“És la mort més viva de la història”. La frase, extreta d’un dels valuosos testimonis documentals que travessen l'obra Federico García, no és només un enunciat. És el batec que la sosté. Resumeix a la perfecció la proposta de Pep Tosar: la certesa que Federico García Lorca continua immensament viu. Viu en la seva poesia, en la música, en la memòria col·lectiva de la nostra societat i, malauradament, en la ferida oberta que encara avui representa el seu assassinat a les cunetes de la història.

Més d’una dècada després de l'estrena al Festival Grec 2015 de la mà de la companyia Oblideu-vos de nosaltres, el muntatge torna a Barcelona per a una ocasió molt especial. L'obra ha estat la triada per inaugurar la nova etapa del remodelat Teatre Raval, un espai cultural que ara passa a ser gestionat per la mateixa companyia. Tot i el pas del temps, el muntatge manté intacta una força gairebé hipnòtica. Amb aquesta proposta, el director mallorquí ens ofereix una autèntica joia escènica que ens submergeix com un regal amb delicadesa en la sensibilitat i els batecs de la intimitat humana.

Més enllà del mite: la recerca de l'home i l'ofici

Desxifrar la profunditat d'un autor tan polièdric no és una tasca senzilla, però Pep Tosar planteja aquesta aproximació des d'una puresa i una naturalesa nua que fan que tot flueixi amb naturalitat. El director fa anys que explora aquest llenguatge híbrid on conflueixen el document, la poesia, la música i l'escena, com ja havia fet amb figures de la talla de Guillem d’Efak, Blai Bonet o Vicent Andrés Estellés. Però és a Federico García on troba la seva síntesi més depurada, construint un emotiu mosaic vital del poeta. D'aquesta manera, el mite emergeix a la llum des d'un respecte absolut per l'honestedat de l'ofici teatral, defugint deliberadament els arranjaments comercials o les desconstruccions de caràcter postmodern.

L’espectacle recorre cronològicament la geografia de l'autor: la infància a Fuente Vaqueros i Granada, l’etapa de formació a Madrid, el pas per Catalunya, els viatges a Nova York i Cuba i, finalment, el retorn tràgic a Granada, on seria detingut i afusellat l’agost del 1936.

Tosar no busca descobrir un detall inèdit ni aportar noves teories històriques sobre Lorca. Com el mateix director advertia ja en l’estrena original, “ja s’ha dit tot sobre Lorca, el que oferim és un format diferent”. La intenció real és sacsejar l'espectador i fer-lo adonar d'una gran paradoxa: tot i ser una icona universal, continuem desconeixent gran part del seu vessant més humà i de la seva pròpia producció artística.

El muntatge ens acosta a capítols sovint arraconats, com la censura de l'aparell estatal i els constants obstacles que va haver d'esquivar per tirar endavant els seus projectes durant la dictadura de Primo de Rivera. Així mateix, reivindica el pes d'aquelles representacions de titelles nascudes de la complicitat creativa, l'amistat i el joc compartit amb el compositor Manuel de Falla i l'artesà Hermenegildo Lanz. Trobar l'ànima del geni en aquests elements quotidians és el gran encert de la proposta.

Un tren cap a la memòria i la pulsió de la poesia

L’escenari esdevé una cruïlla de llenguatges subtils. Una pantalla de tul translúcid cobreix l'espai, projectant imatges d’època i fragments documentals on sis veus cabdals —Vicenta Montesinos García-Lorca, Antonina Rodrigo, Allen Josephs, Juan de Loxa, Mario Hernández i Domingo Ródenas— apareixen filmades a l’interior d’un tren que recorre el trajecte entre Madrid i Granada. Un recurs poètic preciós per recrear simbòlicament l’últim viatge de Lorca, explicat des de la proximitat de les seves pors i la seva immensa sensibilitat.

Aquests fragments cinematogràfics s’entrellacen a l’escenari amb la música, el cant i la dansa. La funció aconsegueix materialitzar un Federico passional i visceral que es deforma a l'escenari a través de la figura d'un ballarí que es deixa la pell per transmetre la paraula a través del cos. Es desplega així un ventall de cants i balls flamencs, molts dels quals van ser recuperats de la tradició pel mateix mestre, mentre que d'altres s'han consolidat en el repertori clàssic gràcies a la colpidora transparència i a la rotunda nuesa de les seves lletres.

En aquesta nova etapa a la sala del Raval, és Rubén Molina qui assumeix el repte físic de transmetre aquesta energia interior feta de tensió, fragilitat i desig. Al seu costat, la veu de la cantaora Anna Colom hi posa l’ànima en cada cant, perfectament acompanyada per David Domínguez a la percussió i els acords de Marc López a la guitarra. Junts edifiquen un paisatge sonor colpidor que agafa l'espectador de la mà i el transporta fins als racons més recòndits de la intimitat de l’autor. Amb una sobrietat precisa, el mateix Tosar recita poemes i cartes, fent ressonar els versos del Romancero gitano, la foscor d'El público o les lletres enviades a la seva mare i a Dalí.

Una necessitat col·lectiva

Hi ha muntatges que envelleixen. Federico García, en canvi, sembla haver-se fet més necessari i vigent amb els anys. No és casual que Tosar hagi definit Lorca com “el més famós dels 100.000 morts a les cunetes d’Espanya”. Però, tal com batega en l'esperit de la funció, la seva veu no s'ha apagat. El seu llegat farà front al pas del temps mentre la societat vigili que aquells que diuen defensar els drets democràtics no tornin a perseguir, estigmatitzar o tractar com a dissidents els nous creadors. Si cometem l'error de permetre-ho, llavors l'autor haurà mort per sempre i, amb la seva pèrdua, cauran també el sentit de la poesia i la mateixa llibertat.

No us perdeu aquesta oportunitat de retrobar-vos amb la millor essència de Lorca en una sala que enceta, per fi, una nova i prometedora vida cultural al cor de Barcelona. L'espectacle Federico García, creat per Pep Tosar i Evelyn Arévalo, es podrà veure en cartell al Teatre Raval de Barcelona fins al pròxim 26 de juliol de 2026.