L’estatus de Ceuta i Melilla, a debat: té sentit que el Marroc les reclami? - Diari de Barcelona
Anàlisi històrica
L’estatus de Ceuta i Melilla, a debat: té sentit que el Marroc les reclami?
Experts asseguren que “és absurd parlar de colònies” i que el concepte modern de fronteres “no es pot aplicar en aquesta tradició històrica”
Ceuta i Melilla són les úniques dues ciutats a l'Àfrica continental que formen part de la Unió Europea (UE). Són claus per a les rutes del Mediterrani i gaudeixen d’un estatus autonòmic propi. Tenen una singularitat estratègica, històrica i geopolítica innegable, per això el Marroc fa temps que les reclama com a pròpies, per més que Espanya defensi que són parts integrants de l'Estat des de fa segles.
La crisi migratòria de fa una setmana, en què 72.000 persones van entrar a l’enclavament ceutí i prop d’un centenar van morir ofegades intentant-ho, ha fet revifar el debat sobre el sentit de l’estatus de Ceuta i Melilla, la gestió de les fronteres i la posició que ha d’adoptar d’Europa.
“Des d’un punt historiogràfic és bastant absurd parlar de colònia”, assevera el doctor en Història Política Gerard Pamplona, en conversa amb el Diari de Barcelona. Ceuta i Melilla, argumenta, passen a formar part de la Corona de Castella —posteriorment de la monarquia hispànica i, finalment, d’Espanya— “des de finals del segle XV”; molt abans, per tant, del naixement del Marroc com a estat modern i del repartiment colonial d’Àfrica del segle XIX.
El Marroc, però, basa les seves reivindicacions en una concepció diferent. Tant el relat institucional del Marroc com la premsa oficialista del país titllen els dos enclavaments de ciutats ocupades per tal d’adscriure’s a un procés de descolonització. El director del mitjà marroquí le360, Tarik Qattab, sosté que Ceuta i Melilla són una "anomalia geogràfica, política i de seguretat", i considera que els episodis de tensió a la frontera evidencien un "estatus insostenible" de les dues ciutats: "Resulta difícil concebre que territoris situats al Marroc continuïn sent reivindicats com a espanyols quan només els separa de Fnideq, en el cas de Ceuta, o de Nador, en el de Melilla, un estret braç de mar", defensa.
Segons els experts, aquesta posició no estaria justificada: “El Marroc ja va portar la qüestió colonial a l'ONU el 1975, intentant pujar al carro dels processos de descolonització” explica Juan Luis López Aranguren, professor de dret internacional públic de la Universitat de Saragossa. La petició, però, va ser desestimada.
Gerard Pamplona, historiador: “El Marroc juga amb la dualitat de víctima contra una potència estrangera quan en realitat són ells la potència colonial”
Segons relata Aranguren, cada monarca del Marroc —des de la seva independència el 1956— ha portat un gran èxit geopolític i legitimador al seu poble. Hassan II ho va fer amb la Marxa Verda sobre el Sàhara, i ara Mohammed VI estaria intentant “blindar el seu nou règim amb l'absorció de Ceuta i Melilla”. En aquesta mateixa línia, Pamplona es remet als casos del Sàhara Occidental o el Rif i assegura que el Marroc no pot dormir i guardar la vinya: “Juga amb la dualitat de víctima contra una potència estrangera quan en realitat són ells la potència colonial”.
Senén Florensa, president de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), assenyala que cal distingir entre l'antiguitat de la monarquia marroquina i la configuració territorial de l'Estat marroquí. Per més que la monarquia alauita es presenti com una institució amb segles d’història, “això no vol dir que tingués un territori definit com avui dia es podria presentar”, detalla. El concepte modern de fronteres, recorda, “no es pot aplicar en aquesta tradició històrica”.
Poden Ceuta i Melilla tornar a aixecar polseguera?
Des de la independència del Marroc el 1956, Madrid i Rabat han tingut estira-i-arronses per qüestions principalment territorials (com Sidi Ifni o l’illa Perejil, entre altres), però no només. L’episodi més recent de fricció va ser el cas de Brahim Ghali fa cinc anys, quan Espanya va permetre l’entrada del líder del Front Polisario (l'organització independentista del Sàhara Occidental) perquè rebés tractament mèdic per la covid-19.
Tot just quan les relacions semblaven més estables, la nova crisi torna a posar sobre la taula fins a quin punt aquesta calma és fràgil: “L’estatus de Ceuta i Melilla podria ser un focus de tensió entre Madrid i Rabat en un futur”, remarca taxatiu López, que parla d’una “intensificació tant de l'escenari de coacció com de la magnitud del fenomen”, i recorda que “ja han passat set o vuit vegades més (persones) que el 2021”.
Per la seva part, Florensa creu que el baix to de Pedro Sánchez i l’executiu espanyol envers el Marroc és una estratègia per “minimitzar la crisi” i “reconduir la situació sense que hi hagi una crisi bilateral entre els dos països”.
Juan Luis López Aranguren, analista de geopolítica: “L’estatus de Ceuta i Melilla podria ser un focus de tensió entre Madrid i Rabat en un futur”
Per definir el pols entre els dos països veïns, Juan Luis López apunta al concepte de “guerra híbrida”. “És una classe de conflicte que no arriba al punt d'una declaració formal de guerra ni d'un enfrontament obert, però que utilitza diferents instruments per intentar afeblir l'adversari”. Hi entren en joc els ciberatacs, les onades migratòries, les pressions comercials o altres formes de coerció, i afirma que “el Marroc ho està aplicant ara mateix contra Espanya”.
Les conseqüències de pagar a països tercers i la posició d’Europa
D’altra banda, la crisi també ha posat de nou a la palestra el debat sobre el model de control migratori de les fronteres europees. En el cas espanyol, la cooperació amb el Marroc és especialment important per contenir els moviments massius de persones, tot i que els experts discrepen sobre fins a quin punt aquesta dependència pot sostenir-se.
"A Europa volem gaudir de nedar i guardar la roba. Volem tenir fronteres segures, sent un dels territoris més rics enfront d'una massa continental africana i d'altres regions que pateixen pobresa, guerres i conflictes. Però alhora no volem fer servir la força o ens horroritza la idea d'usar-la. Llavors, ho externalitzem. De fet, el que s'està demanant al Marroc és que protegeixi la nostra frontera, és una mica absurd". Florensa, d’altra banda, sosté que el pas fronterer “ha d’estar custodiat pels dos països, des d’un costat i de l’altre, amb col·laboració lleial entre ells”.
Senén Florensa, president de l’Institut Europeu de la Mediterrània: "La frontera ha d’estar custodiada pels dos països, des d’un costat i de l’altre, amb col·laboració lleial entre ells”
Tot i això, ambdós coincideixen que l’episodi constitueix un punt d’inflexió que ha d’obligar Europa a mirar des d’una altra òptica una frontera que, fins ara, s’ha gestionat en bona part mitjançant acords bilaterals entre Espanya i el Marroc.
Segons el president de l’IEMed, la crisi migratòria d’aquests dies és prou excepcional per avançar cap a una “europeïtzació molt més clara del control de les fronteres”. En aquest marc —i amb una tesi que ja sembla ratificar la carta firmada el passat dissabte pels líders de 22 països de la UE— Aranguren conclou que les polítiques migratòries nacionals “s’observaran a partir d’ara amb molta més atenció des del punt de vista europeu”.
