Al gener apareixia a les televisions i als diaris la notícia que al Ball de Dimonis de Manacor (Mallorca) hi ballaria, per primer cop a la història, una dona. Hi ha qui pensa que sembla distòpic que passi això el 2023, però només cal fer una recerca ràpida de festes tradicionals per veure que no ho és gens. En moltes festivitats populars, les dones tenen papers secundaris i, en algunes, no hi participen o no hi poden participar. 

Les festes tradicionals són un component aglutinador molt important en les comunitats. Són rituals que es repeteixen cada any i que posen en escena una sèrie d’actes cerimonials i de pràctiques lúdiques i culturals que reflecteixen la forma d’organitzar i entendre la vida social. Així s’explica en el manual Estrategias para la participación de las mujeres en las fiestas locales de la comunidad autónoma del País Vasco. Amb aquests rituals festius es transmeten, d’una generació a l’altra, uns valors i costums, i es crea un sentiment d’identitat i pertinença a una entitat local. 

Veronica Gisbert, autora de la tesi doctoral Dones en peu de festa: accions col·lectives i emocions en els espais festius, considera les festes tradicionals com una eina molt potent de producció i transmissió ideològica i, per això, són molt importants en una societat. Gisbert comenta al Diari de Barcelona que les tradicions són inventades pel grup social que té el poder en cada moment i que, per tant, les festes populars en la nostra societat han nascut sota els valors del patriarcat. D’aquesta manera trobem festes avui en dia en què la participació entre homes i dones no és igualitària o hi ha hagut molts problemes perquè ho fos.

Exemples a casa nostra

Si posem la vista a Catalunya, ens trobem, per exemple, amb la Baixada de Falles de la Pobla de Segur (Pallars Jussà): les primeres dones en tota la història que van poder baixar falles ho van fer el 2018. També veiem que als balls de diables de l’Arbós (Baix Penedès) o Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), avui en dia, no hi ha cap dona. Per entrar a formar part dels balls, cal passar un procés llarg, començant per fer una sol·licitud formal, i esperar que algú deixi la seva plaça. 

Josep Pont, membre dels Diables de Sant Quintí de Mediona, explica que a la seva colla només una dona ha realitzat una sol·licitud formal, però no va acabar entrant a la colla per motius personals. Deixa clar que a la colla no veten l'admissió de les dones i que poden iniciar el procés per entrar-hi com qualsevol persona, però diu que creu que no hi estan interessades.

Comenta que les dones abans no participaven als balls de Festa Major perquè “es quedaven a casa preparant el menjar i fent les feines de casa”, però ara “fan les mateixes coses que els homes”. Per tant, creu que en un futur Sant Quintí de Mediona tindrà dones diables.

Diable de Sant Quintí de Mediona (Cedida pels Diables de Sant Quintí de Mediona)

Tot i haver contactat amb els Diables de l’Arbós, finalment aquest mitjà no ha pogut comptar amb el seu testimoni.  

L’assemblea feminista La Ruda, de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), va iniciar una campanya el 2018 amb el nom Jo també vull poder ser diable, per visibilitzar la no-presència de dones en les dues colles de diables anteriorment esmentades. Marina Montiel, membre del col·lectiu, explica al DdB que la voluntat de la campanya era “mostrar que les dones tenen un paper en segon pla en la cultura popular, de cures, i reivindicar que també han de poder ocupar l’espai públic”.

Segons Montiel, sovint s'utilitza la tradició per justificar que no hi hagi dones en aquestes colles. “Quan una tradició discrimina la meitat de la població pel seu gènere no es pot tolerar”. I afegeix que, encara que les dones no tinguin l’entrada explícitament prohibida en aquestes colles, “cal revisar quines dinàmiques hi ha dins d’aquestes i veure per què no hi ha dones”. També comenta que, amb aquesta campanya, en tocar les festes tradicionals, molta gent se’ls va tirar a sobre i les van escarmentar molt a nivell públic.

Més enllà de Catalunya

País Valencià

Si ens movem per altres zones de l’estat espanyol, ens trobem amb exemples com la festivitat de Moros i Cristians de l'Alcoi (País Valencià). Històricament, les dones no podien participar en les esquadres de les desfilades que es fan per aquestes festes, fins que el 1997 una dona s'hi va apuntar. Va rebre un gran rebuig, però l’any següent s’hi van apuntar dues dones més.

El 2002, Hermínia Blanquer, una d’aquestes dues dones, havia d’entrar a formar part d’una esquadra, però, llavors, l’organització va canviar la normativa i va decidir que no hi podia haver esquadres mixtes. D’aquesta manera Blanquer es va quedar sense poder participar: només hi havia tres dones d’entre més de 3.000 membres.

Arran d’això, el 2003 es va crear l’associació Fonèvol, amb l’objectiu de fomentar la participació de les dones en plenes condicions d’igualtat en aquesta festivitat.

Grup de dones a Moros i Cristians de l'Alcoi (Francisco Tomas Nacher)

Blanquer explica al Diari que les primeres dones que es van apuntar sabien que causarien rebuig, però que no s’esperaven que seria tan fort. Les insultaven des dels balcons quan sortien a les festes, els escrivien correus electrònics desagradables, els tiraven begudes per sobre, les miraven malament pel carrer... Comportaments diu, que van durar força anys.

El 2016 va ser un punt d’inflexió: va sortir la primera esquadra de dones. I, a partir d’aquí, la participació femenina ha anat en augment; però sempre ha estat una qüestió de molta controvèrsia a l’Alcoi. 

Illes Balears
Si ens desplacem fins a Menorca, ens trobem amb la Colcada de Ciutadella. Una festivitat que se celebra per Sant Joan, en què cap dona ha format part de la cavalcada. A les colcades de la resta de l’illa sí que hi participen dones, però la de Ciutadella és la més antiga i el pes de la tradició fa que, en aquest aspecte, es mantingui com en els seus orígens, a principis del segle XIV.

La Colcada de Ciutadella (EFE) 

Gràcia Mercadal, regidora de Festes de Ciutadella, explica que no està prohibida la participació de les dones, ja que no hi ha uns protocols escrits, però no hi ha participat cap dona perquè cap ho ha demanat mai. Creu que sí que hi ha dones que voldrien sortir, però que ara mateix no es troben dins d’un marc prou segur per fer-ho. És una qüestió que causa controvèrsia en la població ciutadellenca i Mercadal diu que potser voldrien fer-ho, però no s’atreveixen a demanar-ho per la repercussió que podrien tenir.

La regidora explica que un dels principals objectius que té l’Ajuntament de Ciutadella és redactar els protocols de la festa, juntament amb la junta de Sant Joan, per especificar quins són els requisits de les persones per entrar a cavalcar. "D’aquesta manera quedaria per escrit que no es pot fer una distinció de gènere”, apunta. La junta de l’organització de la Colcada de Ciutadella no ha volgut donar la seva veu en aquest reportatge. 

País Basc
A la província de Guipúscoa hi ha el cas de l’Alarde d’Hondarribia, una desfilada que es fa cada 8 de setembre des del 1638 i on les dones no poden desfilar dins les companyies al costat dels homes. Això ha estat una gran disputa entre la ciutadania d’Hondarribia durant tots aquests anys. Les dones que hi han volgut participar han rebut un gran rebuig, arribant, fins i tot, a agressions físiques.

El 1997 va néixer Jaizkibel, una companyia mixta amb la voluntat d’incorporar-se a l’Alarde i començar a normalitzar la participació de la dona. No han aconseguit mai incorporar-se a l’Alarde, sinó que han de sortir a desfilar com un Alarde alternatiu. 

Memebres de Jaizkibel desfilant a Hondarribia (cedida per la companyia Jaizkibel)

Izaskun Larruskain, membre de Jaizkibel, explica a aquest mitjà que la companyia ha estat sempre rebutjada i boicotejada per l’Alarde oficial. Els primers 10 anys no podien fer quasi res: intentaven que no poguessin sortir a desfilar de cap de les maneres, insultant-los tirant-los pedres, fent taps perquè no poguessin passar, etc. Però, poc a poc, van anar perdent la por i han pogut anar avançant. Larruskain comenta que és un greu problema social; s’han arribat a trencar famílies i grups d’amics. 

Avui en dia sembla que la cosa està canviant més ràpid. Larruskain celebra que cada cop més gent d’Hondarribia està a favor de la companyia mixta, que ja arriba al miler de participants.

A la desfilada del 2018 hi va haver un episodi violent: “La gent partidària de l’Alarde oficial va decidir atacar la companyia, expressament als joves, va ser horrible!”, exclama Larruskain. “Va ser molt dur tot el que van preparar contra nosaltres, tan dur que el poble va dir: 'Prou, fins aquí hem arribat'”. D’aquesta manera, des de Jaizkibel pensen que ara ja hi ha més gent del poble a favor de la participació de la dona que no pas en contra i que, tard o d’hora, s’hauran d’acceptar les companyies mixtes a l’Alarde oficial. El Diari tampoc ha aconseguit parlar amb l’organització de l’Alarde oficial per copsar les seves visions. 

Els 'plàstics negres' al carrer Major d'Hondarribia, campanya en contra de la companyia Jaizkibel (cedida per la companyia Jaizkibel)

Normalitzar la discriminació

L’argument per defensar les situacions descrites en aquestes festes és la tradició: com que s’ha fet sempre així, no pot canviar. Com s’ha dit a l’inici del reportatge, les festes tradicionals són agents de cohesió social i de creació d’identitat, que transmeten valors i costums d’una generació a una altra. Per tant, segons l'experta Veronica Gisbert, aquestes tradicions arrelen molt en la societat de cada poble i els ciutadans les assumeixen de tal manera que se’ls fa molt difícil mirar-les des de fora.

Gisbert, que és alcoiana, explica que, quan li van dir de jove que ja no podia participar més en la festivitat de Moros i Cristians, ho va entendre, perquè sempre ho havia vist així. “Nosaltres interioritzem la nostra identitat com a alcoianes. Aleshores és molt difícil identificar aquestes opressions per la violència simbòlica, perquè forma part de nosaltres mateixes”. 

Les tradicions arrelen molt en la societat de cada poble i els ciutadans les assumeixen de tal manera que els és molt difícil mirar-les des de fora

L’alcoiana exposa que, en el moment en què la part oprimida ajuda a la seva opressió, estem parlant de violència simbòlica, fet que fa molt fàcil sostenir un sistema d’opressió. I apunta que això és el que passa amb les festes tradicionals: “Ens trobem en una societat patriarcal i les festes són una projecció del que passa en aquesta estructura del sistema”. 

Transformar les festes tradicionals

Montserrat Garrich, membre de l’Esbart Català de Dansaires i una de les primeres dones en ballar-hi, afirma amb contundència: "Sense dones, no hi hauria colles de cultura popular". Reivindica tota la feina logística i de cures que, històricament, sempre han fet elles i que és crucial per al bon funcionament de qualsevol entitat.

Expressa que s’ha de posar en valor aquestes feines, que se’ls ha de donar la importància que tenen i que, potser, d’aquesta manera, més homes s’interessaran per fer-les. Pensa que, de la mateixa manera que s’ha de lluitar perquè les dones ocupin l’espai públic, hi ha d’haver una repartició de les feines perquè hi hagi una igualtat real en la cultura popular.

"Sense dones, no hi hauria colles de cultura popular"

“L’actualització de les festes en termes d’igualtat, encara que pugui resultar complexa, és ineludible en termes de justícia social”, afirma Izaskun Landaia, directora d’Emakunde-Instituto Vasco de la Mujer, a Estrategias para la participación de las mujeres en las fiestas locales de la comunidad autónoma del país vasco. Aquest manual exposa que les festes no són només un espai d’oci i diversió i que, gràcies a la seva importància simbòlica i material pel manteniment i reproducció de l’ordre social, són un espai privilegiat on intervenir per transformar certes dinàmiques socials i per combatre pràctiques ofensives i discriminatòries.

Afirma que és important posar en marxa processos de treball i transformació social comunitària capaços d’actualitzar i democratitzar les tradicions culturals, sense renunciar a la seva singularitat i història, per tal d’aconseguir unes festes que es desenvolupin en espais igualitaris, més plurals i integradors.

Amb tot això, estaríem parlant d'exemples de festes masclistes, llavors? Com es preveu el futur de les festes tradicionals? Hem de treballar com a societat perquè la cultura popular representi a tothom per igual? De quina manera? Es pot reformar la tradició? Són preguntes que queden damunt la taula.