“No et preocupis, ningú es fixarà en vosaltres”. Aquestes són les paraules que ressonen al cap dels protagonistes del debut teatral de Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966): Els figurants (2026) — publicat per Anagrama i en català a Edicions 62 —. L’obra posa al centre del relat aquells que treballen com a extres de pel·lícules, els qui apareixen al cinema o al teatre per donar realisme a l’escena, però sobretot per omplir els espais buits del fons. Tot i ser un element molt important per a qualsevol producció, mai no són el punt d’interès dels espectadors, que els consideren simplement part del decorat.

De Vigan ens situa en les hores mortes d’un rodatge cinematogràfic, enmig d’un grup de persones anònimes que donen forma a la pel·lícula des de l’ombra. Capgirant els rols habituals del set, l’autora dona el protagonisme als qui mai no el tenen; així, l’Orso, la Cécile, el Bruno, la Joyce i la Nora, amb una ment inquieta, no només es qüestionen la realitat del seu ofici, sinó que posen en dubte la seva pròpia existència i l’espai que ocupa cadascú al llarg de la vida. 

El xoc per al lector habitual de l’autora francesa és majúscul pel canvi de gènere literari. Acostumats a novel·les en què de vegades el material autobiogràfic és l’eix central del relat, com Els dies sense fam (2001), la seva primera novel·la, o Res no s’oposa a la nit, ara De Vigan s’enfronta de ple al gènere teatral mitjançant una obra estructurada en quatre actes amb les seves respectives escenes i que deixa espai per als entreactes.

"Els protagonistes no només reflexionen sobre la realitat del seu ofici, sinó que posen en dubte l'espai que ocupa cadascú a la societat"

Tot i fer aquest gir formal, l’autora manté el seu característic estil de crítica social, ja present en obres com No i jo (2007) o la més recent Els nens són reis (2021), en què posa èmfasi, des d’una mirada sensible, en problemàtiques contemporànies. En aquest cas, en la precarietat estructural de la figuració en les produccions cinematogràfiques. 

Aquests professionals pateixen aquesta situació tant pels sous molt baixos com pels horaris extremadament abusius, marcats per esperes inacabables que acaben produint una despersonalització mordaç dels treballadors. Aquesta alienació es veu accentuada en l’actualitat, en un moment en què les grans productores recorren als models d'intel·ligència artificial més avançats per substituir els treballadors de carn i ossos per figurants generats per la tecnologia.

Aquest és un dels temes que deixa entreveure l’obra: quan el Bruno explica de manera innocent com es van interessar per ell i li van demanar fotografies, la Nora, la més reivindicativa, li obre els ulls advertint-lo que és un pas més cap a la digitalització i, alhora, cap a l'accentuació de la posició relegada dels figurants.

Una mirada als que no pertanyen enlloc

Més enllà de centrar-se en una professió oblidada, l’obra aprofita els períodes morts entre escenes i canvis de vestuari, en què els personatges comparteixen absurditats, per explorar la dimensió existencial de l’ésser humà. De Vigan converteix el set de rodatge en la metàfora perfecta del nostre entorn social, on cadascú intenta trobar el seu lloc en una estructura marcada per uns esglaons rígids. D’aquesta manera, la pregunta que travessa tota la peça ja no és només laboral, sinó vital: fins a quin punt som realment els protagonistes de la nostra pròpia vida o actuem com a figurants en la d’altres? 

El breu relat es desenvolupa a través d’una barreja de comèdia i dramatisme, un humor agredolç en què la veritable tragèdia no rau en l’acció explícita, sinó en la melancolia que hi ha darrere de les converses dels protagonistes, moguts per una necessitat profunda de ser vistos, escoltats i reconeguts.

En aquest sentit, ja des de l’inici, l’autora estableix les regles del joc trencant la quarta paret per situar el lector com un figurant més dins la sala i, per tant, obligar-lo a posar-se a la pell de l’invisible. Mentrestant, els personatges esperen la desitjada aparició dels grans actors sota les indicacions del superajudant, una figura que fluctua entre les estrelles i la comparsa. 

Després de llegir Els figurants, els eterns oblidats de la pantalla gran deixen de passar desapercebuts per ser observats amb una mirada de respecte i dignitat. En acabar la lectura, és inevitable plantejar-se: què faria el cinema sense carrers en què els vianants es mouen amunt i avall donant veracitat a un set construït entre quatre parets falses?

En definitiva, és un encert que una de les veus més potents de la literatura contemporània, com Delphine de Vigan, aposti pel gènere teatral per donar veu a una professió habitualment menystinguda, tot mantenint el seu estil reflexiu, la seva sensibilitat social i l’humor intel·ligent que caracteritzen la seva obra.