Deu capítols que fins ara s'atribuïen a dues obres diferents de Mercè Rodoreda formen part, en realitat, d'una sola novel·la inacabada en què narrava el seu enamorament pel metge suís que la va atendre a Ginebra. Ho revela l'escriptora i investigadora Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) a Nit blava a Ginebra (Proa), que dona continuïtat a Mercè i Joan, Premi Proa 2024. El llibre arrenca la tardor del 1959, quan un tramvia atropella Rodoreda poc abans que comenci a escriure La plaça del Diamant. "Trobava molt fascinant que una de les obres més importants de la literatura del segle XX en català hagués nascut en unes condicions tan adverses i que ningú ho hagués explicat", afirma en una entrevista amb l'ACN.

Nit blava a Ginebra comença la tardor del 1959 a Ginebra, on Rodoreda vivia exiliada. Un tramvia l'atropella i l'accident la porta a revisar la relació amb Joan Prat (Armand Obiols) i a fixar-se en el metge que l'atén, el doctor Naville. La convalescència coincideix amb l'inici de l'escriptura La plaça del Diamant. Més de mig segle després, el professor Àtic Dalmau segueix el rastre d'aquells anys per Ginebra, Viena i París.

Segons Comas-Arnal, l'accident va passar el 28 d'octubre del 1959, a les vuit del vespre, a la plaça Cornavin, al cor de Ginebra. Rodoreda en parla a les cartes com "el famós accident" i hi explica que mesos després encara coixejava. Obiols també ho va anotar als seus dietaris, amb l'hora i el lloc.

L'accident va alterar els plans de l'escriptora. Havia de marxar a Viena amb Obiols, com ja havia fet el 1958, però es va haver de quedar a Ginebra fent repòs. "D'alguna manera, descobreix o redescobreix el que és una cambra pròpia", diu Comas-Arnal. A la convalescència s'hi va sumar un altre entrebanc: els volien fer fora del pis el juny del 1960.

Una novel·la a dues veus

Rodoreda havia conegut el doctor Naville el 1958, el mateix any que Obiols, segons la biografia de Montserrat Casals, va conèixer una altra dona. Comas-Arnal el descriu com un home elegant, intel·ligent i cultivat, que va impressionar l'escriptora. Rodoreda li va dedicar el conte 'Paràlisi'.

La relació va inspirar una segona obra: una novel·la que va quedar inacabada al capítol deu i amb els materials repartits en diverses capses. "Hi ha deu capítols d'aquesta novel·la que fins ara els investigadors no han sabut veure que eren la mateixa novel·la", assegura. El text alterna dues veus, la del metge i la de Rodoreda, i per això s'havia llegit com dues obres independents.

La novel·la va tenir diversos títols, com El pont de les tres roses o La perla del llac, però va néixer amb el de la serenata de Mozart Eine kleine Nachtmusik. Comas-Arnal no sap si la relació va anar més enllà de l'amistat, tot i que intueix que va ser "un enamorament simplement platònic". Ara estudia el text des del punt de vista acadèmic.

El títol del llibre remet a Les nits blaves, una novel·la de guerra de Rodoreda que s'ha perdut, i als fanals que durant la Guerra Civil es pintaven de blau per protegir les ciutats dels bombardejos. També a una idea que planteja el narrador: que la nit és la divinitat que governa 'La plaça del Diamant'.

La vida "amb ulls de novel·lista"

Comas-Arnal defensa la ficció com a eina de coneixement. "Quan et mires la vida amb ulls de novel·lista, veus molt més i relaciones moltes més coses", afirma. Segons l'autora, l'investigador ha de seleccionar i acotar, mentre que la ficció és més lliure i permet trobar relacions inesperades "que de vegades també són veritat".

L'Àtic Dalmau, especialista en Stevenson i exparella d'una investigadora rodorediana, és el fil conductor del llibre. I, segons revela l'autora, també és el narrador de Mercè i Joan. Per això no concep Nit blava a Ginebra com una continuació, sinó "com un ressò". Ara treballa en un assaig sobre Rodoreda i, si torna a la novel·la, apunta cap a l'edat mitjana.

Text de Nico Tomàs