Són de Sabadell, pioners del trap en català i s'han menjat l'escena urbana amb el seu estil únic. Flashy Ice Cream ja ho va petar amb Don Gelato, guardonat com a Millor Disc d'Urbana pels Premis Enderrock. I el passat 18 de febrer ho van tornar a fer amb Hangover, el seu tercer treball, el més fosc, madur i experimental de tots. Un total de 15 cançons, realitzades a cavall entre Sabadell i Londres, amb els millors productors de l'escena per aportar un so fresc i innovador. Parlem amb l’Sneaky Flex i Carles Turú.

Fa uns dies heu estrenat nou tema, Sant Hilari, que tanca el disc Hangover. Bones vibres, festa, platja... És el vostre hit per petar-ho a l'estiu?

Sneaky Flex: És la intenció.

Carles Turú: La idea és aquesta.

Sneaky Flex: Que a l'estiu es cremi. També és una manera de tancar el disc, que és una mica més trist, una mica més fosc i postpandèmic. Aquest últim tema ja és com un bah... Mengem-nos la vida, "tio".

A l'escena urbana hi ha molt de rap i trap, però reggaeton en català, no se'n veu massa. I això?

Carles Turú: La veritat és que no, però té pinta que aquest estiu ve molt reggaeton en català.

Sneaky Flex: Per part nostra a full, estem preparant colabos.

Carles Turú: I The Tyets també estan fent reggaeton. Tothom està fent reggaeton, tothom té ganes de festa.

Al febrer vau presentar el disc Hangover. Per què aquest títol, quin és el concepte?

Sneaky Flex: Tota l'estètica i el títol és en anglès perquè van molt lligats a Londres. El Carles i el Pol han estat vivint allà, i jo també vaig anar uns quants dies a l'estiu. Tots els vídeos del disc estan gravats allà. Això seria una primera relació.

Carles Turú: Sí i també el concepte d'Hangover és per tot aquest temps que hem viscut, que han sigut dos anys on cada dia era el mateix dia, vivint el Dia de la Marmota... No passava res. Era com una ressaca constant. Vam estar un parell de dies pensant que molaria una paraula en anglès i quan el Pol la va dir va ser com hòstia, fot-li, està claríssim. Ha de ser així.

Sneaky Flex: A banda també ens va molt la festa en general... (rialles)

“Han sigut dos anys vivint el Dia de la Marmota... No passava res. Era com una ressaca constant”

Diríeu que es veu molt la influència de Londres, musicalment i estèticament?

Sneaky Flex: Sí, tot i que musicalment és més variada. Però n’hi ha algunes molt com bassline així més del UK.

Carles Turú: També hi ha drill… Sí, té relacions, estèticament, cent per cent, buscàvem fer això. I musicalment alguna cançó diria que sí, però hi ha altres que no.

Parlant del tema estètic, us ho heu treballat moltíssim, tots els temes van acompanyats d’audiovisuals. 

Sneaky Flex: Sí. Des de sempre hem apostat molt per la imatge i perquè tot tingui una coherència i un sentit cap a una mateixa direcció. Però sí que hem canviat la imatge. Al disc de Brillar o Morir era tot com més infantil, més de dibuixos, més colors vius... Amb Hangover és tot una mica més dark, més trash.

Carles Turú: Hem intentat fer un disc una mica, entre cometes, més adult. Més fosc. Que no tot és happy flowers i passar-nos-ho superbé, que també, però ha sigut una època mig fotuda, i ho hem intentat reflectir també amb la imatge.

Mirant cap endarrere, els discs de Brillar o Morir i Don Gelato, quina evolució diríeu que heu tingut?

Sneaky Flex: A nivell de qualitat i de so cent per cent.

Carles Turú: Personalment de maduració també suposo. Crec que és més madur aquest disc que els altres.

Sneaky Flex: De temàtica també. 

Carles Turú: Clar, tot anava en la mateixa línia i era un producte una mica més madur, no tan festiu com han pogut ser els altres dos discos.

Sneaky Flex: La diferència és que els àlbums d'abans eren més com tenim aquests temes, els ajuntem i fem un disc. 

Carles Turú: Aquest ha sigut més treballat en una línia, tot i que hem tardat un any. Volíem fer un disc amb tot el concepte, per molt que surti molt variat.

Sneaky Flex: També el fet de crear amb productors des de zero, crear la base des de zero. Abans pillàvem una base a internet i pum, ficàvem les veus i ja està. Ara hem cuidat més el producte.

Sempre heu mesclat molts gèneres, però en aquesta ocasió heu experimentat molt. Teniu trap, reggaeton…

Carles Turú: Techo, drill, pop-rock…

Sneaky Flex: Això ha vingut donat perquè hem canviat de productors i ens hem mogut amb més penya. 

Carles Turú: Hem treballat amb alguns productors que són més del nostre camp, com el Chen, que està més acostumat al nostre rotllo. Però també amb altres, com amb un tio que es diu Lluís, que és una màquina i que ve d'un món totalment diferent del nostre. I això ha sigut lo guai. Ell fa un tipus de música i nosaltres en fem una altra. Hem ajuntat els dos mons i han sortit temes molt diferents.

Parlant de videoclips, m'ha agradat moltíssim el concepte de Berlín, on mostreu diferents escenes d'un mateix lavabo. D’on sorgeix la idea?

Carles Turú: Volíem fer visuals de tot el disc, però no volíem que se’ns anés l'olla fent 12 videoclips. I vam pensar que cada vídeo fos des del mateix punt de vista. I un dels punts de vista que se'ns va acudir va ser aquest del lavabo, que és dels més guapos que tenim i dels que més orgullosos estic. M'agraden tots, però aquest té un punt que no ho sé. 

Des del mateix punt de vista a què et refereixes?

Carles Turú: Doncs tots els vídeos estan enfocats des del mateix punt de vista tota l'estona. A Aquella cançó es veu l’Sneaky tot el temps caminant pel carrer. N'hi ha un que el Pol està dintre del cotxe, i tota la història s’explica des d'aquell punt de vista.

Al videoclip de Dopeboys m'ha paregut veure més cantants de l'escena urbana, a 31 FAM o la P.A.W.N Gang. Que significa per vosaltres compartir discogràfica (Delirics), amb gent del mateix gènere?

Sneaky Flex: Al final amb els de 31 ja ens coneixíem d'abans, de fa temps. Som família, i compartir la música està de puta mare. I amb la PAWN ha sigut també d'anar-nos-els trobant i tal. No ha sigut tant per la discogràfica, ha sigut més per la vida, i que hem acabat coincidint en festes. Però sí, està regalat poder fer música amb la gent que t'hi portes bé i que t'estimes. 

Carles Turú: Tal qual.

“Està regalat poder fer música amb la gent que t'hi portes bé i que t'estimes”

Dieu al tema Xdona que "un Enderrock em sembla poc". Fins on voleu arribar amb la vostra música? Teniu objectius clars?

Carles Turú: Sí, a Sud-amèrica. Aquest és l'objectiu. Colòmbia, Argentina, Mèxic… (rialles). No, no... Estaria guai, però no és aquesta la meta de moment.

Sneaky Flex: Realment no tenim un objectiu de dir, d'acord, anem aquí.

Carles Turú: No ens hem marcat una meta del tipus “hem d'arribar fins aquí”.

Sneaky Flex: El que molaria és viure d'això.

Carles Turú: Ja, òbviament. Guanyar-nos la vida, però anar creixent. 

Sneaky Flex: I el que ens molaria també, que crec que ja passa sol, és fer el canvi generacional de música aquí a Catalunya. Rotllo, que molt de respecte i molt d'amor per tots aquests grups eh, però grups com Txarango i tal, que han marcat molt la tendència aquí... Doncs volem intentar fer que...

Carles Turú: Que no tot sigui el mateix.

Sneaky Flex: Exacte, que hi hagi més varietat.

Carles Turú: Hi ha lloc per més estils.

Sneaky Flex: A Catalunya, lògicament.

Aquí sembla que sempre està l’etiqueta de "música en català", com si fos un gènere, quan realment és una llengua amb la qual pots fer qualsevol gènere.

Sneaky Flex: Cent per cent. 

Carles Turú: L'etiqueta hi és cent per cent. Però és que no només aquesta, fer música en català, sobretot en l'àmbit nacional, està molt lligat a altres coses que no són música, a ideologies polítiques. I de mica en mica s'ha de poder deslligar. S'ha de poder parlar d'això amb música, però també s'ha de poder parlar de qualsevol altra cosa i que no et relacionin amb el tema. 

Sneaky Flex: Es posa el focus en què fas música en català. Al final fas música i ja.

Carles Turú: I la llengua que parlem és el català.

Sneaky Flex: Molaria més que es fixessin pot ser en hòstia, heu fet un techno aquí tot guapo. És igual en quin idioma.

Carles Turú: Tal com no es jutja l'italià o el francès, que el català no s'estigmatitzés d'aquesta manera. "Fas música en català, fas això". Bé, puc fer això i puc fer moltes altres coses.

“Fer música en català està molt lligat a altres coses que no són música, a ideologies polítiques”

I vosaltres com heu sentit que ha canviat la vostra vida d'ençà que feu música i des que heu fet el salt a la fama?

Carles Turú: Estrès! Molta feina tot el dia, joder (rialles).

Sneaky Flex: Tot gira al voltant del projecte. Tot gira al voltant de Flaxy, bàsicament.

Carles Turú: Sí la veritat és que sí. Estem molt ficats.

I quin creieu que és el motiu que ha fet que la vostra música connectés amb tanta gent?

Carles Turú: Hòstia, no ho sé. (pensatiu). No ho sé, de veritat (rialles).

Sneaky Flex: Crec que tampoc mostrem cap mena de paper. Senzillament, així és com som, i crec que és un punt que pot connectar amb la penya. Però no estic ben segur si és això.

Carles Turú: També pot ser la necessitat de coses diferents. No ho sé, realment... I això és el que em mola més de tot, que hi hagi penya que vingui als concerts i digui m'encanta la teva música. No sé ben bé com passa això, però està molt bé.

No diríeu que hi ha una diferència entre el Flashy com a personatges i vosaltres?

Carles Turú: Mmm, bé... No. No, per lo general no crec.

Sneaky Flex: No. Alguna cosa pot ser, però no és una diferència molt exagerada.

Carles Turú: Òbviament, no és el mateix estar ara mateix aquí o a qualsevol lloc que a l'escenari, tot i que tampoc som molt diferents. Allà estàs molt més desinhibit.

Al tema Punk dieu "Estem fora del sistema", "Bitch som el nou Punk, ah, pujant sense contactes", "no firmo el teu contracte"... És una crítica a la indústria i el panorama musical?

Sneaky Flex: Sí, aquest tema el vam fer a l'estudi del Chen. Vam passar una nit allà i vam estar parlant de la indústria en general i al final vam acabar fent aquest tema enviant-ho tot una mica a la merda.

Carles Turú: I ja no només pel que fa a la indústria. Parla a escala social, de tot el que està passant a aquest món. La gent jove no té oportunitats. Precarietat laboral. Tot el món que ens estem trobant, volíem explicar-lo.

Sneaky Flex: Sí, perquè el Pol diu una frase, “estic baixant amb Jordan a cobrar l'atur”. Parlem d'aquesta realitat.

A Cops, parleu sobre la repressió policial i dieu "Jo faig música, no publicitat". Ho teniu molt clar?

Carles Turú: Bé una mica de publicitat sí que fem... (rialles).

Sneaky Flex: Clar… Però és que fem música perquè ho sentim, és com ens agrada expressar-nos a la vida. No ho fem per...

Carles Turú: Per aconseguir uns números o per aconseguir una repercussió. Que sempre està bé rebre aquesta repercussió, però no per això seguim fent música.

Sneaky Flex: No és el motor. El motor és que em crema el pit i necessito escriure una frase que m'està fent mal a dintre, i l’he de treure.

A vegades sembla que si fas publicitat ja t’has venut. Però es pot trobar l’equilibri entre les dues coses? 

Carles Turú: No és que es pugui, és que s’ha de trobar. 

Sneaky Flex: D'algo has de menjar.

Carles Turú: Està molt tergiversat això d'anar de "soc real o no". Aquest concepte està molt tergiversat en aquest sentit, perquè si ser real és morir-se de gana, doncs ja pot ser real un altre. Pots congeniar les dues coses. Pots guanyar-te la vida, o intentar guanyar-te la vida, fent el que vols, no?

Sneaky Flex: Tal qual.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Flashy Ice Cream (@flashy.icecream)

En molts de temes, com Punk, o com A diari parleu obertament de drogues, sortir de festa, delinquir, com una realitat dels joves... Creieu que tothom entén aquestes lletres o també estan estigmatitzades?

Carles Turú: Sobretot aquí sí.

Sneaky Flex: Cada cop més, no? 

Carles Turú: Sí, perquè jo crec que cançons com aquesta abans potser no haurien sigut tan possibles. Però en haver-hi una escena urbana ara aquí sí. Però per a un públic diferent, perquè la música en català és molt suau.

Sneaky Flex: També hem aconseguit trobar un equilibri. Per exemple el tema de Volem ràpid que és un tema que tampoc... No és dels que més ho ha petat del disc. Però la melodia i tot és molt suau i et pot entrar molt fàcil. Però el que estem dient en el tema realment és algo bastant dur. I és molt referit a la situació amb la droga i tal, però que hem trobat també un equilibri d'expressar-ho d'una manera molt directa.

És a dir Volem ràpid parla sobre droga? Jo pensava que era una història d'amor... (rialles)

Carles Turú: Doncs torna-te-la a escoltar.

Sneaky Flex: Al final també entenem l'amor com una droga. 

Carles Turú: Sí, tal qual.

De fet, dieu "I ja no et busco, busco, sense tu ara estic complet", però també "Oh shit vine amb mi, que ara estimo el teu verí".

Sneaky Flex: És el que també et pot arribar a passar a vegades amb l’amor.

Carles Turú: És ambigua. Està pensada perquè la penya la interpreti com una història d'amor. Però bé si li dones una volta i veus això... Dius, hòstia, potser ja no parla tant d'amor, saps, o no de l'amor romàntic... Les drogues, les drogues (rialles).