Quan entro al bar Charrito l’Eva Baltasar gira la mirada cap a mi. Està asseguda bevent un te i, fins fa un moment, mirava a través de la finestra que té al costat, recreant una de les escenes de la seva darrera novel·la Ocàs i fascinació (Club Editor).

M’assec al seu davant i comencem a parlar sobre el seu llibre i algunes traces de la vida de l’autora. Al final, li confesso que no he entès gaire bé el final i, amb un somriure còmplice, em diu que s’ha de llegir dues vegades per entendre què hi passa, i quina raó que té! Rellegeixo les pàgines al meu cap i m’adono què volia dir-nos amb la Fascinació.

Per què el títol d'Ocàs i fascinació?
A diferència del Tríptic, aquest títol no és una metàfora de la protagonista en si. És un llibre amb dues parts molt diferenciades. L'Ocàs és el substantiu per descriure una època i d'una història personal. La Fascinació és la continuació, cap on gira la mirada d’aquesta protagonista un cop ha estat desposseïda de tot per segona vegada. Construeix una fascinació a partir d’una mirada totalment delirant. 

Dues coses que estan molt presents al llegat de la novel·la són l'ordre i la neteja. Trobes que aquestes dues activitats donen sentit a la vida de la protagonista?
Més a la Fascinació. A l'Ocàs parla de la lletjor, l’estètica i la bellesa. És una dona molt civilitzadora. Crea petits cosmos a les cases, i després li agrada situar-se a dins. Els gaudeix. I a la Fascinació és important perquè crea un temple que ha de ser un espai buit, un espai net, sense interferències, per dedicar-se a l'adoració. 

Tu mateixa has explicat en diverses entrevistes que has treballat de netejadora. Fins a quin punt la teva experiència t'ha ajudat per escriure aquesta novel·la? 
M'ha ajudat moltíssim, perquè parteixo de paisatges de la meva pròpia vida. M’és molt fàcil emmirallar-me en un personatge que, com jo, ha entrat a les cases. Hi ha coses a les cases que amaguem quan convidem gent, però ningú no endreça res quan hi va la dona de feines. Llavors descobreixes totes les històries que té la casa. Per mi ha estat molt senzill recórrer a aquella experiència i fer volar la idea del llibre. Per escriure necessito trobar la veu d'una dona que m'interessi perquè serà una companyia molt important per mi durant un any o dos. Tenia clar que volia com a protagonista una dona de feines, precisament perquè tenia aquell record.

"Crec que vivim en una societat hostil, perquè, qui pot dir avui en dia que té pau?"

La protagonista és un enigma, no en sabem ni el nom ni l'origen. Per a què utilitzes aquest recurs? 
Ho faig de manera natural. Com que parlen en primera persona i no hi ha pràcticament diàlegs és molt fàcil tallar el nom. El fet de no posar-li nom facilita que em pugui identificar amb ella. 

En què es diferencia la protagonista d’Ocàs i fascinació de les protagonistes dels teus altres llibres?
Les dones del Tríptic són molt orgulloses del seu lloc de soledat al món i d’aquesta distància. Ella no, és una dona que ha estat escopida al carrer a la intempèrie. No està orgullosa de ser allà.

Ella no té cap mena de xarxa de suport, ni de família, ni d'amics, més enllà de la Trudi, que durant un temps l'acull. Com condiciona aquesta mancança d'una xarxa a la vida de la protagonista? 
La condiciona moltíssim! Si tens amics i família fas una trucada i algú t'acollirà. Però realment hi ha gent que no té aquestes xarxes. Jo vaig començar a tenir aquesta xarxa als 40! Hi ha gent que no es parla o no té família. Per això és tan important el personatge de la Trudi. Perquè és aquesta solidaritat totalment desinteressada. Ella també parteix d’una situació bastant precària, però ha sabut cavar-se la seva trinxera i diu “vine aquí amb mi i rearma't i torna a sortir al món”. Això és el que ens dona humanitat, gent com la Trudi.

Això em recorda a la frase del llibre: “puc pensar en un home i una serp i només una de les dues em sembla una bèstia amable”. Tu creus que vivim en una societat hostil? 
Bastant, si no no aniríem tots tan medicats com anem, amb aquests nivells d'estrès i depressió que tenim, amb aquesta pobresa. De vegades és pobresa material i altres vegades pobresa espiritual, causada per aquesta insatisfacció. Crec que sí que és hostil, perquè, qui pot dir avui en dia que té pau? 

"Hi ha gent amb estudis vivint al carrer, amb diners per comprar menjar, però no una trista habitació rellogada a Barcelona"

A les generacions més joves se'ns ha venut molt la moto que estudiar una carrera et porta una vida digna. Però això no està realment assegurat. Creus que estàs desmitificant aquesta vida adulta que se't promet quan ets jove? 
Jo em veig a mi mateixa com un símptoma de la meva època i, per tant, mostro el que m’he trobat. La idea que ens van vendre era “tu estudia que tindràs una feina”. Però ens estem trobant que gent amb estudis, i fins i tot amb feines, acaben vivint al carrer. Tenen diners per comprar-se menjar, però no per pagar una trista habitació rellogada a Barcelona, que val una bajanada. Això està passant. Doncs jo el que faig és mostrar-ho. 

També hi ha el factor d’estudiar una carrera “sense sortida”, la protagonista estudia pedagogia.
Quant a la vida digna, crec que la dignitat és la dignitat personal i no té res a veure amb carreres, ni amb riquesa, ni amb pobresa, ni amb res. Hi ha gent que no estudia cap carrera i treballa en alguna cosa que li agrada molt. Hi ha moltes maneres de formar-se, no tot passa per la universitat. L'important és seguir un camí propi, perquè hi ha gent que va a la universitat perquè és el que els han dit que han de fer. Per descobrir el teu propi camí necessites conèixer-te tu mateix. Per això són necessaris aquests espais de soledat. Estem molt condicionats pel món i per la gent. Per exemple, jo he posat l’escriptura per davant durant molts anys i la gent em deia que només hauria de ser un hobby. Però tenia molt clar que volia posar-ho per davant perquè és el que a mi m'apassiona. Quan escric, sento que faig el que hauria de fer en aquest món. Ara puc viure-hi i segueix estant per davant. Això és seguir aquest camí propi.

Com vas començar a escriure? 
Abans de saber escriure ja escrivia. El primer record que tinc, amb uns dos anyets, estava amb el meu avi, i recordo que no sabia escriure, però feia gargots a un full de paper blanc i li anava explicant la història que jo anava escrivint. Després vaig aprendre a escriure als tres anyets, molt petitona, gaudia molt fent redaccions, i amb el meu diari personal durant l’adolescència. Després cap als 18 vaig començar a escriure poesia. I 10 anys més tard vaig començar a publicar-la. 

"La protagonista té una por horrorosa a convertir-se en la gent que dorm al carrer"

Tornem al llibre. És impressionant la perseverança de la protagonista. Hi ha un punt que es munta a la història de la lletera, quan realment té molt poca visió de futur. 
El moment de la lletera és quan li ofereixen una feina. Li diuen quant li pagaran i comença a calcular, i diu, “ostres, és que a més em paguen per estar-me sota teulada, dins una casa calenta”. I aquí comença aquesta fabulació de la lletera: de cop i volta s'ha fet la llum a la meva vida.

Però en realitat és una feina de 6 hores a la setmana, no? 
És una feina de netejadora a una casa. Però a mesura que vagi agafant cases, ja li dona per fer un sou. 

La primera nit que dorm al carrer la protagonista nega ser com les altres persones que estan allà. D'on neix aquest sentiment? 
Del fet que realment té una por horrorosa a convertir-se en la gent que dorm al carrer. És aquesta negació, voler-se recordar que té una feina. Està allà igual que els altres, però ho nega, ho vol preservar. I llavors fa aquesta diferenciació. Però en el fons poden passar tres, quatre dies i ja està, està com els altres. És aquesta por atroç.

A la Fascinació, quan expliques que la Maria sembla de fusta, em van recordar molt les paraules de Mercè Rodoreda “em vaig haver de fer de suro”, de la Plaça del Diamant. 
Ai carai! Doncs no, mira, he fet un homenatge inconscient. Per mi la Maria acaba essent una verge. En el meu cap m’imaginava aquestes icones policromades de fusta com el Crist de Bellet o tants altres. A més han fet la portada del llibre daurada, que ha sigut un regal molt bonic.

Aquestes referències religioses són molt presents a tota la novel·la. 
Vaig fer la primària als capellans. Era un lloc on em vaig formar molt i m'hi trobava molt a gust, fins al punt de pensar d’arribar a ser monja. Estic molt contenta d'haver estat educada en una tradició, d'haver-me alimentat de tot aquell imaginari, simbologia i lèxic que han sigut el substrat que em sosté i m'alimenta molt. Vaig decidir mostrar això en una novel·la, i és el que he fet a la Fascinació. Hi ha tota una història, moltes escenes de la vida de Maria, és com un conte de Nadal d'horror, però és un conte de Nadal.