Baixada de rendiment, ansietat escènica, estrès, desmotivació, bloqueig creatiu, pèrdua d'objectius personals, crisis d'autoconcepte, inseguretat o síndrome de l'impostor. Aquestes són algunes de les principals problemàtiques amb què han d'aprendre a lidiar aquells artistes que, des de petits, han crescut davant les càmeres.

Ja sigui arran d'un programa de televisió, per un vídeo viral a l'Internet o per un concurs, parlem d'artistes que salten a la fama en la preadolescència i que adquireixen una celebritat immediata i rellevant, la qual mantenen al llarg de la seva carrera musical fins a la seva adultesa. És el cas d'artistes com Justin Bieber, Miley Cyrus, Taylor Swift... Tots ells són músics que fa una dècada que ocupen portades de diaris i apareixen constantment a les xarxes socials.

Aquests artistes, que van iniciar la seva carrera musical de molt joves han aconseguit, però, mantenir la seva posició elevada sota l'ull públic, així com del seu fandom, durant tots aquests anys. És obvi, tal com estipula el crític musical Joan Luna, que "quan algú comença a fer música de jove i fa bona música, és perquè té unes qualitats innates" i, conseqüentment, "senten tant la necessitat com la facilitat de compondre cançons i ho aconsegueixen fer bé".

És aquest innatisme i geni musical, i el seu potencial, el que fa que discogràfiques i agències els captin per ampliar la rebuda de la seva obra i convertir-los en estrelles des de petits.

L'evolució d'infant a adolescent a adult l'experimenta tothom, però el procés d'aquests artistes es diferencia en el fet que es documenta excessivament per tots els canals mediàtics. Això converteix el públic en observadors en primera persona d'aquest procés de maduració i de construcció de la identitat.

La infància, etapa clau

Les conseqüències d'aquest salt a la fama depenen de diverses variants, com diu la psicòloga Nerea Palomares: "Dependrà molt de l'edat, de la seva etapa evolutiva i de les xarxes de seguretat que tinguin al voltant". La psicòloga especialitzada en teràpia per a artistes bateja aquestes estrelles musicals joves com a col·lectiu vulnerable "perquè qualsevol cosa que facin pot estar sotmesa al judici dels altres".

Palomares accentua la importància de la família: "Una família que ajuda a protegir el menor d'un context estressant o poc adequat per a un nen o nena (per exemple, treballar fins molt tard quan l'endemà té col·legi) és essencial perquè els afecti el mínim possible". Una de les pitjors coses que pot passar-li a un menor famós, continua, és "que els seus familiars i persones properes estiguin més interessades en allò que aconseguirà el nen/a que en el mateix benestar". Per persones properes s'inclouen també mànagers, gestors i membres de la discogràfica, entre d'altres. Això pot fer-los sentir sols o poc acompanyats.

L'estrella juvenil Justin Bieber tocant a un concert l'any 2011(Pixabay)

La Cristina Viartola, psicòloga audiovisual i escènica, reitera la rellevància del suport familiar: "El paper de la família és fonamental, ja que són els que ajudaran a mantenir normes i límits respecte a horaris, tasques educatives i responsabilitats adequades a l'edat de l'artista". En aquest sentit, segueix: "És molt important que tinguin una guia adequada i que continuïn mantenint espais on seguir sent criatures i espais de seguretat, fora del món de l'espectacle".

La sobreexposició que suposa l'èxit en l'àmbit mundial implica una gestió molt complicada, i tal com diu Viartola, "a la infància encara no comptem amb els suficients recursos cognitius ni emocionals per gestionar-la". Des d'edats primerenques, aquestes estrelles estan sotmeses a grans pressions "per part de la indústria de l'entreteniment, per les exigències del públic, per a les quals no estan preparats". Això resulta en una conseqüent "adultització": "Es veuen sotmeses a jornades maratonianes de treball, i això suposa canviar els hàbits, horaris i rutines que ens proporcionen estructura psicològica", afegeix Viartola. 

"És molt important que tinguin una guia adequada i que continuïn mantenint espais on seguir sent criatures i espais de seguretat, fora del món de l'espectacle"

És comú, en aquests casos de joves amb un gran potencial musical, que "tinguin poc control sobre la seva música" i que les productores habitualment els tractin "com a un producte", explica Viartola. Les joves estrelles tenen poc marge de decisió i es poden sentir molt utilitzades: "Formen part d'un entramat en el qual posen la seva veu i la seva imatge al servei del guió establert pels adults del seu voltant", continua la psicòloga.

El fet d'estar envoltats per tants adults pot provocar, també, que s'acostumin que altres decideixen per ells: què han de fer, què han de dir, com han de vestir... Fet que pot obstaculitzar que "desenvolupin el seu propi criteri, la seva identitat com a artista o com a persona, cosa que afectarà el desenvolupament de la seva autoconfiança", comenta Viartola.

Ruptura i identitat

La creació i definició de la identitat pròpia, tant artística com personal, és un procés que es veu altament condicionat per les experiències a què es veu sotmesa la persona. Marta G. Garay, psicòloga de música, actors i ballarins, considera un punt clau l'"autoconcepte": "Quan inicien la carrera artística de molt joves, la seva personalitat es conforma basant-se en això, així com amistats, temps, aficions...", explica. "A més, apareixen el reconeixement, els fans, els ingressos econòmics... En aquesta etapa és molt més difícil de gestionar".

Taylor Swift being 15 years into her career and still breaking records, her music being so prominent and getting nominated for so many awards! She is a legend and one that I\u2019m proud to have stood by for so long. I could never picture my life without her and her music in it \u2764\uFE0F

— Mollie. With an IE \uD83C\uDF41\uD83E\uDDE3(Taylor\u2019s Version)\uD83E\uDD0D (@swiftarmy1989) November 23, 2021

"A mesura que van creixent", continua la psicòloga, "es donen dues opcions: o busquen participar cada vegada més activament en la selecció del material i en la presa de decisions; o busquen allunyar-se i trencar de manera brusca amb alguna cosa que no els representa".

En el primer cas "mostren el seu 'nou' o 'vertader' jo", indica Garay, i s'allunyen de fenòmens més mainstream per oferir un contingut més "intimista" i "alternatiu", o per "fer un gir a la seva estètica", per exemple. "Això els proporciona seguretat i autoconfiança", explica la psicòloga, "solen estar més interessats en la qualitat i la continuïtat dels seus seguidors que en la quantitat" i, per tant, "s'arrisquen a 'perdre fans', si d'aquesta manera poden ser ells mateixos, per fi".

"O busquen participar cada vegada més activament en la selecció del material i en la presa de decisions, o busquen allunyar-se i trencar de manera brusca amb alguna cosa que no els representa"

Tot i que dependrà de cada artista, és habitual que la majoria d'ells arribi a un moment de ruptura pel que fa a la seva pròpia identitat. Aquest trencament els permet "sortir a la recerca del seu propi estil", com explica Viartola, tant pel que fa a la música com a la seva pròpia imatge. "Pot ser que canviï d'agent o de discogràfica, i que això quedi reflectit en un canvi de so o en lletres més profundes", explica la psicòloga. "Al final, tots els artistes es nodreixen de la seva experiència i això es notarà en l'evolució de la seva música", afegeix.

"Conèixer què vols ensenyar del teu 'jo personal' i què no, què pots donar tu com a artista que és diferent dels altres i com vèncer el bloqueig a mostrar-te a les xarxes socials per por al feedback (o a l'absència d'aquest), o com definir-te i mostrar-te com a artista en general" són alguns dels exercicis que treballa la Nerea dins el seu programa.

Les tres psicòlogues coincideixen en aquesta "etapa de rebel·lió", tal com l'anomena la Cristina, que els permet "explorar gèneres musicals diferents" i desenvolupar un estil propi que, moltes vegades, presenta un canvi pel que fa a la maduresa tècnica, molt més perfeccionada. Tot i que una altra possibilitat, afegeix aquesta última, és que "acabin farts de la indústria" i l'abandonin de manera definitiva, "com li va passar a la Pepa Flores o a la Marisol".

Canvis en la música

En Joan Luna també menciona que "sempre hi ha una etapa intermèdia a la carrera dels artistes en què es posa una mica en dubte si poden fer una música com més adulta", i creu que, en aquest cas, "els músics tenen més facilitats per poder-se reinventar". El crític musical posa com a exemple la cantant i compositora Taylor Swift, que "quan va treure el primer disc era molt joveneta" i ara ja fa una "música molt més adulta, perquè ja té un altre tipus de referents i d'interessos".

Aquest canvi, explica Luna, pot estar potenciat pel fet que en un moment determinat comencen a treballar amb equips de compositors que els van orientant en els diferents moments de la seva carrera i vida. De la mateixa manera, la col·laboració amb altres artistes de diversos gèneres també els ajuda a experimentar amb nous sons i estils depenent d'allò que busquen amb cada disc.

Tot i que la discogràfica els dirigeix i encamina, quan els artistes arriben a cert nivell, "el pes de la discogràfica passa també a un segon pla i moltes vegades són els mateixos artistes els que volen continuar sent un referent", explica el crític. Però continuar sent un referent és, efectivament, el que és més complicat per a aquells que han tingut un èxit massiu de joves.

"Sempre hi ha una etapa intermèdia a la carrera dels artistes, en què es posa una mica en dubte si poden fer una música com més adulta"

Per això, l’amenaça de perdre aquesta fama també determina l’evolució de la música d’un artista. La crítica musical Andrea Genovart assenyala que “és més habitual veure un canvi de patró musical en la carrera d’un artista quan aquest sent amenaçada la seva presència pública” i, per tant, “necessita sorprendre d’alguna manera i que se’l torni a reconèixer”, afegeix.

De la mateixa manera, la seva trajectòria dins la música també estarà marcada per la demanda del mercat. “Per exemple, avui en dia qualsevol músic nou i jove acompanya el seu repertori amb espectacle, imaginari simbòlic, ball, vestuari…” explica Genovart. “La fama va lligada als codis del mercat musical”, per tant, “si vols mantenir el teu èxit, has de respondre a les seves demandes o, com a mínim, no fer música que no fomenta ni li interessa”, continua la crítica. 

Conflictes de l'artista

La sobreexposició al públic massiu pot afectar en molts sentits l'artista. Palomares explica les problemàtiques més comunes que tracta amb els seus pacients: "l'ansietat (davant el públic o en la seva vida en general), el bloqueig creatiu i personal (per múltiples causes), les relacions amb la gent de la indústria (per exemple, aprendre a dir que no) i la falta d'organització en la seva vida quotidiana (horaris, higiene de la son, etc.)".

Palomares suma, també, una afectació en la confiança en altres persones i el desenvolupament de pensaments "paranoides" perquè "s'adonen que hi ha gent que s'apropa a ells perquè són famosos i no per qui són en realitat com a persones". Viartola coincideix amb Palomares, hi afegeix també una abundància, en la seva consulta, problemes d'hiperexigència, així com la síndrome de l'impostor o la pèrdua de confiança en les seves capacitats interpretatives, i desconnexió amb el goig de la seva feina.

L'estrès, l'exposició al públic i la complicació de la gestió emocional tenen una afectació en l'artista "molt destructiva perquè acaba danyant el seu autoconcepte i dona lloc a trastorns d'ansietat i depressió", raona Viartola. Aquests trastorns es reflecteixen en la feina de l'artista, i aquí apareixen la falta de concentració i el bloqueig creatiu. Aquest bloqueig, indica Palomares, "afecta la manera que l'artista pot estar sense fer res durant el temps que duri el seu bloqueig", cosa que "pot fer que desapareguin de l'escena un temps i perdin oportunitats de feina".

Cal assenyalar, també, que hi ha casos d'artistes que, a l'inrevés, fan servir la música per canalitzar la seva tristesa. Això, segons Palomares, pot ser igual de perillós: "Em preocupa la idea freqüent que em trobo sovint que és millor que a l'artista li passin coses dolentes o estigui trist i turmentat perquè pugui compondre amb més qualitat". Aquesta creença, estipula Palomares, "pot fer pensar que és millor que no faci teràpia, no sigui que millori i se li acabi la inspiració", continua. "No hauria de ser millor estar trist per compondre, perquè el preu per fer bones cançons no pot ser la nostra salut mental".

"Em preocupa la idea freqüent que em trobo sovint que és millor que a l'artista li passin coses dolentes o estigui trist i turmentat perquè pugui compondre amb més qualitat"

Consell i acompanyament

Per totes aquestes problemàtiques que poden sorgir arran d'una primerenca exposició al públic i al constant judici dels altres, és molt freqüent, anota Viartola, que les estrelles "accedeixin ràpidament a l'alcohol o substàncies, fet que facilita el posterior desenvolupament de problemes d'addicció". La terapeuta afegeix la tendència comuna a la hipersexualització "sobretot a les artistes nenes i adolescents, i de controlar cada mil·límetre del seu aspecte". Això pot portar al "desenvolupament de molts problemes d'autoimatge i possibles trastorns de la conducta alimentària, a més d'exposar-les a potencials situacions d'abús sexual".

Palomares subratlla, però, que és important recordar que "els artistes són persones amb problemes similars a la resta, per la qual cosa a la consulta es treballen els mateixos temes", afegint-hi també alguns de "més específics com la dificultat per diferenciar el personatge públic del personatge privat". En aquest sentit, Marta G. Garay amplia que, tot i que cada cop més joves demanen anar al psicòleg, "segueix sent un gran tabú perquè està molt estès el mite que els artistes han de poder amb tot i, si no poden, no estan fets per això".

Per aquesta raó, ressalta la psicòloga, "seria ideal fer una bona prevenció i que els artistes tinguessin un acompanyament psicològic des dels inicis de la seva carrera, especialment els més joves". Fent això, diu Garay, "ens estalviaríem molt sofriment, però per desgràcia no sol ser així i només es busca ajuda psicològica quan apareix un problema greu, normalment quan està en risc la continuïtat de la carrera".

"Anar al psicòleg segueix sent un gran tabú perquè està molt estès el mite que els artistes han de poder amb tot i, si no poden, no estan fets per això"

Els professionals que tracten terapèuticament amb aquests artistes que han de gestionar la sobreexposició al públic, sobretot de joves, treballen mecanismes específics per ajudar-los a lidiar amb les conseqüències psicològiques i emocionals. La psicòloga Cristina Viartola explica que, generalment, "treballem molt a reforçar l'autoestima i la confiança, i a mantenir bons hàbits d'autocura, i en el desenvolupament d'eines per a la presa de decisions i l'autolideratge".

S'ocupen, també, de realitzar "un treball psicoeducatiu enfocat en la prevenció del consum de substàncies, informació sexual, sense oblidar dotar-lo d'eines d'expressió i gestió emocional adequades al seu moment evolutiu". 

Remember when everyone kicked off at @MileyCyrus for the Wrecking Ball video not realising she was starting a whole new ERA of liberated, body confident King's and Queens?\uD83D\uDE1D\uD83E\uDD19\uD83C\uDFFC

— Soheila (@SoheilaClifford) April 16, 2021

Marta G. Garay diferencia el tractament terapèutic si es tracta d'un artista que salta a la fama de jove, o quan aquest artista ja fa temps que és famós. En el primer cas, se centra principalment a treballar "la gestió de l'èxit, la comunicació amb els seus pares i representants, la recerca d'identitat més enllà de la seva faceta artística". En el segon cas, en canvi, es focalitza més en "l'actualització del seu autoconcepte, la recerca d'emancipació artística i presa de decisions, saber gestionar períodes de més treball amb períodes de sequera (a escala artística, econòmica o de reconeixement)".

És evident, doncs, que les estrelles i ídols necessiten un acompanyament psicològic per poder gestionar amb recursos i mecanismes terapèutics situacions, estats i trastorns que es desenvolupen per la seva professió excepcional. En aquest sentit, Andrea Genovart exposa que "els éssers humans no estem preparats psicològicament per a aquest grau d'exposició pública, constant i sense descans", i no creu que “hi hagi forma pacífica d'assumir-ho, el repte deu ser domesticar l'angoixa", continua.

La complicació de les gestions es magnifica quan parlem d'artistes que esdevenen celebritats en etapes on encara estan formant-se com a persones amb una identitat pròpia, o en èpoques molt influenciables i determinants com la preadolescència. Lindsay Lohan, Marisol, María Isabel, Demi Lovato i molts d'altres són exemples de com pot afectar la fama a persones joves que, en el fons, són igual que nosaltres.