Fatima Ouassak: "Les organitzacions de mares les han de reconèixer com a sindicats" - Diari de Barcelona
En un moment en què les polítiques migratòries europees endureixen el control sobre les vides de les persones racialitzades, la veu de Fatima Ouassak resulta imprescindible d'escoltar. Ouassak, politòloga i activista franc-marroquí, proposa una maternitat radical com a força política, que trenca amb l'estereotip de mare submisa i desafia el sistema racista i colonial. També és fundadora de diverses plataformes de mobilització a França, com el Front de Mères, un col·lectiu de mares de barris populars que busca transformar la lluita social des d'una mirada materna, i és presidenta de l'organització feminista Réseau Classe/Genre/Race.
Aquest dijous, Fatima Ouassak ha presentat a la Llibreria Documenta de Barcelona la traducció en castellà del seu llibre El poder de las madres. Una història en torn del racisme sistèmic i la justícia social. L'obra s'articula en una trilogia estructurada en subjecte, verb i complement. Aquest llibre és el primer —el subjecte— mostra el paper de les mares revolucionàries, seguit d'un segon volum —el verb— sobre ecologia com a acció de resistència, i un tercer en preparació —el complement— centrat en la defensa dels fills.
Durant la presentació, Ouassak ha estat acompanyada per les activistes Safia El Aaddam i Fatiha El Mouali, davant d'un públic atent amb ganes de saber-ne més. Un acte que ha comptat també amb traducció simultània del francès al català, així com interpretació en llengua de signes, la qual cosa ha permès una accessibilitat àmplia a tots els assistents.

Des del Diari de Barcelona hem pogut conversar amb ella per a aprofundir en el seu pensament i en els temes que travessen el seu llibre El poder de las madres, des de la lluita antiracista fins al paper polític de les mares.
Comencem per l'origen. Vas créixer a França sent filla de família migrant. Com va influir aquesta experiència en la teva manera de veure el món?
Crec que la importància que va tenir la meva criança i el meu origen en el meu projecte polític és que m'he adonat que, tant en El poder de las madres com en molts dels meus altres escrits, parlo d'una sensació d'ofec, de fogot, de necessitar respirar. Encara que me'n vaig adonar fa poc, penso que segurament té a veure amb el fet que em vaig criar a Lille, una ciutat al nord de França. Era un barri obrer, al voltant d'una fàbrica, on l'aire estava molt contaminat. Així que crec que d'aquí ve aquest ofec. Encara que també de la falta d'espai, perquè vivíem en un pis petitíssim i érem 10, 8 fills i els meus dos pares.
I això es reflecteix en les teves obres.
Encara avui tot el que escric reflecteix aquesta preocupació per la falta d'espai, per la contaminació, la necessitat de respirar i la llibertat. Aquest desig de tenir espai, de circular lliurement, és un dels aspectes que m'han condicionat dels meus orígens.
Quant al títol del teu llibre, El poder de las madres, neix d'una cosa molt íntima, però es projecta cap al col·lectiu. Què significa aquest poder i per què vas decidir escriure sobre ell?
Per a mi és important polititzar la intimitat. De fet, és una gran tradició dels feminismes polititzar l'esfera íntima, almenys a França. No obstant això, el títol és El poder de las madres, en plural, no parlo del poder de la mare, cosa que sí que el reduiria a aquesta esfera íntima que a mi no m'interessa. M'interessa el potencial estratègic i polític de les mares com a col·lectiu, de les mares drac, com parlo en el llibre. Es tracta de veure com mobilitzar aquest potencial que jeu en la relació mare-fill, en com articular la transmissió de coneixements, el rol social que les mares inculquen als fills perquè sigui revolucionària i no reaccionària com està succeint fins ara. Per a mi del que es tracta és de veure com podem vehicular això per a generar una emancipació, un alliberament i d'aquí la importància de les mares com a subjecte polític revolucionari.
“Sempre es desqualifiquen les dones que se surten del rol que se'ls imposa dins d'un sistema reaccionari”
En el llibre denuncies que a les mares se'ls espera dòcils, callades i al servei de l'ordre. Per què incomoden les mares quan no compleixen aquest paper?
Al final, aquesta representació de les mares com a persones dolces, toves, que sostenen un sistema reaccionari i el reprodueixen, és molt poderosa. S'espera que les mares diguin als seus fills: “tranquils, si et para la policia tu et poses contra la paret, no aixequis la veu”. Això és especialment cert en els barris populars. Sempre que hi ha hagut disturbis i apareixen els mitjans, la policia, les autoritats… sempre diuen: “troba'm un parell de mares que calmin tothom”. Aquesta és l'expectativa: que siguin figures de calma, de contenció, d'obediència. Quan una mare se surt d'aquest rol reaccionari és quan veiem que la tracten de boja, com va succeir a les Mares de Plaza de Mayo. Es va començar a tractar de boges les dones que protestaven contra les desaparicions dels seus fills en la dictadura militar argentina en els anys 70.
Quin efecte tenen aquests insults?
És important assenyalar les paraules que es trien per a les dones que se surten d'aquest rol, que són boges, o per a una dona que se surt del rol de pulcritud i de pudor que s'espera. De sobte és una bruta, és una mala mare. Aquestes mares el que van fer va ser dir, ens diuen boges, perquè val, ho som, ho assumim. A França també va haver-hi el cas de les Mares de la Plaça Vendôme en els anys 80, que es van reapropiar de l'insult de boges i el desestigmatitzaren. Sempre es desqualifiquen les dones que se surten del rol que se'ls imposa dins d'un sistema reaccionari, totes les dones s'han vist en algun moment tractades de boges o d'histèriques, i això és una cosa que hem d'acceptar.
Proposes les mares com a figures revolucionàries. Com poden elles canviar el sistema?
El que poden fer és organitzar-se per a protegir els seus fills, crec que aquest és l'objectiu principal. Es podria dir que això el que fa és apuntalar una mica la definició patriarcal que les mares són les que han de protegir. Jo ho assumeixo. Senzillament, crec que hi ha nens que necessiten més protecció que uns altres i si les seves mares no s'organitzen per a protegir-los no ho farà ningú. En aquest sentit, en el llibre parlo de la “desinfantizació” dels nens i, per tant, l'objectiu principal és sempre la protecció d'aquests nens i nenes. A l'hora d'escriure el llibre, es podria pensar que jo parlo de la violència i la discriminació que sofreixen les mares com a eix central del llibre, però no és aquest el meu objectiu, a mi el que m'interessa és parlar de la violència que sofreixen els nens.
En un context actual on les polítiques migratòries s'endureixen, tant a Europa com als Estats Units. Com creus que es pot lluitar des del comunitari contra aquestes polítiques?
Per a mi això s'articula en dos eixos: d'una banda, és el de lluitar per a aconseguir que hi hagi una autoritat favorable i, d'altra banda, alguna cosa que m'ha ensenyat la meva experiència política, és a teixir aliances amb els feminismes, amb l'ecologisme, amb l'esquerra, amb partits polítics, etc.
I això és compatible amb actuar dins del sistema?
Crec moltíssim en l'autoorganització. Després de El poder de las madres vaig escriure el llibre Por una ecología pirata en el qual realment em radicalitzo i advoco per una secessió. És un llibre molt radical, però crec en l'autonomia territorial. En el cas de Bagnolet, del qual parlo en el llibre, el 1993 van decidir autogestionar-se perquè no volien ser governats per feixistes. Llavors, aquí hi ha aquests dos eixos. A vegades m'inclino més cap a un o cap a l'altre, però crec que això és la realitat de França que s'assembla bastant, per no dir molt, a l'espanyola, la italiana, etc.
En el llibre parles de la violència contra els fills en barris populars, i com això afecta directament les mares. Com responen les mares quan no troben justícia? Pot la ràbia transformar-se en acció?
El que jo vull és que facin el que ja estan fent. Que organitzin, per exemple, un sindicat que orquestri assegudes, vagues, boicots, com els fan ara els sindicats de treballadors o els de consumidors. L'interès polític que hem de tenir en les mares és la força que tenen per reproduir el sistema actual. La resposta al final pot consistir a fer les coses d'una altra manera, a fer una cosa distinta per portar a la revolució avui dia. Les mares ocupen un rol reaccionari i no revolucionari, un model de mare drac del qual ja he parlat. Em considero una militant revolucionària que creu que hauríem de fer vagues i plantar cara a l'Estat per a realment donar-li la volta al sistema.
Què ocorre amb aquelles mares a les quals no els dona temps?
Entenc que les mares que tenen nens al seu càrrec et diran sempre que no poden, que han d'encarregar-se d'ells. Per això, també defenso la importància de petits actes quotidians que tenen també un potencial revolucionari, com ocupar-se de l'alimentació dels fills, de l'educació que reben, implicar-se en la vida escolar, jo crec que són coses que també permeten pas a pas arribar a la revolució.
“Qualsevol petit acte pot realment convertir-se en una cosa global”
En 2016 vas fundar el Front de Mères, arran de la lluita per un menjador escolar vegetarià. Què va fer que una causa tan concreta es convertís en un moviment polític?
La meva experiència militant m'ha ensenyat que qualsevol petit acte pot realment convertir-se en una cosa global. En aquest cas tenim el tema de l'alimentació, que és una cosa central, sumat a l'educació, en un sistema racista. Es tendeix a pensar que el racisme és una cosa que afecta només els adults i no hi ha res més lluny de la veritat. Després dels atemptats de 2015 a França es va generar un clima antimusulmà molt fort a les escoles i obligaven nens musulmans a menjar carn sota el pretext que tenien dret a no ser musulmans. Jo com a dona musulmana tinc el dret a alimentar als meus fills segons la meva cultura i la meva religió.
Què va tenir d'estratègic aquesta lluita en particular?
En oferir un menú vegetarià en el menjador escolar, crec que l'interessant també és que estratègicament és una lluita que es podia guanyar. Lluitar contra el capitalisme no és tan fàcil i en aquest sentit les mares tenien aquestes necessitats de lliurar aquesta lluita pels seus fills que es podia guanyar a mitjà termini, i es va guanyar.
El llibre parla de racisme i maternitat, però també connecta amb l'ecologia, el feminisme i la justícia social. Com es connecten totes aquestes lluites des de la teva mirada?
He de dir que hi ha una lluita emancipadora fonamental que és la de l'ecologia. L'ecologisme ens alliberarà i és un tema que he desenvolupat més en els meus altres llibres. L'alliberament de la Terra està molt estretament relacionada amb l'alliberament de persones que es veuen actualment infrahumanizadas. És evidentment que ha de ser un ecologisme anticolonialista i antiracista.
Per què és important no separar-les?
És molt important teixir vincles amb altres lluites. Per exemple, ecologisme amb feminisme , existeix ja el moviment ecofeminista. Ecologisme més anticolonialisme, ecologisme més internacionalització, que ho estem veient també actualment en Palestina. Tot aquest treball intel·lectual i internacional que estem veient que dona fruits, perquè al final ja no estem parlant només del tema climàtic, sinó també de la descolonització. És a dir, totes aquestes lluites en el fons convergeixen, hi ha un treball central que és l'ecologia política.
“En el moment en el qual l'Estat reconegui a les organitzacions col·lectives de mares com a sindicats, els haurà de parar esment”
Una mica imaginant el futur, com seria una societat on el poder de les mares realment es reconegués i es respectés?
Per a mi, segons la realitat francesa, encara que és molt semblant a l'espanyola, el futur seria un en el qual les organitzacions de mares siguin reconegudes com a sindicats. Per a mi aquest serà el moment en el qual es pugui considerar que hem guanyat. Al final els progenitors no tenen responsabilitat política sobre, per exemple, l'educació dels seus fills. En aquest sentit, les mares no tenen un poder polític de decisió. En el moment en el qual l'Estat reconegui a les organitzacions col·lectives de mares com a sindicats, els haurà de parar esment perquè en cas contrari les mares aniran a la vaga o ocuparan les escoles.
Quina petjada t'agradaria que deixés el teu llibre en les persones que el llegeixin?
M'agradaria que el llibre faci venir ganes a les lectores al fet que s'organitzin. Que acabin de llegir i diguin val, perquè jo també ho faré. Que agafin el telèfon i es dediquin a cridar a altres mares i diguin, perquè ja està bé, ens reunirem i organitzarem un front de mares.






