Darrere de les lletres provocadores, l'actitud desafiant i el macarrisme que caracteritzen Baya Baye, s'hi amaga un jove que només vol viure tranquil, envoltat dels seus gossos, les gallines i un hort enmig de la muntanya de Montgat. Una dualitat que pot semblar contradictòria, però que defineix a la perfecció l'univers del raper maresmenc. Faves tendres, el documental dirigit per Jordi Lops i presentat aquest dimecres al Festival In-Edit, s'endinsa en les entranyes de l'artista per descobrir que, darrere de la irreverència i la duresa de les seves cançons, hi ha una persona profundament arrelada a la família, al territori i a una manera d'entendre la vida que ha heretat dels seus avis.

La pel·lícula, a mig camí entre el documental i el videoclip, ressegueix el procés de creació del seu últim treball discogràfic, també titulat Faves tendres, elaborat juntament amb el productor Viktor Pizza. Les cançons de l'àlbum es converteixen en el fil conductor d'un relat que alterna música, records, reflexions i escenes de la vida quotidiana. El resultat va més enllà del retrat d'un músic: és una aproximació a una identitat macarra construïda entre la cultura popular catalana, el rap i una voluntat gairebé obsessiva de viure en llibertat.

Un macarra amb les arrels ben enfonsades a la terra

Una de les grans virtuts del documental és la naturalitat amb què aconsegueix desmuntar la imatge que es podria tenir del protagonista només escoltant les seves cançons. Baya Baye, de nom real Víctor, viu en una casa a la muntanya de Montgat, on manté un hort i un galliner. En aquestes tasques compta amb l'ajuda d'un dels seus quatre avis, que va néixer precisament al poble del maresme on viuen i que es converteix en una de les figures més entranyables de la pel·lícula. Tots dos treballen la terra d'una manera rudimentària, allunyada de les noves tecnologies i amb una filosofia que sembla resistir-se al ritme accelerat de la societat actual.

La relació entre avi i net és un dels fils més interessants del relat. Malgrat la distància generacional, comparteixen una manera d'entendre el món basada en la independència personal i en la voluntat de qüestionar les normes establertes, especialment aquelles que consideren injustes. Una mentalitat de "trencar les normes" que permet entendre d'on neix una part important de la personalitat de l'artista. El seu inconformisme no sembla una postura construïda per als escenaris, sinó la continuació d'uns valors que porta dins des de petit.

Montgat tampoc no és un simple escenari. És casa seva, el lloc on ha crescut i des d'on ha construït la seva identitat. Les vivències del barri, els records d'infantesa i la relació amb la família apareixen constantment al llarg del film, fins al punt que resulta difícil separar la música de Baya Baye de l'entorn que l'ha vist créixer. Les seves lletres, sovint crues i explícites, no neixen de personatges inventats, sinó d'experiències que assegura "haver viscut en primera persona".

Massa poc rap per als rapers, massa quinqui per a la música urbana

Aquesta necessitat de mantenir-se fidel a si mateix també explica la seva particular relació amb la indústria musical. Baya Baye no acaba d'encaixar enlloc, i tampoc sembla tenir gaire interès a fer-ho. Segons explica, els sectors més puristes del rap no el consideren un dels seus perquè no fa rap estrictament, mentre que els de la música urbana el veuen massa vinculat al rap i amb una estètica excessivament quinqui. Una sensació de trobar-se en terra de ningú que també es trasllada a la llengua: "per als qui defensen la música en català, canto massa en castellà, mentre que per als qui fan música en castellà, soc massa català".

Lluny de viure aquesta indefinició com un problema, el cantant l'ha convertit en un dels principals trets distintius. La seva família és un reflex d'aquesta barreja. Al documental explica que té una àvia amb els "vuit cognoms catalans", mentre que una altra branca familiar prové de l'Aragó. Una diversitat d'orígens que assumeix amb absoluta naturalitat i que trasllada a les seves composicions.

El músic reivindica la necessitat de fer música per a la gent del barri, amb un llenguatge directe i sense floritures. De la mateixa manera, també qüestiona el que considera una tradició de música en català excessivament vinculada a les classes benestants. La seva proposta és precisament trencar aquesta barrera: demostrar que el català també pot sonar macarra, irreverent, brut i de carrer, sense perdre ni una engruna d'autenticitat.

Un exemple d'aquesta voluntat apareix a Catalanokinkis, una de les cançons del disc, en què col·labora amb Las Ninyas del Corro. Les dues integrants del grup, habitualment vinculades al rap en castellà, s'atreveixen a cantar alguns versos en català per primera vegada, empeses per la naturalitat amb què Baya Baye incorpora la llengua a la seva música.

De la música dels avis al rap més descarat

La recuperació de la memòria musical catalana és un altre dels elements destacats de Faves tendres. Baya Baye i Viktor Pizza construeixen bona part de l'univers sonor de l'àlbum a partir de fragments de cançons antigues en català, que recuperen i transformen mitjançant el sampleig per adaptar-les al seu estil.

En aquest procés apareix una figura tan reconeixible com la d'Òscar Dalmau, que obre les portes de la seva extensa col·lecció de música catalana per ajudar a trobar sons i melodies del passat. La seva participació reforça una de les idees més interessants del documental: la música de Baya Baye, per molt trencadora que sembli, també beu d'una tradició cultural que es remunta diverses generacions enrere.

Òscar Dalmau, present a la presentació del documental 'Faves Tendres'. Xavi Caparros

Fins i tot el títol del disc remet a aquesta memòria familiar. "Divendres, faves tendres" era una expressió habitual a casa dels seus avis, vinculada a un plat que acostumaven a cuinar els divendres. Una frase quotidiana que ha acabat convertida en el nom d'un àlbum i en una mena de crit de guerra entre els seus amics, "los sosis", abans de sortir de festa. Aquesta és, justament, una de les troballes més boniques de la pel·lícula: descobrir com els petits rituals familiars, aparentment insignificants, poden acabar transformats en una identitat artística.

Les ferides darrere les cançons

Però no tot és festa, provocació i reivindicació. El documental també s'endinsa en una etapa especialment complicada de la vida del cantant. Baya Baye explica que va escriure totes les cançons de Faves tendres en només dos mesos, en un període personal fosc que va acabar convertint en música. Algunes lletres deixen entreveure pèrdues i ferides emocionals, tot i que el film no busca donar una explicació concreta a cadascuna.

El mateix artista reflexiona sobre la relació entre el patiment i la creativitat, i apunta que probablement és quan les coses van mal dades que troba més inspiració per escriure. Una confessió que ajuda a escoltar les cançons des d'una perspectiva diferent i a descobrir la sensibilitat que s'amaga sota una actitud aparentment despreocupada.

La contraposició entre les dues cares del protagonista és constant. D'una banda, el Baya Baye que es deixa la pell als concerts, que gaudeix de la festa i que exhibeix sense filtres el seu vessant més salvatge. De l'altra, el Víctor que cuida les gallines, treballa l'hort i reconeix que necessita trobar una certa estabilitat. Sap que la música de moment no li garanteix uns ingressos fixos i que, més enllà de les cançons i els escenaris, té una casa i unes responsabilitats que ha de continuar mantenint.

És en aquesta dualitat on el documental troba el seu veritable sentit. Les faves representen la part més visceral i destralera de l'artista; les tendres, aquella sensibilitat que no sempre es percep en una primera escolta. Dues facetes que no es contradiuen, sinó que es complementen i expliquen una mateixa persona.

La fórmula d'intercalar els temes del disc amb fragments documentals funciona especialment bé quan les imatges de la seva vida quotidiana donen un nou significat a allò que acabem d'escoltar. Més que explicar les lletres una per una, la pel·lícula ofereix les claus per entendre d'on surten. I és precisament quan deixa de banda el personatge musical per acostar-se al net, al veí i al jove de Montgat que el retrat guanya més força.

De la intimitat de Montgat a la pantalla gran de l'In-Edit

La projecció d'aquest dimecres també va tenir un component emotiu. Abans de començar, el director de l'In-Edit, Toni L. Querol, va explicar com havia descobert el documental. Després de l'edició de l'any passat, el va trobar a YouTube i, com que ja seguia la trajectòria de Baya Baye, va tenir clar que aquella història mereixia arribar a la gran pantalla.

Jordi Lops i el mateix protagonista també van intervenir abans de la projecció per agrair el suport de les persones que els havien acompanyat durant el procés. El director va destacar especialment la persona que havia descobert darrere del músic, una impressió que el documental aconsegueix transmetre a l'espectador.

Un cop acabada la pel·lícula, Baya Baye va tornar a demostrar que la naturalitat que desprèn davant la càmera no desapareix quan s'encenen els llums de la sala. Davant de familiars, amics i públic, va reconèixer entre rialles que estava "com una cabra" i va confessar la vergonya que li feia que els seus avis haguessin hagut d'escoltar totes les barbaritats que diu a les cançons. La confessió va provocar una riallada general i va posar el punt d'humor a una vetllada que va mostrar la part més humana de l'artista. 

La sessió va acabar amb un petit concert en directe, en què el raper va interpretar dues de les cançons més populars del disc, Tutto Passa i Hustle Hard, traslladant a l'escenari aquella energia que durant la projecció havia quedat combinada amb el seu vessant més íntim.

Baya Baye, cantant els temes Hustle Hard i Tutto Passa després de la reproducció del documental 'Faves Tendres'. Xavi Caparros

Faves tendres aconsegueix, en definitiva, que l'espectador surti de la sala coneixent una persona que va molt més enllà del personatge. Jordi Lops retrata un artista que no necessita renunciar a les seves contradiccions per construir una identitat pròpia, que pot cantar les lletres més descarades i, alhora, emocionar-se parlant dels seus avis. Un macarra que reivindica la llibertat, però que, quan s'apaguen els focus i s'acaba la festa, només vol tornar a Montgat, cuidar el seu hort i continuar vivint a la seva manera. Potser això és, al capdavall, el veritable macarrisme de Baya Baye: no deixar que ningú li digui com ha de viure.