Cada 10 de setembre es commemora el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi. Tot i que els trastorns de salut mental estan cada vegada més visibilitzats, encara costa parlar del suïcidi amb normalitat. La causa de mort de més de 720.000 persones cada any, d’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), continua sorgint a les converses envoltada d’incomoditat i silenci, però les persones que l'han viscut de prop agraeixen poder parlar-ne obertament.

L’estigma no només afecta les persones amb idees suïcides, sinó també a aquelles que han perdut un ésser estimat per aquest motiu. “La mort segueix sent un tema tabú del qual no ens agrada parlar, i encara menys quan es tracta d’una mort autoinfligida i potencialment relacionada amb un trastorn mental”, explica Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l'Hospital Clínic de Barcelona. 

El germà d'en Joan es va suïcidar als 18 anys, i tant ell com el seu entorn s’han vist afectats per l’estigma i les seves conseqüències. Relata que, com la seva mare també es va suïcidar quan ell era petit, “això ha fet que revisquin tot el que ja havien passat fa anys”: “La meva família intenta amagar les desgràcies pel que diran els altres. Això ha portat a no parlar-ho durant molts anys, per no obrir una ferida que realment mai havien tancat”. 

Mites que s’han de trencar

“Es tenen moltes idees equivocades sobre el suïcidi, com si els suïcides són valents o covards, que el que ho intenta no ho farà de veritat, que es fa per cridar l’atenció o que parlar-ne és dolent”, assenyala Vieta. En Joan admet que li agradaria que “es deixi de veure com una malaltia terminal, perquè té solució". També considera que s’hauria de visibilitzar que “no totes les persones amb pensaments suïcides tenen trastorns mentals, són dues coses diferents”. 

Un dels prejudicis més habituals és que “parlar de suïcidi pot afavorir-ne més intents”, tal com descriu Vieta. No obstant això, el psiquiatre assegura que això també és fals: “Parlar de la mort i del suïcidi amb una persona que ho té en ment, si es fa de manera sensible i professional, té efectes positius”.

Afegeix que tractar el tema correctament “implica explicar que les idees de suïcidi sovint són fruit d’un estat de desesperació que pot estar associat a un patiment psíquic que és tractable, i no donar detalls morbosos sobre el lloc o la manera en què una persona s’ha suïcidat o ho ha intentat”. 

En aquest sentit, en Joan va notar que la gent reaccionava diferent a la mort del seu germà quan sabien que havia estat per suïcidi: “Encara que avui dia es parli més de salut mental i estiguem una mica més conscienciats, no deixa de ser impactant que un noi de 18 anys se suïcidi”. 

Primeres i segones víctimes del suïcidi

El tabú afecta, en primera instància, la persona amb pensaments suïcides, tal com observa Vieta: “L’estigma és un dels factors més rellevants que fan que a la gent li costi demanar ajuda per un trastorn mental. És més fàcil anar al metge per un dolor físic que per un de psíquic, perquè es creu que les barreres psíquiques s’han de superar per un mateix”. En Joan considera que el silenci que envolta el tema va dificultar que el seu germà parlés de com se sentia, però hi van contribuir altres factors: “També va influir el que representa el suïcidi a la nostra família”. 

L’entorn de la persona també pateix les conseqüències de no poder parlar del tema amb normalitat. “Es tracta com si fes vergonya o com si fos una deshonra que algú proper tingui pensaments suïcides, i això fa que molta gent mai arribi a entendre què estava passant”, reflexiona en Joan. Vieta ho corrobora: “Existeix una tendència natural a preguntar-se si un mateix hauria pogut fer més, i apareixen sentiments de culpa que poden ser molt irracionals, però comprensibles. Les segones víctimes dels suïcides tenen moltes dificultats per fer el dol i parlar del tema amb gent que no ha passat per això”. 

Per ajudar més fàcilment les persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi, existeixen espais com el grup de dol de l'Associació de Supervivents Després del Suïcidi (DSAS), del qual forma part en Joan. “M’ha ajudat bastant a veure que no estic sol i a normalitzar-ho. Crec que hauria d’haver-hi moltes més iniciatives com aquesta, sobretot per als joves, perquè algú que ha viscut el mateix que tu t’entén molt més que un amic”.

Vieta afirma que “cal recomanar ajuda professional, i un gran complement són les associacions de supervivents i familiars”, però recalca que “primer hem de posar l’esforç en prevenir el suïcidi”. 

Què es pot fer per ajudar?

Algunes de les vies que proposa el psiquiatre són “campanyes d’informació als mitjans, fetes des de l’evidència científica i dissenyades professionalment per assolir la millor comunicació, lliure d’estigma”: “Mesures com el Pla de Prevenció del Suïcidi de Catalunya van en la bona direcció, però cal fer molta més divulgació i formació dels professionals de la salut en general, no només els de la salut mental”.

A en Joan li agradaria que es parlés més obertament del suïcidi perquè “el suïcidi i les seves conseqüències creen un sentiment de soledat molt gran” i “quan entenem per què hi ha pensaments suïcides i d’on venen és molt més fàcil acompanyar les persones que els tenen”. 

Vieta assenyala que comencem a veure que es redueix l’estigma, "però ha costat molt": "Només darrerament s’ha començat a fer alguna campanya educativa ben feta, especialment després de la pandèmia, i es comencen a veure els efectes en la reducció, encara modesta, de les xifres de suïcidi al nostre país”. En Joan ha notat aquest progrés: “Per sort amb el temps ho he anat portant de la millor manera que he pogut. Sento molt més orgull que culpa per continuar tirant endavant, però sense oblidar-me de qui soc, el que he viscut i a qui he perdut”.