No sé ben bé què té la pluja, però sempre funciona. Potser és que, per primer cop des del 1989, comptem amb un britànic a l’equip —sense oblidar-nos, però, del fugaç i efímer Marcus—, o que, tal com està el clima actualment, gairebé estem més acostumats a ella que els anglesos. Sigui com sigui, en un dimarts on semblava que el cel que s’hagués de caure a sobre, els de Flick van connectar i es van tornar letals amb un 3-0 davant l'Aston Vila.

Una nit per reivindicar-se

Els d’Unai Emery aterraven a la ciutat comtal trepitjant els talons al PSG. Els seus nou punts en tres partits el situaven segons a la classificació. Els de Flick, per la seva banda, afrontaven el duel amb una sensació agredolça. Després de dos mesos signant el futbol més vistós i eficaç d’Europa, una mala setmana havia fet aflorar els dubtes al barcelonisme. Tocava posar els peus a terra i respondre a una pregunta: la setmana negra havia estat només una pedra en el camí d’un bloc sòlid o els grans resultats eren tan sols una il·lusió passatgera? El partit es presentava com un examen per demostrar que aquest equip està preparat per competir per tot.

Pluja, futbol i gols

Abans del xiulet inicial, el futbol va quedar en un segon pla. La mort de Jesús de Miguel durant el partit de Segona Divisió entre el CD Tenerife i l’Andorra de Gerard Piqué, sumada a la catàstrofe d’Urda, van marcar els instants previs al partit. Els jugadors van saltar a la gespa sense l’himne de la UEFA i el silenci en va agafar el relleu. Sense els xiulets habituals contra l’organisme europeu, el Camp Nou va guardar un minut de silenci molt sentit.

El mosaic cromàtic que tenyia les graderies trencava la solemnitat del moment. Entre capelines i paraigües de tots colors, el Camp Nou es convertia en una paleta de tonalitats ben peculiars. A sota, sobre la gespa, els de Flick presentaven el seu 11 de gala, amb l’única novetat de Brian Fariñas, que, davant l’allau de lesions, va fer un pas endavant al lateral dret.

Amb el xiulet inicial, el Barça va sortir a mossegar. Abans del minut 5 ja havia avisat amb dues ocasions clares: un xut de Gordon i una falta creuada de Raphinha. Qui avisa no és traïdor i, al minut 7, Lamine Yamal va aprofitar una errada en la sortida de pilota de l’Aston Villa per obrir el marcador. Retall cap a dins i xut creuat per batre Suzuki. Si regales, aquest Barça s'ho emporta.

La primera part es va ballar al ritme de Lamine. Tot i el domini blaugrana, l’Aston Villa també va tenir alguna cosa a dir. Amb Manzambi i Jackson atacant els espais i aprofitant les jugades de córner, els d’Emery van trobar opcions per posar a prova la defensa blaugrana. Encara així el Barça dominava, però no havia tancat el partit.

Amb el pas dels minuts, la pluja, lluny d’afluixar, va apretar i amb aquesta incertesa es va arribar a la mitja part. Tot just en xiular el final dels primers 45 minuts, el cel va donar una treva i, com els cargols quan surt el sol, amb la represa van començar a caure els gols.

Només sis minuts després de tornar dels vestidors, el brasiler demostrava que travessa un estat de gràcia absolut. L’onze blaugrana rebia a la frontal, retallava i superava a Suzuki. I és que qui necessita un nou tradicional tenint a Raphinha?

Amb el 2-0, els jugadors es van començar a agradar i el segon temps es va convertir en una mera formalitat. Al minut 64, Cancelo, després d’una gran internada per la banda, servia una caramalet per a Raphinha, que no perdona ni les més fàcils, qui va empènyer la pilota al fons de la xarxa per signar el tercer. A vegades, quan es juga bé, el futbol sembla la cosa més senzilla del món.

Amb el partit pràcticament sentenciat, els darrers vint minuts van ser un tràmit. El Barça va controlar el ritme, va evitar ensurts i va deixar que el cronòmetre fes la seva feina. Els de Flick havien passat l'examen.

El partit es va tancar al so dels “OLES” i amb una sensació que feia dies que no es respirava: la d’un equip que torna a creure en si mateix. Cal oblidar la setmana negra i gaudir del moment. Aquest Barça proposa un futbol atrevit, vistós i amb gol, però la golejada també va deixar una dada que mereix una menció especial: després de 18 partits europeus, l’equip tornava a deixar la porteria a zero.

Dues males actuacions no poden fer trontollar una idea, si aquesta està tan ben executada. I, irònicament, just la setmana després de Halloween, es pot dir sense pèls a la llengua: el Barça de Flick fa por a Europa.