar una nova ofensiva. Riad depèn cada cop més del mar Roig per exportar petroli, perquè l’estret d’Ormuz continua afectat per la guerra de l’Iran. “Ara per ara els houthis avancen als seus territoris”, apunta Shuja Al-Deen. “La qüestió és com tractaran els qui s’hi oposin.”
Una població “sense possibilitats”
La gran ferida oberta és la profunda crisi humanitària que assola el país des de l’inici de la guerra. Segons dades de les Nacions Unides, més de 22 milions de persones depenen de les ajudes per sobreviure, i 18 milions viuen en escassetat alimentària. ”Fins l’esclat de la guerra de Gaza ha estat l’emergència humanitària més oblidada”, denuncia Eva Erill, presidenta de l’ONG Solidarios sin fronteras, que treballa intensament al Iemen des de 2015. ”I va a pitjor”, assegura. ”És la reactivació d’una guerra en una població que ja no tenia on agafar-se”. Shuja Al-Deen hi està d’acord: “Hi ha molta preocupació per a la geopolítica, però no hi ha el focus en la crisi humanitària”, denuncia.
La situació s’ha agreujat considerablement a les zones sota influència houthi, on hi viu el 80 % de la població. Shuja Al-deen explica quines són les condicions de vida: “És un règim totalitari: No només autoritari en el poder però també en com refer la societat. Volen que tothom pensi com ells, controlen les escoles, les mesquites i la televisió, i amenacen els periodistes”.
A més, assegura, imposen una quantitat ingent d’impostos que no tornen mai a la població: “la majoria de iemenites pateixen més per culpa de l’economia que de la guerra”. Una condemna a la pobresa agreujada per les sancions sobre les ONG, que dificulten enormement l’entrada d’ajuda humanitària.
"Fins l’esclat de la guerra de Gaza ha estat emergència humanitària més oblidada"
La política houtí envers les dones és propera a la del talibanisme a l’Afganistan. Tal com recull un informe de l’ONG Working Group of Women, Peace and Security se’ls exigeix comptar amb un tutor masculí (mahram), que limita la seva capacitat de treballar, viatjar i accedir a l’atenció sanitària. El matrimoni forçat és habitual al Iemen, on més del 30 % de les dones es casen abans dels divuit anys. “Per això una de les grans preocupacions de les ONG és mantenir les nenes a les escoles, perquè no les casin”, assegura Eril.
Les escoles també serveixen de refugi per als infants que sovint els houthis recluten a la força per convertir-los en nens soldat. “Els agafen al carrer, enganyen a les famílies, els diuen que se’ls emporten per escolaritzar-los, donar-los una formació. Els asseguren un salari a la família, els diuen que només seran cuiners… I després els envien al front”, explica Erill. “És una altra manera d’aprofitar-se de l’analfabetisme, la ignorància, la pobresa i l’emergència del país”.
La situació ha provocat el desplaçament de més de 5,2 milions de persones, 329.000 de les quals han hagut de fugir des de l’agost arran de la represa del conflicte. Però Eril alerta que en molts casos no hi ha escapatòria: “la majoria viu amb un dòlar al dia i no en té ni per pagar les màfies”.
Erill espera que el reactivament del conflicte serveixi per posar el Iemen en el punt de mira de la comunitat internacional, també des de la perspectiva humanitària. “Sense visibilitat no hi ha inversió, no hi ha operacions, ni ajudes. És una població sense possibilitats”.
