Què fa d'un espectacle un clàssic?  El Fantasma de la Ópera és la resposta: veus espectaculars, vestuari que és art en si mateix, i decorats amb efectes especials que creen la màgia del teatre. El segon musical més vist de la història ha arribat al Teatre Tívoli de Barcelona, i es podrà veure fins el 2 de novembre.

Els musicals més importants de la història del teatre es poden comptar amb una mà, i El Fantasma de la Ópera és al podi. Per tant, permeteu-me insistir en la magnitud d’aquest espectacle. L’obra es va estrenar per primera vegada al West End —el Broadway de Londres— el 1986, i va arribar a Nova York dos anys després, al Majestic Theatre. Allà, es va convertir en l’espectacle que ha estat més temps en cartellera de forma continuada a Broadway: des de la seva estrena fins al 2023.

L’artífex d’aquest èxit va ser Andrew Lloyd Webber, autor d’altres grans èxits —però no tan icònics— com Evita o Cats. En aquell moment, els musicals de gran format vivien un autèntic boom, especialment els que barrejaven el rock simfònic amb l’espectacularitat escènica. Webber ja havia explorat aquest estil amb Jesus Christ Superstar o Starlight Express, i El Fantasma va marcar un abans i un desprès en aquest gènere.

El Fantasma de la Ópera està basat en la novel·la homònima de 1910 de Gaston Leroux. L’autor, fascinat pel gènere gòtic i les històries de terror d’escriptors com Edgar Allan Poe, es va inspirar també en un gran incendi al Palais Garnier —l’Òpera de París— i en els rumors sobre un suposat fantasma que hi habitava. Així va néixer una història fosca sobre amor, dol i trauma.

Més enllà de la tensió de la trama —un home que viu al teatre com si fos un fantasma s’enamora d’una de les cantants principals— el musical del Tívoli transmet una tensió, adrenalina a l’estómac, quan sona la melodia principal. L’orquestra simfònica estrident, amb la bateria que imita els batecs del cor, posa la pell de gallina des del minut u de l’espectacle.

Un espectacle perfecte en tots els àmbits

Un dels trets que més sorprèn d’aquest musical com a espectador és que, tot i l’impressionant rang vocal dels actors, el decorat pren protagonisme. La gran làmpada, fil conductor de l’espectacle, es converteix en un personatge protagonista. L’obra comença amb una subhasta d’antiguitats, i quan es menciona l’objecte com a part de la gran tragèdia de l’òpera, el marc de l’escenari dona voltes de 360 graus, imitant a la perfecció —o superant— la icònica escena d’obertura de la pel·lícula homònima de 2004.

En un moment que en el zeitgeist prima l’ús d’IA i de tecnologia per crear productes ràpids i superficials, El Fantasma de la Ópera reviu el teatre pur i el mestratge de l’artesania, amb decorats fets a mà i enginyosos trucs rudimentaris per crear efectes especials que deixen l’espectador més bocabadat que la trama en si, però sense opacar-la. En la senzillesa de la gòndola que llisca per l’escenari cobert de fum, o en el realisme d’un cos penjat, s’hi troba l’equilibri perfecte en què no calen extravagàncies per impressionar l’espectador.

La nova temporada de teatre només està començant, però l'obra ja s’ha coronat com un dels candidats a millor vestuari. El que caracteritza aquest espectacle és la perfecció en l’execució de tots els seus àmbits, i la roba no es podia quedar enrere. Amb la representació de diferents òperes dins de l’obra, el públic gaudeix indirectament de tot allò que es veu a l’òpera: des dels decorats, fins a les veus, passant òbviament pels vestuaris. Els vestits de les ballarines en aquestes escenes, o el vestuari quotidià dels personatges, delecten els ulls dels espectadors amb cada farbalà i cada brodat.

Més enllà de les teles, els petits detalls que caracteritzen els personatges són els que donen una estètica que unifica el conjunt de l’obra: des del toc de gomina a la punta dels bigotis dels homes, fins als tirabuixons de les perruques tan ben instal·lades que fa dubtar que ho siguin. És en aquests detalls on es veu que un espectacle està ben cuidat, un retorn de respecte cap a l’espectador, que paga per veure teatre de qualitat —com no va passar amb Los Chicos del Coro al mateix Tívoli, que no va fer justícia a l’obra original.

Ana San Martín, inigualable

El Fantasma de la Ópera és vocalment un dels musicals més exigents que existeixen. Les notes agudes i prolongades que l’actriu darrere la Christine ha d’interpretar són de les més difícils del teatre musical, i la força vocal del Fantasma no és quelcom que qualsevol pugui cantar. Un dels grans errors de Mar i Cel 2024 va ser prescindir d’Ana San Martín com a Blanca, qui la va interpretar al 2014, i la seva actuació com a Christine ha estat una demostració que San Martín és inigualable, fins al punt que sembla que Blanca se li quedi petita.

No es tracta només de la precisió de la veu, és també la interpretació: canta amb sentiment i transmet emocions. No fa un personatge, és el personatge —un equilibri difícil de aconseguir en un gènere ple d’interpretacions sobreexagerades.

El Fantasma, interpretat per Daniel Diges, també fa un paper difícil d’oblidar. Canta amb força i ràbia, sense sobrepassar la línia de l’exageració, i amb una precisió i una projecció perfectes, de la mateixa manera que actua i connecta amb San Martín. Guido Balzaretti, que interpreta Raoul, destaca precisament per interpretar, per donar vida al personatge amb matisos que el fan creïble.

El Fantasma de la Ópera serà sens dubte un dels més espectaculars d’aquest any a Barcelona. Les entrades van dels 33 als 55 euros, i tot i ser un preu elevat, l’obra no decepciona: el cost es veu reflectit en la gran qualitat de cada àmbit de l’espectacle.