El món s’ensorra mentre nosaltres continuem fent scroll. Enmig de la crisi climàtica, l’automatització i la violència política, sempre queda una cançó, un mem o qualsevol altra dosi de dopamina per mirar cap a una altra banda. Fontaines D.C. han construït Dopamine Chamber (2026) sobre aquesta contradicció i aquest dissabte l’han traslladada a un Sant Jordi Club exhaurit: una cambra fosca per anestesiar durant una estona una generació que no reconeix el futur que l’espera.

Barcelona no els veia des del Primavera Sound de 2025. Entremig han passat prop de dos anys des de Romance, el disc que va confirmar que sabien fer molt més que post-punk. Les entrades estaven exhaurides des del 7 de setembre, molt abans que la recent col·laboració amb Rosalía els acostés a un públic encara més ampli. No calia, doncs, cap estrella convidada per justificar l’expectació.

Dopamina intravenosa

Una gravació de Sponge, de Vic Chesnutt, ha envaït els altaveus abans que Grian Chatten aparegués sota els blaus elèctrics. El públic l’ha rebut a crits i ell s’ha endinsat per la passarel·la mentre cantava les primeres línies de Tongue. “Am I allowed to say it if nobody is gonna listen?”, pregunta la lletra. La resposta d’una sala absolutament entregada no deixava gaire lloc al dubte.

A partir d’aquí, la banda ha alternat la hipnosi del nou material amb l’embranzida dels Fontaines més primerencs. Més que repassar la seva trajectòria, ha mostrat les diferents maneres amb què ha après a suportar el malestar: primer escopint-lo; ara cobrint-lo de capes, ecos i melodies sensuals.

 Fontaines D.C. sota els infrarojos de l'escenari al Sant Jordi Club, durant la presentació de 'Dopamine Chamber'. (Aina Piñeiro)

El baix de Conor Deegan i la bateria de Tom Coll han sostingut la pulsació insistent que els acosta a Joy Division, mentre les guitarres de Carlos O’Connell i Conor Curley amplificaven la sensació d’ingravidesa. La foscor dels vuitanta ha aparegut entre reminiscències de The Cure i una veu de Chatten que, per moments, recordava la gravetat de Dave Gahan.

Però reduir-los a la nostàlgia seria quedar-se molt curts. Fontaines D.C. esculpeixen les cançons amb shoegaze, electrònica, distorsió i una calidesa melòdica que fa encara més inquietant tot el que expliquen. El que abans era ràbia de carrer s’ha convertit en una boira seductora que no elimina l’angoixa, només la fa més suportable.

En directe, Dopamine Chamber ha conservat aquesta tensió entre seducció i catàstrofe. Les noves peces han submergit la sala en una densitat narcòtica, interrompuda pels moments més físics del seu repertori antic. Chatten, estirant-se la samarreta i recorrent la passarel·la, exercia de centre de gravetat d’una banda que toca amb precisió magnètica. Un “Free Palestine” i un tímid “Visca Catalunya” han acabat d’encendre una massa intergeneracional completament entregada.

La banda s'explica sola

El moment més catàrquic, però, ha arribat amb I Love You. La declaració d’amor amarga a un Dublín canviat, especulat i cada vegada més estrany per als qui hi van créixer també ha ressonat en la Barcelona actual. No calia adaptar-ne la lletra: la sensació de veure com la pròpia ciutat es transforma fins a deixar de reconèixer-la ja era compartida. El públic l’ha cantada com una ferida pròpia.

Al tram final, Starburster convertia la sala en una sola marea, però totes les mirades continuaven posades en Where Is Gone?. Els irlandesos l’han reservada fins a l’últim moment i l’espera ha alimentat la possibilitat que Rosalía aparegués a l’escenari. No ho ha fet.

La seva absència, però, només ha confirmat que l’exhaurit no necessitava cap estrella convidada. Fontaines D.C. poden acostar-se al pop global i convertir la seva angoixa en un producte de consum massiu sense perdre la incomoditat que els ha dut fins aquí. La banda s’explica tota sola.

L’anestèsia no cura, només permet resistir el dolor. Durant una hora i mitja, Fontaines D.C. no han retornat l’esperança als qui caminen a cegues ni els han ofert cap sortida de la cambra. Només han deixat clara una cosa: de totes les substàncies que ens ajuden a suportar el col·lapse, la música és l’única anestèsia indolora.