Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés dels Diputats, encara no s’atreveix a donar forma al que fins ara només ha estat una proposta: la de configurar un front d’esquerres comú, espanyol i transversal. Aquest dijous, a l’Auditori del Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, l’han acompanyat Irene Montero, eurodiputada i exministra d’Igualtat, i Xavier Domènech, que ha moderat el col·loqui titulat "Què s’ha de fer? El paper de les esquerres dins del context social i polític actual".

El debat, però, ha acabat esdevenint més una radiografia de l’escenari polític que no pas una resposta a la pregunta que encapçalava l’esdeveniment. El diàleg s’ha centrat en els motius que justifiquen aquest front, però ha evitat concretar-ne el com. Materialitzar propostes en política és difícil, però, segons com, encara ho és més eludir respondre la pregunta que un mateix s’ha formulat.

A partir d’aquí, el debat s’ha mogut en un terreny més interpretatiu que no pas propositiu. No coneixem la causa d’aquesta omissió; de fet, és possible que Montero i Rufián ja tinguin un marc de treball definit. Però en les seves intervencions ha predominat una sensació de tempteig compartit: cap fórmula tancada, sinó l’esbós progressiu de les bases d’aquest bloc unitari. Un relat que intenta connectar habitatge, autodeterminació i antifeixisme com a eixos d’un mateix espai. 

Aquesta cautela, en tot cas, no és aliena al context intern. La mateixa ERC no s’ha mostrat pas a favor d'aquesta iniciativa impulsada per Rufián. Ni Oriol Junqueras, president del partit, ni Elisenda Alamany, secretària general, han assistit a l’acte, fet que situa el portaveu en un escenari d’equilibris delicats i d’haver de justificar constantment el seu posicionament.

En aquesta línia, Rufián ha defensat que ERC és “un partit independentista, republicà i netament antifeixista”, tot insistint que l’aposta per la col·laboració amb altres esquerres no el desconnecta de la seva identitat política. “Això no em fa ni menys català ni menys independentista”, ha remarcat, en un discurs que reforça la idea central del debat: la voluntat d’obrir espais amplis de confluència sense trencar els marcs propis. Fins i tot ha anat més enllà amb una declaració valenta: “Li demano al meu partit que lideri això. I si m’hi va el càrrec, me’n vaig cap a casa”.

Així doncs, el debat d'aquest dijous ha funcionat com la posada en escena d’una hipòtesi de treball i, alhora, com un element de pressió sobre Esquerra Republicana: la possibilitat d’articular una esquerra capaç de sumar sensibilitats diferents sense perdre’s ni diluir-se en les seves pròpies contradiccions internes. Rufián i Montero semblen convençuts que aquest consens pot ser viable i, fins i tot, pot consolidar-se com a espai polític real. 

I és precisament aquí on apareix el veritable interrogant: si aquest impuls serà capaç de traduir-se, algun dia, en una proposta política concreta, i si serà també assumible per a la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya.