A la mansió d’un magnat tecnològic, una copa esclata contra una estructura metàl·lica que oscil·la del sostre, com si fos un dels seus satèl·lits. La minyona la torna a aixecar pacientment amb una manovella, mentre algú crema una cartera plena de bitllets i al piano sona Apocalypse, de Cigarettes After Sex. Hi ha alguna cosa profundament irònica, però, en discutir sobre la fi del món des d'una vil·la de luxe dalt d’una muntanya privada. 

Roland Schimmelpfennig construïa L'esquerda en el món, l’any 2019, sobre aquesta contradicció: artistes que denuncien el capital mentre en busquen el finançament de milionaris que, al seu torn, aspiren a salvar el planeta sense renunciar als seus privilegis; mentre una treballadora de la llar sosté l'ordre d'una casa que amenaça d’esfondrar-se. La versió que Rodrigo García Olza presentava aquest dimecres a la sala Versus Glòries —en el marc del Festival Grec— accentua aquesta tensió amb una escenografia excèntrica, convertint la conversa central entre quatre personatges en el retrat d'una societat dividida que no sap com escurçar les distàncies. 

Així doncs, l’argument gira entorn d'en Tom —un magnat de la indústria dels satèl·lits— i la seva dona, Sue, que conviden una artista a passar un cap de setmana a la seva espectacular casa de muntanya per parlar d'un projecte que aspiren a finançar. La visita, però, es desvia de seguida del guió previst quan ella apareix acompanyada de Jared, una nova parella molt menys disposada a jugar el paper d'artista agraït. A partir d'aquí, el sopar es transforma en una successió de discussions sobre desigualtat, canvi climàtic, explotació, art i privilegi, en una demostració constant que els personatges no parlen la mateixa llengua. 

Schimmelpfennig articula aquesta tensió a través d'una estructura rapsòdica, on la conversa avança en escenes curtes que es repeteixen, rebobinen i reprenen els mateixos conflictes des de perspectives lleugerament diferents. El resultat no és un debat d'idees, sinó la representació d'un diàleg que, com ja deia l’autor alemany, està inevitablement condemnat al fracàs. Els artistes critiquen el sistema mentre depenen dels diners del milionari, i el milionari presumeix d'una falsa humilitat. D’aquesta manera, l'obra evita repartir carnets de bons i dolents: tothom surt escaldat per la crueltat de la sàtira.

García Olza entén a la perfecció que, en aquesta història, la tensió parla per si sola: Si l'estrena alemanya optava per una fredor gairebé clínica, la proposta de l’autor incorpora una dimensió molt més simbòlica. L'escenari conserva les quatre cadires des d’on els protagonistes fan transcórrer l’acció; però hi afegeix un piano, una campaneta de vent i una colossal estructura metàl·lica suspesa del sostre que es converteix en l’eix visual de la funció.

 Escenografia de l'obra abans del seu inici

Aquest artefacte que penja del sostre —que acaba exercint de satèl·lit simbòlic, taula per sopar i cua de peix espasa— sembla simbolitzar la tensió entre la destrucció del món i la voluntat hipòcrita d’intentar salvar-lo. L’adaptació afegeix també algun altre element propi, com l'esmentada interpretació d’Apocalypse de Cigarettes After Sex al piano, que transforma la fi del món en una experiència íntima i melancòlica més que no pas en una catàstrofe espectacular. 

La també afegida campaneta de vent, aparentment anecdòtica, es transforma en un element dramàtic. El seu so persistent acompanya bona part de la representació fins a exasperar Tom, abans que aquest acabi cremant els seus propis diners. El gest, que podria llegir-se com un acte de rebel·lia contra el mateix sistema que l'ha enriquit, arriba en el moment d’epifania en què el magnat s’adona que el capital ja no compra cap refugi davant d'un món que s'esfondra.

La gran revelació de L'esquerda en el món, però, continua sent la Maria, l’assistenta d’en Tom i la Sue. Schimmelpfennig la converteix en l'única figura que existeix al marge dels grans discursos. No teoritza sobre explotació, i probablement no ha llegit El Capital o els llibres de Hobsbawm que citen els dos artistes: ella simplement treballa. Serveix el sopar, recull els vidres trencats, reconstrueix l'espai després de cada esclat i sosté, literalment, la maquinària escènica. García Olza reforça encara més aquesta lectura quan fa servir unes petites “boletes de vidre fregit”,  que el públic va poder degustar durant la postfunció.

 Boletes de vidre trencat que van donar per l'estrena

Els personatges intenten imaginar una gran obra capaç de sacsejar consciències mentre són incapaços de modificar les relacions de poder que tenen davant dels ulls. Schimmelpfennig sembla preguntar-se fins a quin punt l'art pot denunciar un sistema del qual també forma part. Tant el milionari filantrop com els artistes acumulen contradiccions i gestos buits. La fractura no separa únicament rics i pobres; també divideix les paraules dels actes. La proposta de Rodrigo García Olza entén que aquesta esquerda no necessita grans efectes per resultar inquietant. N'hi ha prou amb una copa que esclata una vegada i una altra, una estructura que sempre acaba caient, una cançó que parla de l'apocalipsi i una dona que continua reconstruint el món mentre els altres discuteixen sobre com salvar-lo.

 Actors durant les salutacions de final d'obra