El fantasma de la guerra torna a sobrevolar Europa. El Vell Continent, acostumat a una certa pau a les seves fronteres, es prepara ara a marxes forçades per a un escenari bèl·lic: serveis militars obligatoris, rearmament massiu i una mentalització bèl·lica de la ciutadania. La velocitat dels esdeveniments ha agafat desprevinguda una esquerra fragmentada i dividida en les seves respostes. Tanmateix, algunes veus es mantenen lleials als principis històrics dels moviments anti-OTAN, el pacifisme i l’antimilitarisme, fent-los confluir avui amb l’eix més potent de l’esquerra actual: el feminisme.

Des d'aquest marc, i reivindicant la capacitat d’avantguarda per anar sempre un pas per davant, Isabel Serra (IS) —exdiputada de Podemos a l’Assemblea de Madrid i al Parlament Europeu, i membre del gabinet d’Irene Montero al Ministeri d'Igualtat— i Irene Zugasti (IZ) —també membre del citat gabinet i copresentadora del pòdcast La Base (Canal Red)— s’asseuen amb el Diari de Barcelona. En aquesta entrevista, desgranen les claus del seu nou llibre, Esto no es una guerra: feminismo frente al rearme y al genocidio (Akal), una crida a la insubmissió feminista en temps de tambors de guerra.

A l’assaig dieu que “les feministes som expertes a polititzar el que és quotidià, connectem les macroestructures [...] amb el benestar encarnat de les persones. Sempre anem un pas per davant”. A quins esdeveniments pretén avançar-se aquesta obra?
IS: Per nosaltres és fonamental que s’entengui que estem davant d'una amenaça a les nostres vides i a tot el que aspirem com a feministes. Pensem que en la crisi que vivim, la ultradreta i les elits capitalistes plantegen un règim de guerra com a sortida. També és una resposta al que ha plantejat el feminisme al segle XXI —el moviment més gran del segle—, que és: una vida basada en la igualtat, en les cures, i en les vides lliures i segures. I advertim que no som pacients perquè és urgent.

Règim de guerra?
IS: El llibre planteja que el que està succeint a escala internacional ens afecta en el més micro i quotidià. Quan la Unió Europea se sotmet a les decisions de Trump i dedica una quantitat ingent del pressupost europeu a les empreses armamentístiques, s'estan posant per davant les armes a la sanitat, l’educació, o les pensions. És una aposta per part de les elits, com vam veure dels anys 2008 a 2012 amb les polítiques d'austeritat, per afavorir capitals que inverteixen en armes i empobrir les majories socials dels pobles d'Europa.

Per què considereu que el rearmament és la nova cara de l'austeritat europea?
IZ: Té molt a veure amb l'austericidi de l'anterior crisi de 2008 perquè es parteix de la mateixa idea: ens deien que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que calia sacrificar la despesa pública per posar-ho al servei del rescat de l'ordre capitalista global que havia col·lapsat pels seus propis errors estructurals. Ara ens diuen que la seguretat i el benestar —els nostres drets i serveis públics— són un privilegi que ja no podem disposar i que caldrà tornar a sacrificar-los. No per rescatar el sistema financer bancari sinó per finançar el complex militar industrial estatunidenc i després l'europeu — i també israelià, per cert—, perquè ens protegeixin no sabem ben bé de quina amenaça que ells mateixos han generat. 

IS: Si a la crisi del 2008 es posen en marxa les polítiques d'austeritat, amb la pandèmia de la COVID-19 es permet que els estats gastin i s'injecta liquiditat. Però l'any 2023, arran de la guerra a Ucraïna es proposa tornar al Pacte d'Estabilitat i Creixement amb regles fiscals estrictes pel dèficit, el deute i la inflació.  El que és terrible és que amb el pla de rearmament d'Europa el que es diu és: "Es pot gastar, però només per a armes". Per tant, sí que hi ha diners i sí que es podia gastar, però no per als serveis públics sinó per a les empreses armamentístiques.

"Això va més enllà del rearmament perquè és una forma de militarització de la societat, de les ments, dels sistemes productius i també reproductius del mateix ordre de gènere"

Irene Zugasti

Irene Zugasti

Què implica pel que fa a la qüestió de gènere?
IZ: Això va més enllà del rearmament —per això el llibre es diu Això no és una guerra—, perquè és una forma de militarització de la societat, de les ments, dels sistemes productius i també dels sistemes reproductius del mateix ordre de gènere. La lectura feminista és que qui sempre hi perd són les dones. En qualsevol cas, i com a feministes defensores d’un projecte per a tothom, creiem que l’austericidi de la guerra afectarà totes les persones i, per tant, és un projecte d'oposició que hem de fer popular. 

Al llibre mencioneu les figures de Von der Leyen o Kaja Kallas com "senyores de la guerra" i com a “lideratges feminitzats, no feministes”. Com entendre el rol de dones poderoses, una cosa per la qual el feminisme sempre ha lluitat, que no són menys bel·licistes que els homes?
IS: El feminisme liberal de Von der Leyen i Kallas és inútil. Consisteix a dir que si algunes poden trencar els sostres de vidre i formar part de la classe dominant ja s’han completat els objectius del feminisme. Són dones que accedeixen a posicions de poder per perjudicar la vida a la resta de les dones perquè contribueixen a reforçar el règim de guerra des d'una lògica masculina i capitalista.

[...]
A més, el seu règim de guerra amenaça les mateixes aspiracions del feminisme liberal. La vinculació entre el reforç de la masculinitat i el règim de guerra legitima una forma de relació basada en el domini i l'autoritarisme, que és contrària al que defensem per al conjunt de la humanitat i llença per terra els plantejaments feministes més bàsics.

"L'essencialisme que creu que les dones som éssers de pau i l'home violent és útil per als discursos de guerra perquè ordena al gènere i li diu on ha d'estar"

Irene Zugasti

Què defenseu pel conjunt de la humanitat, què s’oposa al feminisme liberal?
IS: Un feminisme autònom, anticolonial, de classe i popular amb capacitat de transcendència com a moviment social que ens inclogui a totes – les treballadores precàries, les racialitzades, o les trans – per transformar estructuralment la societat. Aquest feminisme també ha generat una crisi de la masculinitat que s’ha qüestionat allò que és ser home en un règim patriarcal. Perquè el règim de guerra i el bel·licisme diu als homes en crisi que la violència i el càstig són el camí, quan el càstig és el contrari del que entenem com a feminisme, perquè és una lògica molt masculina i guerrera, basada en un odi cap a l'altre que genera ruptura dels vincles. 

Al voltant d’aquesta qüestió, també critiqueu el binarisme entre home-violent i dona-pacífica, però.
IZ: L'essencialisme creu que les dones som éssers de pau, cuidadores i pacífiques. Però un pacifisme abstracte que no s'articula en cap política concreta és una trampa. També és una trampa dir que l'home és violent i bèl·lic per naturalesa, o que té el deure existencial de combatre. Aquesta dicotomia és útil per als discursos de guerra, perquè no hi ha res més disciplinador que un règim de guerra i un escenari d'inseguretat per ordenar el gènere i dir a cada una on hem d'estar. 

"Mantenir posicions antihegemòniques no té a veure amb pensar que Rússia és la Unió Soviètica. Per descomptat que la dinàmica del règim de guerra i de messianisme bèl·lic s'està donant també a Rússia"

Irene Zugasti

Com s’aplica això segons la vostra anàlisi?
IZ: Quan sentim al comandament francès dir que França ha d'estar preparada per sacrificar els seus fills; a Rutte dient que Europa ha de preparar-se per a guerres pitjors que les dels anys 30; al canceller Merz dient que els alemanys hauran de fer sacrificis i anar al front... Tot això imposa uns mandats de gènere. Per als homes comença a ser una opció plausible de futur treballar no ja com a soldat professional, sinó com a mercenari d'una empresa de seguretat privada o com a esquadrista d'una empresa de desocupació. Són oficis amb legitimació social que tenen a veure amb aquest disciplinament.

I les dones?
Com que no hi ha front sense rereguarda, les dones queden relegades a la cura del descans del guerrer o en sostenir les postguerres quan ja no queden serveis públics i només hi ha les xarxes informals de cura. Això es veu molt bé a Gaza.

Respecte a Ucraïna, a l'assaig expliqueu dinàmiques masclistes a campanyes de reclutament en què idealitzen la relació entre el militar i la xicota que l’espera, quan es titlla de covards els desertors, o amb campanyes de noies d’OnlyFans per recaptar diners pel front. Això és el que anomeneu plusvàlua sexual. 
IZ: La guerra russo-ucraïnesa explica molt bé com s'ha turboaccelerat [sic] l’ordre de gènere correlat al règim de guerra. Hi ha un conservadorisme social creixent —no només a Ucraïna, és una tendència de tots els països de l'òrbita postsoviètica— on s'han utilitzat tots els missatges que tenen a veure amb els mandats de la masculinitat. 

Quins són?
“La pàtria és la teva mare, la pàtria és la teva dona, la pàtria és la teva filla, i si no la defenses les estàs deixant soles”, diuen. També se’ls diu que si es militaritzen aconseguiran xicotes, és a dir, és plaer sexual. Això és la plusvàlua sexual: la prostitució al front, l'amor d'una parella, el descans del guerrer amb una dona disposada a donar-te suport emocional i les cures a les quals com a soldat tens dret.

Més enllà de l’hemisferi occidental, el nacionalisme rus també es reforça mitjançant valors conservadors vinculats a l'església ortodoxa. No són també una amenaça per al feminisme?
IZ: Lògicament, qui pensi que mantenir posicions antihegemòniques té a veure amb pensar que Rússia és la Unió Soviètica s’equivoca. Però estem parlant des de la posició com a europees afectades pels assumptes europeus en què hi ha hagut una opinió sincronitzada sobre el rearmament com quelcom existencial. Per descomptat, no podem negar que la dinàmica del règim de guerra i de messianisme bèl·lic s'està donant també a Rússia. A les dones russes també se’ls diu que el seu deure és el d'engendrar soldats. Hi ha campanyes a Rússia que utilitzen ecografies i et diuen que estàs criant el pròxim guerrer.

"Occident tracta de convèncer el món que fer guerres és fer feminisme"

Isabel Serra

Què suposa pel feminisme pacifista casos com el de les dones militars a Israel?
IS: És el que tracta de fer Occident des de fa molt temps: convèncer el món que fer guerres és fer feminisme. S'ha explicat que els exèrcits poden ser feministes si les dones hi estan incorporades, i es considera que les dones d'Occident són el subjecte universal i es jerarquitza entre dones elles i les de països colonitzats com si elles fossin salvatges a les quals cal domesticar. Aquesta lògica va servir per envair l'Afganistan o l'Iraq i salvar les dones dels “bàrbars”.

S’instrumentalitza el feminisme des d’Occident per objectius geopolítics?
IS: Occident sempre ha dit que les dones dels països colonitzats són dones sense agència, dones a les quals cal anar a salvar, i per fer-ho se les ha destrossat i deixat en una situació pitjor. Temem que passi el mateix amb el genocidi a Palestina després del "pla de pau" colonial de Trump avalat per Nacions Unides. El que caldria és portar les lliçons i experiències de dones com les palestines que trenquen amb aquesta lògica essencialista que pensa que perquè hi ha dones a l'exèrcit israelià, serà feminista. 

"No reneguem d'entrar en els espais de poder actuals com l'exèrcit, però per transformar des d'allà l'exercici del poder"

Isabel Serra

 Isabel Serra

En el vostre treball queda més que clar que la vostra proposta és un feminisme pacifista i antimilitarista. Però, no seria res similar a un servei militar obligatori una oportunitat perquè les dones o col·lectius que pateixen violència sàpiguen defensar-se amb beneficis utilitaristes? 
IZ: La pregunta és: militaritzar-se per a què? Militaritzar-se dins de les estructures actuals per estar dins de les estructures d'opressió, dels interessos de la classe capitalista i de les estructures que exerceixen la política colonial? El que ens interessaria és una militarització relacionada amb el fet que les dones es veuen obligades a prendre les armes i a resistir. Penso en les palestines, que resisteixen un opressor. 

[…]
IZ: Un servei militar obligatori, en els termes que planteja Europa, és un servei d'adoctrinament del bel·licisme més que no pas una oportunitat de dotar de capacitats tècnico-militars la població —com sí que existeix en altres models de milícies populars. Em remeto als debats dels insubmisos dels 80 al mateix estat espanyol que es va tenir a l'esquerra.

IS: Militaritzar-se pot tenir sentit per defensar una lluita per l'alliberament d'un poble a través de la lluita armada. Nosaltres apliquem la mateixa lògica: no reneguem d'entrar en els espais de poder actuals com les institucions —encara que siguin purament patriarcals—, igual que ho és l'exèrcit. Però per transformar des d'allà l'exercici del poder, perquè al capdavall al que aspirem com a feministes és una societat sense militarisme.