Parlem amb l’actriu i cantant Ester Vázquez Burgess (Sant Pere de Ribes, 1998), coneguda pel públic català pels seus papers a La Família del Super3 i a Com si fos ahir. En aquesta entrevista repassem la seva trajectòria, des dels inicis en la interpretació, passant per la formació als Estats Units i l’experiència en diversos musicals a Madrid, fins al retorn a la televisió catalana.

Més enllà del recorregut professional, Vázquez reflexiona sobre la situació actual del sector audiovisual, la precarietat de la professió, la salut mental, la necessitat de més diversitat a la pantalla i els reptes del català als mitjans. Després del seu pas per la televisió, el teatre i la docència, defensa una professió més justa, respectuosa i menys idealitzada.

Què et retorna a Catalunya i com és el teu dia a dia entre Madrid i aquí?
Cada vegada que he vingut a Catalunya, ha estat molt lligat a la feina per poder gravar Com si fos ahir, i també per aprofitar per veure la família. Però sí que és cert que aquest any ha sigut una mica una bogeria, en el bon sentit, perquè he estat treballant simultàniament a Madrid i aquí.

Què has estat fent a Madrid?
A Madrid he estat treballant amb dos musicals, principalment amb un que es diu Perseides, que fem al Teatre de Belles Arts, i ara d’aquí poc farem una actuació per a una fundació benèfica. I també a Hotel La Fuga. El que passa és que aquest any hi he estat més fent substitucions que no pas actuant jo, perquè entre gravar aquí i allà i també fer de mestra de cant a nens i nenes, era com que tenia tres feines i no donava per a més.

Com et vas endinsar en el món de la interpretació?
Vaig començar de rebot. Va ser gràcies a la Marieta Sánchez, a la sèrie Abuela de Verano, quan tenia uns sis anys. Feia teatre a l’escola i era una repel·lent que em sabia les frases de tothom. Un dia algú es va equivocar en una frase i jo la vaig dir i vaig continuar l’escena. A més, el públic no es va adonar de res, però la Marieta sí, i va anar a parlar amb els meus pares. Ells no són pas del mundillo de la interpretació, de fet, la meva mare és advocada i el meu pare és perruquer. En aquell moment no s’esperaven gens que jo no m’acabaria dedicant a això. Es va fer un càsting buscant una nena repel·lent per la sèrie i suposo que vaig tenir sort.

Quan vas començar a interessar-te per la música?
De petita vaig començar amb el piano, però no era gens bona estudiant la part més teòrica. M’agradava tocar, però no la part de matemàtiques de la música, per dir-ho així. Sempre he tingut una relació molt pràctica amb la música: entenc millor allò que puc escoltar que no pas el que he de llegir en una partitura. De fet, Berberechos, un dels meus darrers singles, va néixer d'un poema escrit conjuntament un company de la universitat, al qual li vaig voler posar música.
 

Per què vas decidir marxar als Estats Units i què et va aportar aquella experiència?
Volia formar-me fora. Ho vaig decidir amb 18 anys i amb 19 ja era als Estats Units. Tot va anar molt de pressa, però sentia que era una oportunitat que havia d'aprofitar. Va ser un dels millors anys de la meva vida. Vaig passar per Nova York i Los Angeles, vaig aprendre moltíssim i vaig créixer tant personalment com professionalment. Finalment, vaig tornar per una combinació de motius personals i pel context polític del moment, marcat per les polítiques del primer mandat de Trump, però sobretot perquè sentia que aquella etapa ja havia complert el seu cicle.

És possible viure de la interpretació avui dia?
És molt difícil, sobretot si vens d’una família humil. Diria que només un percentatge molt petit d’actors pot dedicar-se exclusivament a actuar. La majoria han de combinar-ho amb altres feines o projectes. Personalment, intento viure-ho sent molt conscient de la realitat. Per això també penso que les oportunitats són molt importants. A mi m’és igual fer papers petits o grans, jo el que vull és treballar. 

“La salut mental té molt a veure amb les condicions laborals”

Què t'han ensenyat totes aquestes experiències sobre el món audiovisual i la salut mental?
No tots els equips funcionen igual i he viscut situacions en què hi havia jerarquies mal enteses i actituds de falta de respecte. Crec que ningú ha de maltractar ningú per tenir una posició de poder, ni tampoc mirar cap a una altra banda si veu que això passa. La feina s'ha de basar sempre en el respecte. També crec que la salut mental no depèn només de cada persona, sinó que també té molt a veure amb la societat que tenim, amb les condicions laborals, amb les condicions de vida i amb poder trobar un pis per un preu raonable.

Molta gent de la generació Z recorda amb molta estima la Lila i el Super3. Com vius el fet d'haver format part d'un programa que ha marcat tants infants?
M'emociona quan la gent em diu que recorda aquella època amb estima. Al final, quan ets actor o actriu, fas una part de la feina per tu, però sobretot la fas perquè el públic la gaudeixi i la senti seva. Si la Família del Super3 va durar tant va ser perquè els nens i les famílies ho feien seu, i això és el més bonic que et pot quedar.

Ara bé, tampoc soc una persona gaire nostàlgica. Crec que això em ve una mica del meu pare: visc molt el present. Aquell projecte va ser molt important, però també crec que cada etapa té el seu moment i, un cop ha passat, ha passat. El que em fa il·lusió és que el Super3 continuï i que les noves generacions d’infants que també s'hi puguin veure reflectits. Jo ja no era una nena, i era important que arribessin nous personatges.

Com recordes l'equip del Super3?
El recordo com una època molt bonica. Em sentia molt més còmoda anant a treballar que anant a l'escola, perquè allà em sentia molt respectada, apreciada i valorada. Va ser una experiència molt màgica. Era un equip molt sa, molt professional i molt humà. Ens van ensenyar que això és una feina i que ningú és més important per sortir a la televisió. A més, em van donar molt suport quan vaig decidir marxar als Estats Units. 

“Fa falta més diversitat de perfils a tots els mitjans catalans”

Avui dia continua sent necessari, o potser més que mai, tenir referents en català a la televisió pública?
Sí. Sé que és molt fàcil dir-ho des d’aquí i després en l’àmbit directiu és una altra cosa, però fa falta més diversitat de perfils a tots els mitjans catalans, no només a TV3. Moltes vegades ens enfoquem només en TV3 i hi ha altres canals que també s’haurien de posar les piles. Catalunya és diversa i la pantalla ho hauria de reflectir. 

Parles de diversitat a la pantalla. Què és el que trobes a faltar?
No pot ser que la major part de gent que veiem a la televisió sigui blanca, perquè si surts al carrer veus que la realitat no és així. O que tots els cossos siguin iguals. A Com si fos ahir això m’agrada molt, perquè ja era hora de veure cossos diferents. Crec que és important que la pantalla reflecteixi la realitat del carrer i que, entre tots, encara hi podem fer més.

“Les esquerres hem de “donar una mica pel sac” amb el tema de la llengua"

Què en penses de la situació actual del català?
Des de les esquerres també hem de “donar una mica pel sac” amb el tema de la llengua, perquè és una cosa que s’ha de defensar de veritat i no només amb discursos. També s’han d’habilitar més classes de català, perquè ara mateix s’estan demanant i no hi ha prou professorat. No ens podem omplir la boca dient que volem que la gent aprengui català si després no posem els recursos necessaris perquè això sigui possible. 

Què ha significat per a tu tornar a TV3 amb 'Com si fos ahir', aquesta vegada adreçant-te a un públic adult?
Ha estat una manera de tancar un cercle. El Super3 va ser una experiència preciosa i també molt vital, però moltes vegades, quan has fet una cosa durant molts anys, la gent es pensa que només pots fer allò. No és que sigui dolent, si em tornessin a cridar per fer alguna cosa infantil o juvenil, m'encantaria, perquè soc mestra de nens petits i m'ho passo molt bé. Ara, és important que a la indústria puguin veure que ets versàtil.

Treballar a Com si fos ahir m'ha permès tornar a Catalunya de la mà d’una sèrie amb un ritme molt exigent, però també és un gran entrenament per a qualsevol actor. Per això m'ha agradat molt poder interpretar un personatge adult amb conflictes i trames de persones adultes. Ja estava fent aquest tipus de personatges al teatre, però poder anar a la televisió i dir "mira, jo també et puc fer això" m'ha fet molta il·lusió.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)