Aquest dissabte s’ha celebrat la 65a edició d’Eurovisió, el major concurs musical de la història. És àmpliament conegut el furor que es genera al voltant d’Eurovisió, però no ho és tant la crítica que se’n fa al respecte. “Eurovisió no és només un concurs musical: està fortament condicionat per la política internacional i els posicionaments dels diferents estats que hi participen”, assenyala Miquel Salbanyà i Rovira, membre de l’Ateneu Popular de les Corts.

Són moltes les veus que assenyalen aquest component polític. Més enllà del moviment popular, Joan Gay, professor del departament de musicologia de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) també ho explica: “Em fa l’efecte que hi hauria consens per dir que els paràmetres musicals, tot i ser els que es tenen més en consideració, estan inevitablement contaminats per altres factors”.

En aquest sentit, Gay posa l’accent en la darrera victòria del concurs: “Només cal tenir present l’exemple de l’edició 2022, en què Ucraïna va ser la representant amb més vots, i en cap cas es podien atribuir a una valoració purament musical, sinó que significaven un suport simbòlic amb motiu de l’agressió bèl·lica que el país estava patint des de feia un parell de mesos”. En la mateixa línia, Salbanyà adverteix que “Eurovisió és una eina i cadascú l’utilitza en favor dels seus interessos”.

Altres exemples clars d’aquest joc polític es veuen reflectits en fets com que França, Espanya, el Regne Unit, Alemanya i Itàlia, principals socis de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), l’organització internacional que organitza el certamen, passin directament a la final. També en què “Rússia hagi estat expulsada o en el fet que Israel cada vegada que inicia embats contra Palestina guanyi el festival maquillant-ho amb un missatge en favor de la diversitat i la tolerància”, detalla Salbanyà.

I aquestes evidències es remunten fins a la mateixa creació del certamen. Eurovisió fou ideada per l’OTAN a partir de la necessitat de construir espais d’oci i esport a escala europea. I així figura en les actes de l’organització recentment desclassificades del febrer de 1956: “No ha d'oblidar-se que l'èxit del Festival de l'Atlàntic Nord (nom que havia de tenir en un inici Eurovisió) depèn principalment que sigui un espectacle i un bon espectacle; només la qualitat de l'espectacle atraurà a un gran públic, [...] permetent aconseguir fàcilment l'objectiu desitjat d'influir en l'opinió pública en favor de l'OTAN”.

A nivell més purament musical, Joan Gay assenyala que les propostes acostumen “a moure’s en el terreny d’un mainstream fàcilment digerible pel gran públic, oscil·lant entre balades romàntiques, temes ballables sense gaires complicacions i alguns himnes de potència sonora, amb algun “ham sonor” que pugui “pescar” amb rapidesa un públic ja predisposat. Hi ha alguna excepció amb personalitat, amb sonoritats més alternatives o apostes més arriscades, però certament no és la norma general”. 

Aquesta darrera puntualització també té una aplicació en el llenguatge utilitzat en les cançons, una decisió que també és irremeiablement política. En els darrers 10 anys, de les cançons guanyadores del certamen, només una estava escrita en una llengua minoritària: el tàtar de Crimea. En el mateix sentit, des de l’estat espanyol mai s’ha enviat una cançó al concurs que sigui en alguna altra llengua que no sigui el castellà o l’anglès.