En el món masculí de la història del periodisme, una excepció femenina important són les editores viudes. Eulàlia Ferrer Montserrat i Katharine Graham són dos casos ben coneguts, amb circumstàncies no del tot iguals. Dones fortes que, de sobte, hagueren de fer-se càrrec de dos diaris importants, a Barcelona i a Washington, amb un segle i mig de diferència.

L’editora del Diario de Barcelona portava el cognom de la seva mare, que havia heretat la casa d’impremta després de la mort de tres germans sense fills. En ares de la continuïtat del negoci, el pare Gisley Mañach havia deixat el seu cognom en segon lloc.

Eulàlia Ferrer Montserrat només tenia 12 anys en quedar orfe i heretar la impremta. En casar-se set anys després, el 1799, fusionà la casa Ferrer amb l’establiment que havia creat el seu marit Antoni Brusi Mirabent. En morir aquest de febre groga, el 1821, es va fer càrrec del negoci i el portà endavant durant divuit anys, ara coneguda també per Eulàlia Brusi.

Des de 1814, la part més importat de la casa Brusi era el Diario de Barcelona, fundat el 1792 per Pedro Pablo Husón de Lapazarán. La línia masculina es restabliria en passar l’herència al fill petit Antoni Brusi Ferrer. La mare aconseguí traspassar-li el privilegi reial que li assegurava el monopoli de la publicació del diari, que l’hereu hauria de saber adaptar als nous temps, a la primera llibertat de premsa de l’accidentat liberalisme espanyol.

Katharine Graham va néixer un segle més tard, filla única de Phillip Meyer, l’editor de The Washington Post. Hi va treballar de periodista abans de casar-se, però el nou editor fou el seu marit Phil Graham, home de confiança del pare en l’esforç per a convertir en un gran diari nacional el petit òrgan local que havia comprat una anys abans. Després del suïcidi del marit, el 1963, Katharine es converteix contra pronòstic en la nova propietària i editora.

Steven Spielberg ha mostrat en la pel·lícula The Post les dificultats que la viuda jove i inexperta ha de vèncer per fer-se respectar en la presa de decisions, tan econòmiques com polítiques. La seva fermesa i encert en la publicació dels papers secrets del Pentàgon sobre la guerra de Vietnam, fent costat al New York Times en fer valdre la llibertat de premsa, i en la investigació del cas Watergate, no havia estat reconeguda en la cèlebre pel·lícula Todos los hombres del presidente.

Ni tan sols no hi surt a la pel·lícula d’Alan J. Pakula. Els herois cinematogràfics només són homes -el director Ben Bradlee, els reporters Bob Woodward i Carls Bersntein-, quan la veritable heroïna fou ella. La viuda sense experiència que fou capaç de jugar fort davant de l’amenaça del poder més gran del món de l’època. Nixon acabaria dimitint, però aquest seria un efecte secundari. Katherine Graham només volia que els seus periodistes poguessin fer la seva feina: buscar la veritat.