El 15 i el 16 de maig de 2025, la Sala Paral·lel 62 de Barcelona ha vibrat amb una onada de música i emoció. L’Orquestra Sònica, la primera orquestra no clàssica professional del sud d’Europa, ha fet el seu debut triomfal. Aquest projecte cooperatiu, nascut de la passió i l’ambició de la comunitat musical catalana i internacional, ha trencat amb els clàssics. 

La música tradicional ja no és la principal protagonista, i bona prova ho són els estils combinats de jazz, pop, folk i electrònica que van fer vibrar al públic. Els responsables, els 50 músics que es van moure una sincronia màgica. Van convertir l’escenari en el lloc per transmetre, i és que la música és l’art més immediat a la pell. 

Miho Hazama: una direcció sublim

Sota la batuta de la japonesa Miho Hazama, humil però imponent, l’orquestra va teixir una connexió única amb els músics. “Era la primera vegada que treballava amb ells i no sabia què esperar, però la seva energia i entusiasme m’han impressionat”, destacava la directora en les declaracions al Diari de Barcelona al postconcert. Habitava una sincronia, aconseguida amb feina i dedicació, que quan surt reflectida sembla més aviat un truc de màgia constant. Hazama donava la clau d'aquest èxit: “Els surt [als músics catalans] de manera natural, com si el flamenc, el jazz o la dansa fossin part del seu ADN musical”, va assenyalar la directora, destacant la capacitat innata dels músics per captar el ritme i la improvisació sense necessitat d’explicacions.

A banda d’adaptar els arranjaments a la banda, l’espectacle va començar amb la peça inicial Splash of Colors, composta per ella mateixa, peça que va obrir la nit amb textures vibrants i que van marcar el to del concert.

Rita Payés i Becca Stevens: la tendresa i la potència musicalment personificades

Les veus convidades van ser el cor emocional de la vetllada. La catalana Rita Payés, amb una veu dolça i un registre versàtil, va brillar. A més a més, la cantant feia ús del seu instrument en un diàleg de trombons que va arrencar l’admiració del públic. A l'altra banda de l’escenari hi havia la cantant estatunidenca Becca Stevens, una autèntica tempesta d'energia. 

Va brillar en peces com Coming Home, cantant i tocant instruments de corda pinçada. I sobretot, ballant de forma inconscient amb una passió que va aixecar els espectadors dels seients. “El públic de Barcelona ha estat càlid i receptiu; fins i tot han rigut amb les nostres bromes i han seguit el ritme de les cançons de la Rita amb un entusiasme increïble”, va comentar Stevens al postconcert, emocionada per la connexió amb els assistents. Stevens va afegir al Diari: “Poder fer-ho una segona nit ens ha permès gaudir de veritat, sense els nervis del primer dia. He assaborit cada moment, especialment avui”.

La improvisació: l’ànima de la nit

Un solo de saxo tenor superlatiu va tallar la respiració del públic, mentre les improvisacions de trompeta i trombó també van provocar aplaudiments entremig dels temes. Les últimes peces, especialment Mercury, un homenatge vibrant a Freddie Mercury, van elevar als assistents en una ovació final. Tot i la base harmònica sòlida dels violins i violoncels, el públic es va quedar amb les ganes d’escoltar alguna improvisació d’aquests instruments de corda fregada. 

Un projecte amb futur

“Escollir peces energètiques i entusiastes era imprescindible per donar un impuls al naixement d’aquesta orquestra”, va explicar Hazama, referint-se a la selecció de composicions i arranjaments propis que van donar vida al concert. Sobre el futur, Stevens va mostrar el mateix optimisme: “Espero que puguem repetir-ho i fer una gira amb aquest projecte. Seria fantàstic portar aquesta energia a més llocs”. Francesc, violoncel·lista de l’orquestra, va reforçar aquest missatge: “És un projecte que surt del cooperativisme i de la comunitat social”. Després d’aquest debut, l’Orquestra Sònica es perfila com un nou orgull de Barcelona, amb l’ambició de conquerir escenaris i cors més enllà de la ciutat.