Hi havia moltes ganes de veure el debut dels vigents campions d’Europa a la Copa del Món 2026, i l’expectació era tan alta com el cop de realitat que s’ha endut la Selecció Espanyola. L’equip de Luis de la Fuente ha signat una decepció majúscula a l'Atlanta Stadium en ser incapaç de passar de l'empat a zero davant d'una modesta selecció de Cap Verd. Els tòpics sobre el futbol de control i de desgast han tornat a aflorar de la pitjor manera possible: una possessió infinita de la pilota, amb més de 800 passades completades, i un setge constant sobre l’àrea africana que s’ha saldat amb 27 arribades i un absolut buit al marcador.

El partit ha començat amb el guió previst: Espanya s’ha apoderat de la pilota davant d'un rival tancat a camp propi que, durant la major part del matx, s’ha situat amb una línia de cinc al darrere i tots els seus efectius rere la pilota. Tot i el domini espanyol, la falta d'imaginació a la zona de tres quarts ha fet que el monòleg fos tant aclaparador com inofensiu.  

Més enllà d’aquesta circulació plana, el resum del col·lapse de la selecció ha tingut un nom propi i una dada demolidora: Mikel Oyarzabal s'ha convertit en el primer futbolista de la història de la selecció que es passa els trenta primers minuts d'un partit sense tocar ni una sola vegada la pilota. Un rècord negatiu que il·lustra a la perfecció l'absolut aïllament de la davantera i la nul·la capacitat de l'equip per generar espais.

L'únic argument ofensiu potable abans del descans ha arribat per la banda esquerra de Marc Cucurella, de llarg un dels jugadors més actius de la primera part. El lateral d’Alella ha posat una centrada precisa amb el cap que ha rematat Ferran Torres al travesser. El refús posterior ha anat a parar al cap d'Oyarzabal, però el porter cabo verdià, Vozinha, ha tret una mà salvadora per evitar el primer gol de la tarda. Més enllà d'això i d'un xut alt del mateix Cucurella, la selecció ha marxat als vestidors amb un preocupant zero a zero.

A la represa, la tònica no ha canviat gens. L’equip ha continuat encallat en una teranyina inexpugnable, incapaç de trobar escletxes en l'estret bloc defensiu dissenyat per Bubista. Al mig del camp, un actiu Pedri no ha deixat d’intentar posar criteri i buscar línies de passada interiors, però la falta de mobilitat general ha convertit cada atac en un exercici de vull i no puc.

El gran pecat de la selecció en aquest segon temps, però, ha estat l’immobilisme a la banqueta. Els canvis de Luis de la Fuente han arribat excessivament tard. Obsessionat a controlar al mil·límetre els minuts de Lamine Yamal i Nico Williams —que arrossegaven molèsties físiques—, el seleccionador ha castigat l'equip a jugar gran part de la segona meitat sense ni una sola idea fresca a la gespa.

Mentrestant, futbolistes amb capacitat innata per agitar l'atac estàtic i inventar línies de passada noves, com Álex Baena, Yeremy Pino o el terrassenc Dani Olmo, s'ho miraven impotents des de la banqueta veient com passaven els minuts i el joc de l’equip no millorava.

No ha estat fins al minut 70 que el seleccionador ha introduït aquests primers canvis. Lamine Yamal i Mikel Merino han entrat al camp en el lloc de Fabián i Gavi. L’impacte de l’extrem de Rocafonda ha estat immediat: la seva presència ha aportat una verticalitat que fins aleshores havia estat inexistent. Poc després, ja al minut 80, ha estat, per fi, el torn de Dani Olmo, que ha entrat en lloc de Ferran Torres.

D'una combinació entre els dos jugadors de la Masia ha nascut la millor ocasió del segon temps per als espanyols: una pilota servida a Oyarzabal que el davanter basc, negat avui, ha acabat estampant en el cos d’un dels defenses cabo verdians.

Els minuts finals del partit han estat un autèntic monument a l'angoixa i al desordre d'una selecció totalment bolcada en atac. Tan evident ha estat el despropòsit final que la millor ocasió per a la selecció africana ha arribat en el temps afegit, quan Diney ha rematat un córner completament sol a l'àrea petita i ha fet aparèixer un, fins aleshores, testimonial Unai Simón.

Finalment, el zero a zero inicial no s’ha mogut i l’estrena mundialista ha deixat clar que, sense la imaginació i la clarividència de Lamine, Olmo o Nico Williams, el joc d’Espanya corre el perill de ser, una Copa del Món més, excessivament pla.