Quan s'obre la porta de la presó, comença un altre repte: trobar un lloc on viure i tornar a començar. Exinterns que han complert condemna han explicat a l'ACN les dificultats per accedir a un habitatge després de recuperar la llibertat i han advertit que "alguns poden caure en la delinqüència" si no tenen recursos ni suport. Han assegurat sentir "por" davant la manca d'alternatives i d'acompanyament i han lamentat que hi hagi "molt poca inversió" per donar suport a aquest col·lectiu. Càritas i la Fundació Mercedària han alertat que molts dels qui surten de la presó ho fan "sense una xarxa familiar o social" i han reclamat més places residencials per evitar que quedin en situació de vulnerabilitat.

El Departament de Justícia és conscient de les dificultats dels presos per trobar allotjament un cop surten de la presó. Per això té diversos programes d'ajuts que, amb la col·laboració d'entitats, com Càritas o els mercedaris, intenten pal·liar aquestes dificultats. Rosa Maria Martínez Casado, cap de servei de Medi Obert del Departament de Justícia, admet que els exreclusos tenen "estigmes", però el govern intenta trencar-los davant d'entitats, administracions, ciutadans i fins i tot els mateixos familiars dels presos.

Entre els ajuts econòmics puntuals, la col·laboració dels serveis socials i les entitats, Justícia ajuda milers de presos cada any. Així, per exemple, les entitats tenen 99 places residencials en 15 ubicacions diferents del país, que allotgen cada any un miler de presos.

La importància de tenir un lloc on viure

Fa cinc mesos que en Lluís va tornar a trepitjar el carrer després de complir una condemna de 10 mesos a la presó de Brians. El primer neguit quan va recuperar la llibertat no era trobar feina, sinó tenir un sostre. "Jo no volia dormir al carrer", ha assegurat. Amb una addicció a l’alcohol i sense ingressos ni suport familiar, sabia que tornar a una situació d’exclusió podia fer-lo recaure.

“Tinc família, però se’n desentén completament”, ha assenyalat l'home, que ha dit que va poder accedir a la Llar La Mercè que la Fundació Mercedària té a Sant Feliu de Llobregat gràcies a la intervenció de la treballadora social del mòdul on complia condemna. “Jo he tingut sort”, ha reconegut l'exintern, que ha advertit que recuperar la llibertat després de molts anys de condemna sense disposar d’un lloc on viure ni d’una xarxa de suport pot dificultar la reinserció i augmentar el risc de reincidir: “Alguns poden caure fàcilment en la delinqüència”, ha alertat.

Al recurs de la fundació, en Lluís ha assegurat haver trobat el suport necessari per estabilitzar-se. “Tinc un sostre, alimentació i les necessitats bàsiques cobertes. També he pogut anar al metge i tinc un acompanyament psicològic i moral”, ha explicat l'home, que ha dit que pateix depressió crònica i que necessita que li facin seguiment. Alhora, ha lamentat no haver rebut assistència psiquiàtrica durant la seva estada a la presó i ha assegurat que tot plegat ha repercutit negativament en la seva salut.

Tot i que ha indicat que quan comenci a percebre l'ingrés mínim vital podria plantejar-se llogar una habitació pel seu compte, ha afirmat que no se sent "amb forces". Així, ha explicat que està pendent de començar una estada en un pis terapèutic i ha dit que en el futur confia poder tornar a exercir com a docent, que és la seva professió.

Després de la seva experiència, en Lluís ha considerat que el sistema no està prou preparat per acompanyar les persones que recuperen la llibertat. “Si tenim en compte la població reclusa, quanta gent es trobarà amb el mateix problema que jo? Molta, no?”, ha afegit.

De la presó al cotxe: la dificultat de començar de nou

Una situació diferent és la d'en Fidel. Va sortir de Brians 2 al febrer i, després d’esgotar el temps que podia passar a la casa de la Fundació Mercedària de Sant Feliu, ha acabat dormint al seu cotxe. Mentre segueix buscant feina com a mecànic i intenta aixecar el cap, continua acudint al centre per dutxar-se, rentar roba i menjar. "De moment vaig venint, però quan trobi feina hauré d'anar al taller en condicions i amb el cap ben clar", ha explicat l’exintern, que ha assegurat que en un cotxe “no es descansa bé”.

Tot i la situació, en Fidel es mostra agraït per l’ajuda rebuda i ha reconegut que va tenir “molta sort”. Ha assenyalat que, tot i tenir família a Olesa de Montserrat, no pot tornar al poble per una ordre d’allunyament. Així, ha defensat que “tenir un sostre és fonamental”, ja que per tornar a caminar cal “estabilitat”.

L'home ha lamentat que, més enllà dels recursos que ofereixen les entitats socials, moltes persones no trobin alternatives quan surten de la presó. “Sort de les fundacions que hi ha, si no, directament acabaríem tots al carrer”, ha afirmat.

 Una interna de Brians que s'allotja al recurs d'habitatge que Càritas té al Raval durant els permisos, preparant el dinar

Ha dit que quan va arribar al recurs de Sant Feliu, no es veia preparat per passar vuit hores treballant en un taller: “Ja havia estat prou temps tancat”. Ara, gràcies a l’acompanyament dels professionals de la fundació, ha guanyat confiança i ja està disposat a reincorporar-se al mercat laboral. “També m'han ajudat amb la documentació, els papers i, sobretot, amb l’orientació i la recerca de feina”, ha relatat. Tot plegat amb un objectiu ben senzill: “Tenir una vida normal, i ja està”.

Poc acompanyament i inversió

L'Anas és un dels darrers interns que ha arribat al recurs de Sant Feliu de Llobregat. Va sortir en llibertat definitiva el 20 de juliol passat, després d’haver complert una condemna de quatre anys a Quatre Camins. Ha assegurat que se sent “un privilegiat” perquè ha pogut accedir a aquesta casa. “Hi ha molt poca inversió en el nostre col·lectiu, sembla que la gent miri cap a una altra banda quan es tracta de persones que han passat per la presó”, ha afirmat.

També ha lamentat la manca d’acompanyament que tenen els exinterns quan recuperen la llibertat. “Mentre ets a la presó sents parlar dels recursos de tercer grau o dels pisos per a persones que encara estan complint condemna, però quan arribes a la llibertat definitiva les opcions es redueixen moltíssim”, ha assegurat. Segons l'exintern, descobrir com funcionen realment les coses “fa por”.

Ha explicat que li han comunicat que només podrà estar-se a la casa on viu durant tres mesos, un termini que ha considerat insuficient per tornar a encarrilar la seva vida. “Pensar que en aquest temps trobaré una feina estable, reuniré els contractes que em demanaran i podré accedir a un habitatge és gairebé un miracle, tal com està avui el mercat laboral i el de l’habitatge. Això em fa por perquè les alternatives són molt poques”, ha conclòs.

També ha criticat que, per accedir al subsidi d’atur, la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital (IMV), calgui esperar mesos. “Una persona que surt de la presó sense diners, sense feina i sense un lloc on viure no pot esperar 60 dies o més, és una situació molt complicada”, ha sostingut.

Durant la condemna, l'home va reprendre els estudis. Va aconseguir el graduat escolar, va superar la prova d’accés a la universitat i va cursar el primer any de Dret.

Ara, però, ha reconegut que la realitat a l’exterior ha canviat les seves prioritats. “A la presó tens una rutina molt marcada: saps a quina hora t’aixeques, quan treballes, quan estudies. Quan surts tot canvia. Comencen a aparèixer preocupacions pels diners, l’habitatge o la feina i els estudis passen a un segon pla”, ha afirmat.

En aquest context, ha assegurat que busca una nova orientació laboral després d’haver treballat tota la vida en el sector de l’hostaleria. Ha afirmat que quan va estar a Quatre Camins va prendre consciència que aquest ofici pot representar un factor de risc per a ell, però ha admès que "reinventar-se" és complicat.

Una xarxa insuficient per a qui surt sense suport

Núria Ortín, directora de la Fundació Obra Mercedària, ha explicat que la Llar La Mercè està pensada per a persones que, quan recuperen la llibertat, “no tenen xarxa”, és a dir, vincles socials, recursos o família que els pugui donar suport. L’objectiu del recurs, ha assegurat, és acompanyar-les “en el camí per tornar a formar part de la societat”. Segons Ortín, es tracta de persones en situació de vulnerabilitat que necessiten l’estabilitat d’un sostre per recuperar-se, buscar feina i reconstruir el seu projecte de vida. “Sense una mà estesa que et guiï és molt complicat perquè tothom s’ensorra en algun moment”, ha apuntat.

Ha defensat que tenir un lloc on viure és el primer pas per poder avançar en altres àmbits. “Si tu no tens la base quan surts de la presó [...], que és tenir un espai, costa molt més tota la resta”, ha assenyalat. Ha recordat, a més, que els processos de readaptació requereixen temps: “Aquí, la mitjana d’estada és de mig any o un any, el temps necessari perquè aquestes persones es recuperin, perquè després de la presó costa molt engegar”, ha afirmat.

La responsable de la fundació ha alertat que els recursos residencials actuals són insuficients i que hi ha molta gent complint condemna que espera aconseguir una plaça per sortir de la presó. També ha considerat que la societat ha de superar l’estigma que acompanya aquest col·lectiu i ha lamentat que "no s’aposti per ell".

En aquesta línia, ha recordat que molts interns provenen de situacions de pobresa, exclusió i famílies desestructurades, tenen patologies de salut mental i una autoestima “molt baixa”. Ha considerat que oferir-los una segona oportunitat és clau per evitar que tornin a delinquir. “Si volem una societat més segura, hem d’ajudar aquestes persones a refer la seva vida”, ha sostingut.

La doble dificultat de les dones: l'estigma i la falta de recursos específics

En el cas de les dones que han passat per la presó, les entitats que treballen en la reinserció alerten que la sortida en llibertat està marcada pel pes de l'estigma de gènere i la manca de recursos adaptats a la població femenina.

És el cas de la María Luisa, que després de complir una condemna de 10 anys, està a punt d’aconseguir la llibertat. "Tinc molta por de sortir al carrer", ha admès la dona, que ha afirmat que el seu ingrés a Brians 1 va marcar un abans i un després a la seva vida, fins al punt de perdre la seva xarxa familiar: "Tothom em va girar l'esquena".

Ha explicat que durant els permisos s'allotja en un recurs residencial que Càritas té al Raval de Barcelona, al qual la va derivar la seva professional de suport individual (PSI). Ha assegurat que aquest espai li ha permès començar a preparar la sortida: "Quan vinc aquí és com si fos casa meva". Al pis conviu amb altres internes i participa en tasques quotidianes com netejar, fer la compra o cuinar: “Ens ajuden a començar a viure de forma independent”.

Tot i això, és conscient que l'estada en aquest espai és temporal i que el gran repte arribarà en el moment en què se li atorgui la llibertat definitiva. Ha afirmat que la possibilitat d'acabar al carrer és el que més l'angoixa. "No vull viure al carrer, no podria, crec que entraria en depressió", ha assegurat la María Luisa, que ha dit que coneix antigues companyes de presó que, un cop en llibertat, s’han vist abocades a viure al ras. “És una situació que no vull patir”, ha afirmat la dona, que ha considerat que “tenir un sostre és més important que tenir una feina”.

  Exinterns que viuen a la Llar La Mercè de la Fundació Mercedària de Sant Feliu de Llobregat, prenent un cafè al menjador de la casa

Tot i les dificultats, es mostra feliç de poder començar de nou i mira el futur amb esperança. “No em falta un braç o una cama, estic completa per poder treballar”, ha comentat la interna, que ha dit que està esperant que li concedeixin el règim previst a l'article 100.2 del reglament penitenciari per poder començar a treballar de pràctiques en una floristeria. "Si els agrado se'm podrien quedar", ha assenyalat María Luisa, que ha dit que només desitja tenir el seu propi espai i poder-se mantenir. “No demano la lluna”, ha conclòs.

La situació que descriu aquesta exreclusa és una de les realitats que detecta Càritas en el seu treball amb dones en situació penitenciària. Lourdes Ginesta, cap del servei de reinserció de l'entitat, ha defensat que disposar d'un habitatge és un dels factors clau perquè una persona pugui iniciar amb garanties el procés de retorn a la vida en llibertat. Ginesta ha recordat que "el fet de no tenir un domicili on poder acreditar els permisos impedeix iniciar la cadena de reinserció que permet poder treballar o millorar les condicions perquè quan un intern surti en llibertat definitiva tingui la seva autonomia més reeixida".

La responsable de Càritas ha subratllat que la manca d'un lloc estable on viure que aporti "seguretat" a la persona condiciona la resta d'àmbits. "No poden pensar a anar a una entrevista o buscar feina si no saben on dormiran", ha assegurat.

Càritas gestiona des del 2011, a Ciutat Vella, l'únic recurs específic de l'entitat a Catalunya per a dones en situació penitenciària. El servei disposa d'11 places i l'any 2025 va atendre 58 dones. Ofereix allotjament i "un acompanyament i suport professional 24 hores", així com accés a programes d'inserció laboral, orientació, habitatge, assessorament en drets i ajuts per cobrir necessitats bàsiques. El recurs també facilita l'accés a pisos compartits de l'entitat perquè les dones puguin continuar el seu itinerari cap a l'autonomia.

Segons Ginesta, les dones ateses presenten perfils diversos, però moltes arriben després d'haver acumulat situacions de vulnerabilitat com "violència, trauma, pobresa, manca de xarxa de suport, problemes de salut mental, addiccions i sovint també presenten problemes administratius".

La responsable de Càritas també ha alertat del doble estigma que afronten les dones que passen per la presó. "El fet que una dona acabi en un centre penitenciari implica que ha esgotat la seva xarxa i totes les seves capacitats d'evitar aquesta situació", ha afirmat. En aquest sentit, ha afegit que l'escenari s’agreuja quan es tracta de mares perquè "una dona cuidadora que acaba a la presó conté un estigma pitjor". A això s'hi suma, segons Ginesta, que "el sistema penitenciari està pensat per homes" i que el que es fa és "adaptar espais" que han estat dissenyats per a ells.

El paper de Justícia

Martínez Casado diu que intentar que els expresos no reincideixin és positiu per a ells mateixos i per a la societat, i tenir un sostre on viure és un pas important. "Intentem convèncer els diferents organismes que són ciutadans que mereixen les mateixes atencions", diu. "És difícil que la societat vulgui compartir residència amb aquestes persones, però la nostra feina és fer entendre que és un objectiu de tota la societat", remarca.

Per això, la prioritat és que es puguin vincular als serveis socials municipals, entitats socials o algun entorn estable per poder avançar en la seva reinserció. També es vol donar continuïtat a l'itinerari que ja han seguit dins de la presó o fins i tot recuperar vincles anteriors a la presó.

El moment més crític és l'excarceració, i per això es prepara mesos abans amb el tercer grau i altres vies. El principal pla de l'administració per a aquests casos és l'anomenat programa postpenitenciari, en el qual hi ha entitats que col·laboren com Arrels, Càritas o els mercedaris, i que atén unes 85 persones cada mes. Mesos abans de l'excarceració, els treballadors socials de les presons ja intenten reobrir vincles dels reclusos amb el seu antic entorn familiar o social i fer-ne de nous amb les entitats col·laboradores. Un cop han complert la condemna poden seguir vinculats a les entitats a través d'aquest programa fins a un any. Aquest programa està pensat sobretot per als presos que aconsegueixen la llibertat directament des del règim penitenciari ordinari, el segon grau. Els reclusos que sí que han tingut tercer grau ja tenen un altre tipus d'acompanyament que també els permet trobar ajudes.

D'altra banda, el Departament de Justícia disposa de 99 places residencials en 15 ubicacions repartides per tot Catalunya amb la col·laboració d'entitats. Les places poden ser ocupades per reclusos que tenen permisos penitenciaris però no tenen residència on gaudir-los. "No podem penalitzar la marginalitat: si una persona mereix un permís, no li denegarem perquè no té lloc on dormir", diu Martínez Casado. També s'ofereixen les places a presos en llibertat condicional o quan ja han quedat en llibertat plena i no tenen llar pròpia, mentre busquen un lloc definitiu.

A més, Justícia també disposa d'uns ajuts econòmics directes per a habitatge per a determinats exreclusos.

Text de Norma Vidal