L’honestedat és l’única via per recuperar la confiança del públic i garantir la supervivència d’un ofici amenaçat per la desinformació. Aquesta va ser la tesi principal que l’històric periodista Martin Baron defensava recentment a la Universitat Pompeu Fabra, durant la roda de premsa dels Premis Ortega y Gasset. En una era “perillosa per la democràcia i la premsa”, marcada per la pèrdua de confiança en els mitjans tradicionals, l’ofici s’enfronta al repte de demostrar la seva vigència i utilitat social.

Aquest reclam pel rigor informatiu es materialitza en casos on la persecució i la vigilància han posat a prova els límits de la professió. 

Un dels exemples més punyents és el de la Nobel Maria Ressa a les Filipines. El seu testimoni a Absència de veritat ,de Ramona S. Díaz, documenta com l’autoritarisme utilitza les xarxes socials per fabricar mentides i assetjar judicialment els periodistes que no cedeixen al relat oficial.

Autoritarisme i postveritat 

Aquesta manipulació mediàtica a gran escala i la creació de relats paral·lels és, precisament, l’arma geopolítica que s’analitza a La postveritat russa, de Paul Moreira.  El film exposa com el Kremlin utilitza una estratègia de doble cara: una de pública, a través dels seus canals estatals com Sputnik i Russia Today, i una altra d’oculta, operada per exèrcits de hackers i trols que busquen debilitar governs democràtics i alterar eleccions internacionals. Una autèntica guerra freda que demostra com la mentida programada pot transformar l’opinió pública global.

Aquesta visió cínica de la informació queda perfectament exemplificada en la declaració d’Olga Sinowjewa, encarregada de la guerra mediàtica russa: “No ens justifiquem per les mentides, perquè Occident utilitza els mateixos mètodes.” 

Control del relat

D’altra banda, la vulnerabilitat de la informació i dels mateixos ciutadans també queda exposada amb la història d’Edward Snowden. A través de Citizenfour, es fa palès com el control massiu de les dades esdevé una eina per silenciar aquells que revelen els excessos del poder, una realitat que connecta amb l’alerta de Baron sobre la pèrdua de privadesa en l’exercici de l’ofici.

Contra aquesta amenaça, Snowden llança el següent missatge: “No hauries de canviar el teu comportament perquè una agència governamental en algun lloc estigui fent una cosa incorrecta. Si sacrifiquem els nostres valors perquè tenim por, és que no ens importen gaire aquests valors.”

Aquesta línia de control global i dependència també es trasllada a l’àmbit geopolític i econòmic, com es mostra a la minisèrie Chimerica, dirigida per Michael Keillor. La trama neix precisament de la recerca de la veritat oculta rere una de les imatges més censurades de la història (l’home del tanc de Tiananmen) i funciona com una metàfora de les tensions entre l’Orient i l’Occident.

L’obra  explora com els governs d’ambdues potències, a través de la pressió diplomàtica i el control digital, intenten segrestar el relat polític sota una premissa tan cínica com perillosa: “La veritat no és una cosa que simplement existeixi, és una cosa que es fabrica i es destrueix segons convingui al poder”. 

A la sèrie es posa èmfasi en el fet que “el periodisme no té res excepte la seva credibilitat”, una idea que connecta amb la intervenció de Martin Baron. El personatge protagonista personifica aquesta lluita per recuperar l’honestedat informativa. En definitiva, el missatge principal de les obres s’alinea amb la màxima de Chimerica i que avui és més vigent que mai: “Els periodistes busquen la veritat i ara la necessitem més que mai”.