Contemplo com una bandera oneja a l'alt d’un màstil. Està esparracada, però el color porpra no enganya. És la bandera de la República Espanyola. Sobtat, trec el telèfon per fotografiar l’efemèride i, tant bon punt abaixo l’aparell, una veu m’adverteix: “Què, estàs fent la foto per la portada de l’article?”. És el catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (UB), Andreu Mayayo. Ha fet espai a la seva apretada agenda per mostrar-me el Pavelló de la República, un arxiu-biblioteca que compta amb un dels fons més importants del món sobre la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, l’exili i la transició espanyola.

"És l’únic edifici públic que exhibeix una bandera republicana”, explica. “De tant en tant els veïns del Clot la renoven. Han de venir els bombers, fins i tot. Ara ja fa un temps que no la canviem”. El catedràtic ha aprofitat la visita per dur uns documents de la Segona República, molt ben conservats, per incloure’ls a l’arxiu del Centre de Recursos per l'Aprenantatge i la Investigació (CRAI) del Pavelló.

Els arxius

Entrem a l’edifici per unes escales que arriben fins al segon pis i prodecim a baixar a la part més baixa del Pavelló: els arxius de la UB. “Defensar Madrid és defensar Catalunya”, llegeix un panell propagandístic que rememora la defensa de la capital espanyola durant la guerra. Un cop a baix entrem en una sala ample on ens trobem amb Lourdes Prades, historiadora i directora del CRAI Pavelló de la Repúbica. 

El catedràtic d'història contemporània de la UB, Andreu Mayayo (dreta), mostra uns documents a Lourdes Prades, directora del CRAI Pavelló de la República - Imatge de Santi Dommel

"Bon dia Lourdes, mira què et porto!", anuncia entusiasmat Mayayo. Prades és amb una companya. Totes dues són les encarregades de catalogar i fer accessibles els fons que es van incorporant. "Són qui penca i fa feina al Pavelló", confesa el catedràtic més endavant. Un cop fa entrega dels documents, procedim amb la visita. “Tenim més de 150.000 llibres, totes les còpies de la Vanguardia i l’ABC, octavetes, pamflets, enganxines, cartells…”, apunta Mayayo mentre acciona una manovella que obre un dels armaris mòbils. Fileres i fileres de llibres poblen els prestatges a banda i banda. 

“El Pavelló està ple de coses interessants”, explica Mayayo. Abans de sortir al pati, ens aturem davant d'un cartell que diu: "Ingresseu al Partit Socialista Unificat", tot mostrant uns punys en alt amb una bandera comunista al darrere. Tot un reguitzell de sigles de partits apareixen a dalt a l’esquerra. El nom d’un d’ells sembla haver-se enganxat posteriorment. “Això es deu a que a l’autor del cartell li van dir que faltava per incloure un partit i ja era massa tard per canviar-ho. Doncs va agafar una tira de paper, la va editar i la va enganxar”.  

(Al mig) Cartell fet per Rafel Tona l'any 1936 que comptava com a contribuidors la Federació Socialista Catalana (FSO), el Partit Comunista de Catalunya (PCC), el Sindicat de Dibuixants Professionals (d'UGT),  la Unió Socialista de Catalunya (USC) i, per últim, el Partit Català Proletari (PCP) - Imatge de Santi Dommel

El pavelló original

França va acollir, des del 25 de maig fins el 25 de novembre de l’any 1937, l’Exposició Internacional de París. Estats d’arreu del món van assistir a la prestigiosa conferència organitzada per l’Organització Internacional d’Exposicions, tot construïnt a l'Avinguda Del Trocadero, pavellons que exemplifiquessin les característiques particulars de cada país (i els seus projectes polítics). Enmig d'un clima de tensió a Europa i embrancada en un conflicte sagnant, l'Exposició va permetre que la República Espanyola pogués fer gala de les seves millors facetes amb la construcció d'un pavelló innovador.  

Els arquitectes Josep Lluís Sert i Luís Lacasa Navarro van dissenyar el pavelló que, en un inici, havia de servir per celebrar-hi actes i exhibicions variades. A l'exposició, el pavelló espanyol va quedar just al rovell de l’ou, entre els edificis de l’Alemanya nazi de Hitler i la Unió Soviètica de Iòssif Stalin. Davant la verticalitat dels totalitarismes, la República advocava per una construcció horitzontal i racionalista. Democràtica, al cap i a la fi. Al final de l’exposició, l’edifici es va desmantellar.

La construcció tenia tres plantes, estava feta amb parets mòbils que es podien canviar en funció de les necessitats de cada moment i comptava amb la participació dels artistes més rellevants del panorama avantguardista espanyol. “Hi havia obres de Picasso, Miró, Julio González...", assenyala el catedràtic. "També hi havia una font de mercuri d’Alexander Calder molt gran al mig del pati. Ara sabem que és molt tòxic, però llavors era un element important d’exportació”, apunta el catedràtic. “Al cap i a la fi era una Exposició. Aquí es volia vendre i, per fer-ho, havies d’impressionar”. 

Postal que mostra, des de l’avinguda Del Trocadero, els pavellons de la URSS (a la dreta), l’Alemanya nazi (esquerra) i l’espanyol, al davant del soviètic - Imatge extreta de Reddit. 

Rèplica del pavelló

"À la ville de… Barcelona!”. Amb aquestes paraules, Joan Antoni Samaranch encetava una nova etapa per la ciutat comtal. Els Jocs Olímpics van revitalitzar Barcelona i la van fer retrobar-se amb un passat silenciat. Mayayo explica que va ser aleshores, el 1992, amb l’auge urbanístic i esportiu, que els arquitectes Miquel Espinet, Antoni Ubach i Josep Maria Hernández van tenir el “gustassu” de reconstruir el Pavelló. “Tots estaven enamorats d’aquest tipus d’estil i tenien al cap el Pavelló del 37. Amb l'influx d'ingressos i recursos pels jocs es va aprofitar per fer aquest edifici”, puntualitza. 

Estructuralment, el nou pavelló era idèntic als plànols originals, però amb dues modificacions: l’espai que ocupen l’ascensor i els arxius on es guarden els materials. “No sabien molt bé per a què es faria servir”, apunta Mayayo. Però, l'any 1994, l’Ajuntament de Barcelona va cedir l'edifici a la Universitat de Barcelona. Des d'aleshores, l'espai va esdevenir la Biblioteca del Pavelló de la República que comprèn les col·leccions de la UB i la Fundació Figueres. A partir del 1996 el CRAI ha anat nodrint de documents els arxius. "Ja no ens queda espai gairebé", afirma. 

El Guernica 

Més endavant, amb el Dr. Mayayo, pugem les escales que porten al pati interior de l’edifici. El sol banya el terrat del petit escenari que hi ha construït a l’esquerra de la plaça. La vista, però, es dirigeix directament a la paret on s’hi troba un quadre: el Guernica. El catedràtic, que ha percebut la meva cara d’incredulitat, comença a fer-me una masterclass. 

"Les mides del Guernica es van fer per aquesta paret”, apunta. “Pablo Picasso el va elaborar en tres mesos per l’Exposició de París del 37. Qui li hauria dit que la seva obra seria coneguda per aquest quadre…”, diu tot alçant les celles. El periple que el quadre va experimentar ha estat documentat pel mateix Museu Nacional i Centre d’Art Princesa Sofia. Podeu accedir a la informació aquí. 

El Guernica original es va fer a partir de les mides d'aquesta paret del pati del Pavelló de la República - Imatge de Santi Dommel

Jorge Semprún, ministre de cultura durant els Jocs, es va comprometre a que el Guernica tornaria al seu emplaçament originari. Però la promesa se la va emportar el vent i durant anys al mur hi apareixia un panell gris fosc amb la firma de Picasso. “No va ser fins el 2002 que el Periódico de Catalunya va pagar dos milions de pessetes (12.000 euros) per posar-lo”, apunta Mayayo. Abans, la reproducció era feta a làmines perquè es patia que, en el cas de que algú el fes malbé, no es pogués tornar a pintar.

"Estàvem convençuts que la gent vindria aquí i s’acabaria espatllant perquè saltar la valla que tanca el recinte és fàcil”, reconeix. “Et pots creure que, en 20 anys, mai, mai, mai, ningú ha pintat sobre aquest quadre?”. Fa una pausa. “Impressionant. Crec que és el respecte que la gent li té. Hi ha codis, tothom sap què és i, fins i tot, la gent contracultural i marginal ho entén això. És una cosa sagrada, com Déu”. 

Un edifici de concordia

Tan bon punt acaba l’explicació, el catedràtic apunta a una petita placa cremada pel sol que ornamenta una blanca paret de la plaça. “S’hi llegeix: 19 de juliol del 1992. Ses majestats els reis [Joan Carles i Sofia], van inaugurar la reconstrucció del Pavelló d’Espanya per l’Exposició Internacional de París el 1937”. “Para atenció un moment a la data”, m’indica. 

Un dia abans, l’any 1936, es duia a terme l’alçament militar. “Si agafes premsa republicana de l’època veuràs que mai es fa referència al 18 de juliol, sempre es parla del 19. Quina casualitat que una setmana abans de començar els jocs, un 19 de juliol de 1992, els reis inaugurin el Pavelló”, puntualitza. “En aquest cas, Maragall ho va clavar i aquí tothom content de l’hòstia”. “Hi va haver un acord de tothom amb la pròpia monarquia que reconeixia que l’Espanya republicana tenia la raó, no els altres”, articula Mayayo. 

El segador

Al pati, una rampa en forma de cargol dona a la tercera planta de l’edifici. Una sala ample s’obre als visitants. A la dreta, unes escales porten a la planta baixa del Pavelló. A la paret que queda davant de les escales s’hi pot trobar El segador, una pintura de Joan Miró. Però alguna cosa no quadra. L’obra de “l’artista dels colors” és en blanc i negre.  

"Miró el va pintar a la paret del Pavelló del 37. Al desmantellar l’edifici, la paret on estava es va tirar a terra. A través de fotografies de l’època vam poder recuperar-lo, però en comptes d’exhibir-lo colorit doncs vam decidir deixar-lo així”. D’aquesta manera, els visitants es sorprenien al veure la imatge i es podia explicar l’anècdota de com s’havia destruït i recuperat posteriorment. “El Guernica, com era una tela, l’embolicaves i doncs te l’emportaves”, apunta el catedràtic. 

La reproducció de la pintura original que va fer Joan Miró, "el pintor dels colors", en blanc i negre - Imatge de Santi Dommel 

Els fons de l'arxiu

L'edifici allotja a la tercera planta el CEHI, el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB, fundat el 1949 per l’historiador Vicens Vives. “Ens va introduir les teories historiogràfiques més modernes, comprenent la història dintre de les coordenades europees i posant la lupa en el nostre passat més recent”, puntualitza Mayayo, director del CEHI juntament amb la Dra. Paola Lo Cascio. 

També s’hi troben els fons de personalitats tals com Xavier Vinader, Lluís Companys o Neus Català. Però, el Pavelló està al màxim de capacitat i algunes col·leccions importants no s’hi poden afegir. “Hem d’incloure documents amb comptagotes”, explica el catedràtic. “Hi ha gent molt interessant que ha jugat un paper fonamental per altres períodes, que se’ns està morint i no podem afegir material molt interessat”.

Serveis i horaris

El pavelló i els seus arxius només es pot visitar en una de les visites guiades que organitza el Globus Vermell. Les entrades són gratuïtes pels membres de la UB, mentre que pels usuaris externs té un preu de 6,05 € (IVA inclòs). 

Malgrat ser un espai públic, el Pavelló de la República no té un accés completament obert pels veïns del barri. “Molta gent del barri vol fer coses, però no poden entrar dins de l'edifici perquè hi ha material sensible. I inflamable. Si es volgués fer públic del tot s’hauria d’equipar degudament. Imagina’t, si de cop es crema o passa alguna cosa, ho perdríem tot. Ens fa molta por”, reconeix. 

Com arribar-hi

Es troba a 3 minuts de la parada de metro Montbau de la L3.  

Direcció: Av. del Cardenal Vidal i Barraquer, 08035 Barcelona

Districte: Horta

Població: Barcelona