Avui se celebra la setantena edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió a Viena, Àustria, però no serà una edició com les altres. Tot i que el certamen acostuma a veure’s envoltat de polèmiques, durant els últims anys el seu declivi reputacional s’ha accentuat de manera evident. 

La història comença el 2022, quan Rússia va fer una invasió a gran escala a Ucraïna. No havien passat ni 24 hores que la Unió Europea de Radiodifusió (UER), l’endemà, va emetre un comunicat anunciant el veto al país per participar a Eurovisió. Argumentava que les emissores i mitjans de comunicació russos eren una “eina clau de propaganda política” i que s’utilitzaven “per a la desinformació, vulnerant els estàndards periodístics i difonen discursos d’odi”. D’acord, sembla una decisió coherent i raonable. Però, aleshores, com s’explica la hipocresia que ha vingut després? 

Aquest any, el festival afronta l’edició més polèmica fins a la data pel boicot a Israel que, malgrat el genocidi que està duent a terme a Gaza, participarà sense cap impediment. Espanya, un dels Big Five —grup de països que fa una de les contribucions més grans a la UER, format per Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Espanya—, no hi serà present per primera vegada després de 64 anys de participació ininterrompuda, en senyal de protesta per la presència del país hebreu. Però RTVE no és l’única delegació que ha decidit absentar-se del concurs, ja que els Països Baixos, Irlanda, Islàndia i Eslovènia tampoc faran acte de presència a l’esdeveniment.

View this post on Instagram

A post shared by TRT Español (@trtespanol)

Aquests països no són els únics que s’han posicionat en contra de la participació israeliana. El passat abril, a través de la plataforma No Music for Genocide, més de 1.000 artistes i figures del món de la cultura van signar un manifest on reclamaven el boicot al certamen musical mentre Israel hi continués participant. La carta acusava la UER de mantenir una doble moral tenint en compte que Rússia va ser expulsada del festival per la invasió il·legal d’Ucraïna, però Israel ha executat durant tres anys un genocidi a Gaza i no s’albira el seu vet en un futur pròxim. Si l’eslògan d’Eurovisió és “Units per la música”, la coherència hauria de ser present. No val fer servir una vara de mesurar amb uns i amb uns altres fer tot el contrari. 

Més enllà de les atrocitats que està cometent contra el poble palestí, Israel també ha estat objecte de crítiques i controvèrsia per les seves maniobres per assegurar-se una bona posició. L’any passat, la representant israeliana, Yuval Raphael, va obtenir el nombre més alt de vots del televot a la final, fet que li va permetre quedar en segona posició. Posteriorment, The New York Times va publicar una investigació que apuntava a presumptes irregularitats en el sistema de votació a favor del país hebreu el 2025. Segons aquesta informació, el govern israelià hauria invertit diners des de 2018 per influir en el televot i realitzar campanyes de publicitat per fomentar el vot massiu als seus representants. La cirereta del pastís és que l’empresa israeliana de cosmètica capil·lar Moroccanoil és la patrocinadora principal d’Eurovisió des de 2020, el que significa que paga milions d’euros a la UER a canvi de drets de patrocini i visibilitat.

Cal recordar que Eurovisió va néixer el 1965 de la mà de la UER amb l’objectiu d’unir mitjançant la música i l’entreteniment televisiu els països europeus després de la Segona Guerra Mundial. Vist en perspectiva, realment és irònic que els mateixos valors que van inspirar la creació del festival siguin avui els que amenacen de destruir-lo. No se sap què passarà en les pròximes edicions, però el que queda clar és que el concurs travessa una crisi reputacional sense precedents. El certamen està cada cop més fragmentat i, si la situació continua així, Israel se sortirà amb la seva i aconseguirà el que sembla que més desitja: convertir Eurovisió en el seu titella i generar divisió entre la resta de països participants.