Pedro Sánchez ha tornat aquest diumenge de La Mareta amb una certesa incòmoda: l’estiu polític s’acaba, però la treva no haurà servit per tancar cap dels grans fronts que amenacen la seva legislatura. El president espanyol ha passat bona part de l’agost allunyat del focus mentre la crisi migratòria de Ceuta, els incendis i una agenda judicial carregada mantenien el seu executiu sota pressió. A partir de dimarts, amb el retorn del Consell de Ministres, començarà el compte enrere de la legislatura.

La qüestió no és tant si Sánchez arribarà a la tardor com amb quin marge polític ho farà. El president socialista continua defensant que vol esgotar la legislatura fins al juliol de 2027, però el camí està ple de condicionants. Amb les eleccions generals cada vegada més presents en l’horitzó, els pròxims mesos poden marcar també l’inici de facto de la campanya electoral. I el primer gran repte és el que durant mesos ha estat el gran misteri de la política espanyola: els pressupostos.

El pressupost que pot decidir-ho tot

El govern espanyol ha fet un primer pas amb un sostre de despesa rècord de 226.032 milions d’euros per al 2027, un 6,6 % més que l’any anterior. Però tenir sostre de despesa no significa tenir pressupostos. Perquè els comptes arribin a bon port, Sánchez necessita tornar a construir una majoria parlamentària que avui continua sent extraordinàriament fràgil.

El president ha promès presentar els pressupostos aquest 2026, però encara no n’ha concretat la data. I aquí hi ha una de les claus de la tardor: si els comptes no superen el debat de totalitat, Sánchez ja ha admès que haurà de “prendre decisions”.

El marge, per tant, és estret. El PP i Vox tenen capacitat per bloquejar els primers passos i Junts continua sent imprescindible per a qualsevol operació parlamentària de certa envergadura. El president necessita els set diputats de Carles Puigdemont, però la relació amb Junts no passa precisament pel seu millor moment.

La paradoxa és que Sánchez necessita aprovar uns pressupostos per demostrar que la legislatura és viable i, alhora, necessita que els seus socis considerin que encara els compensa mantenir-la viva.

La crisi migratòria, una de les ferides de l’agost

El retorn de Sánchez arriba, a més, amb la crisi de Ceuta encara oberta. L’entrada massiva de 80.000 migrants procedents del Marroc a finals de juliol ha generat una crisi sense precedents que ha obligat el govern espanyol a reforçar els dispositius d’acollida, seguretat i coordinació institucional. Tot i que la majoria de persones van retornar al Marroc, encara hi ha milers de migrants que continuen a Ceuta, entre els quals s’han identificat 2.500 menors.

La resposta ha generat tensions amb el govern de Ceuta i una ofensiva política del PP i Vox, que reclamen el retorn de tots els migrants, inclosos els menors. El govern espanyol ha acabat encarregant al ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres, la coordinació de la resposta de l’Estat, després de setmanes de gestió fragmentada.

I la crisi serà, precisament, el tema que protagonitzarà la represa de l'activitat al Congrés dels Diputats. Sis ministres compareixeran aquesta setmana en comissions parlamentàries extraordinàries per donar explicacions sobre la gestió de la crisi de Ceuta: la ministra de Defensa, Margarita Robles (operatiu de les Forces Armades); el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños (coordinació de l’acció del govern); la ministra de Sanitat, Mónica García (atenció sanitària); el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska (seguretat i control fronterer); el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares (relacions amb el Marroc); i la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz (acollida i protecció dels migrants). Les compareixences continuaran el 31 d’agost amb la ministra d’Igualtat, Ana Redondo, i la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego.

El PP havia reclamat que els ministres compareguessin al Senat, on els populars tenen majoria absoluta. El Tribunal Suprem, però, ja ha rebutjat la petició dels de Feijóo, en un nou pols institucional entre l’oposició i el govern espanyol.

Així, la crisi de Ceuta serà una de les primeres proves del nou curs: no només per la gestió migratòria, sinó per la capacitat de l’executiu de defensar-la políticament davant l’oposició. En el context actual, la immigració es preveu com un dels principals terrenys de la pròxima batalla electoral i, en aquest sentit, diversos sondejos situen Vox en nivells superiors als de les eleccions de 2023.

Una tardor judicial

El tercer front és el judicial. El president no podrà deixar enrere les causes que afecten el seu entorn polític i familiar. En el balanç de juliol, Sánchez va defensar la innocència de la seva esposa, Begoña Gómez, i del seu germà, David Sánchez, i també va reivindicar la legalitat del rescat de Plus Ultra. El president va sortir igualment en defensa de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero davant les investigacions que l’han esquitxat.

Més enllà del recorregut jurídic de cadascun d’aquests assumptes, el problema per a La Moncloa és polític: cada nova diligència, declaració o decisió judicial pot convertir-se en munició per a l’oposició i obligar el president a tornar a donar explicacions.

La consigna de l’estiu ha estat, en bona part, apagar els incendis actius i evitar que n’apareguin de nous. Però la tardor difícilment permetrà continuar ajornant-los.

Les enquestes i el record del 2023

Les enquestes actuals dibuixen un escenari de majoria de la dreta, amb el PP per davant del PSOE i Vox consolidat com a tercera força. Els sondejos publicats a l'agost situen el PP al voltant del 34 %, el PSOE sobre el 26 % i Vox en el 18 %, unes estimacions que suposen un resultat similar per als populars que el 23J però una caiguda d'uns 5 punts per als socialistes i un augment dels suports de 6 punts per a l'extrema dreta.

És un escenari que recorda el clima polític de la primavera i l’estiu de 2023, quan els sondejos també apuntaven cap a una victòria clara del PP amb Vox com a soci determinant. Aquella vegada, l'avançament electoral va atorgar a Sánchez prou marge per intentar una nova investidura.

La diferència ara és que el desgast polític s’acumula, els socis són més exigents i els fronts judicials són més nombrosos. I, sobretot, el PSOE ja no pot presentar el final de mandat com un horitzó llunyà: el calendari electoral comença a pesar.

Catalunya torna al centre del sudoku

És aquí on la tardor de Sánchez adquireix una dimensió especialment catalana. La relació amb els socis independentistes tornarà a ser un dels principals termòmetres de la legislatura.

Amb ERC, el govern espanyol té sobre la taula la reforma del model de finançament autonòmic, pactada amb els republicans i ajornada fins al 4 de setembre. La proposta incrementa els recursos per a les comunitats autònomes i, en el cas de Catalunya, el nou model preveu 4.686 milions d’euros addicionals. ERC ja ha reclamat que la reforma s’aprovi abans que acabi l’any i ha criticat l’ajornament de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera.

Però el problema de Sánchez és que Catalunya no és només ERC. Junts juga una altra partida: la de la relació política amb el govern espanyol i, sobretot, la de la situació judicial de Carles Puigdemont. L’aval europeu a la llei d’amnistia ha obert una nova finestra d’oportunitat per a La Moncloa, que confia que un eventual retorn del líder de Junts pugui facilitar un acostament.