Com cada mes, l’estudi Toresky s’omple de lectors que assisteixen a una nova sessió del club de lectura de Quadern (El País), l’última abans de l’estiu. Molts d’ells hi han arribat recorrent el Passeig de Gràcia, una avinguda que, si ja consideraven important abans, ara no poden veure amb els mateixos ulls. La quarta novel·la de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990) relata els primers anys del Passeig de Gràcia (Comanegra, 2026) a través de la mirada de tres famílies. Nobles, burgesos i obrers s’entrellacen en una història que demostra que el carrer el fan les vides que hi passen. 

El guanyador d’enguany del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona explica que no va dedicar un temps a documentar-se abans d’escriure el llibre. Com a assessor històric de produccions audiovisuals especialitzat en finals del segle XIX i principis del XX, havia recopilat gran part de la informació al llarg de la seva vida professional: “El gruix d’allò que vull explicar ja el tinc”, assenyala.

Des d’un principi és clar amb la seva intenció d’explorar els límits del gènere històric i escriure sobre el passat amb eines de la novel·la contemporània. “Era un format que ja havia fet i que tenia ganes de trencar una mica”, admet en referència a les seves anteriors obres. La moderadora de l’acte, Carlota Rubio, parla sobre les expectatives que podien tenir els lectors amb un llibre d’aquest tipus. I, de sobte, una afirmació aparentment casual de Bastida desencadena un debat durant la resta de la sessió: “La novel·la històrica no existeix com a gènere”.

N’hi ha per a tots els gustos

Se senten alguns murmuris i exclamacions, i l’autor s’afanya a donar els seus motius: “La part històrica és el marc en el qual ambientes la ficció, però no és un gènere en si mateix”. Afegeix que “el que rep les atencions de la crítica a casa nostra és la novel·la contemporània, no la novel·la històrica”, però que ha tingut sort que “aquesta s’ha escapat una mica del circuit clàssic”. 

Una dona aixeca la mà pocs segons més tard i respon que a ella sí que li ha semblat una novel·la històrica, perquè li serveix per saber què va passar en aquella època sense llegir un llibre d’història: “Molts dels fets importants són veritat, els retalls de diari ho demostren, i la ficció va passant”. Un parell d’assistents més reconeixen que no acostumen a llegir el gènere sobre el qual es debat, però que Passeig de Gràcia els ha sorprès positivament. “Agraeixo que no es consideri novel·la històrica”, comenta una d’elles amb to reflexiu. Bastida puntualitza que la seva obra podria ambientar-se en l’actualitat i destaca aspectes que en el gènere històric són més secundaris, com “si un personatge és consistent o com està escrita la història”: “De vegades hi ha coses que s’escapen una mica de l’etiqueta”.

Entre afalacs i crítiques

Enmig del debat sobre gèneres literaris, la majoria d’intervencions del públic evidencien la seva devoció cap a Passeig de Gràcia. “M’he fet pràcticament una tesi del teu llibre”, confessa una senyora de la segona fila, mostrant una llibreta plena d’anotacions sobre els seus fragments preferits. Dos lectors més expliquen que també han apuntat algunes frases i dades, i una altra dona li resulta familiar a l’autor: “Vaig anar a una presentació de la novel·la quan la tenia a mitges, ara me l’he acabat”. També es comenta la qualitat lingüística de l’obra, i s’escolta un sospir d’admiració: “És una joia”.

A pocs minuts de tancar la sessió, Bastida balla entre el respecte i la crítica: “La cosa fàcil hagués estat carregar contra la burgesia”, considera, “descendents d’aquestes famílies han llegit el llibre i no s’han sentit ofesos”. Recorda que el narrador del llibre és una ficció, però conclou que no difereix necessàriament de la seva opinió: “Puc estar cabrejat amb la classe empresarial d’aquest país, hi ha un seguit de famílies que tenen més responsabilitat que el 90% de la població”. Carlota Rubio teoritza que ha triat aquest enfocament per no generar les expectatives pròpies de la novel·la històrica clàssica, i Bastida la corregeix amb un somriure: “No espereu això de mi amb aquest llibre, qui sap amb el següent”.