Hi ha obres que demanen al públic una mica més de context que d’altres. Cantando bajo las balas, al Teatre Apolo fins aquest diumenge, és una d’aquestes. La peça explica la vida i la mort del fundador de la Legió, Millán-Astray, a través d’un monòleg carregat d’ironia, sàtira i referències al context polític i històric de l’Espanya del segle XX. És una proposta que exigeix al públic certa familiaritat amb el personatge i amb el moment històric que retrata, ja que bona part de l'humor i crítica depenen d’aquest context.

El gran pes de la funció recau sobre l'actriu basca Ane Gabarain, la intèrpret de Millán-Astray, qui pràcticament ha de sostenir el monòleg durant tota l’obra. Això és, sens dubte, un dels seus grans mèrits. El text és dens, intens i està ple de referències, i l'actriu aconsegueix mantenir el fil i el ritme sense perdre’s en cap moment, en un autèntic treball de concentració interpretativa. Així i tot, aquesta intensitat també pot jugar en contra de la peça: l’obra no és especialment llarga, però el text, de vegades, es fa una mica feixuc. La quantitat de text i d'informació que concentra, sumada al monòleg constant, pot fer que en alguns moments costi mantenir l’atenció.

És aquí on la música esdevé un contrapunt imprescindible. Marc Servera acompanya tota la funció en directe, mentre toca, punteja l’acció i crea efectes de so amb una destresa espectacular. La seva feina dona moltíssim joc a la peça i aconsegueix trencar la densitat del monòleg. Alguns moments, com ara l’aparició de El novio de la muerte, l’himne de la Legió, aporten ritme i reforcen el component satíric de l’obra.

Aquesta aposta per l’essencial també es trasllada a l’escenografia, que funciona precisament per no estar gens recarregada. Un escenari dins d’un altre escenari i només alguns elements d’attrezzo són suficients per construir l’univers de la peça. Entre d'altres, destaca la representació de Miguel de Unamuno a través de la seva mà esquerra, un detall absurd i molt còmic que encaixa perfectament amb el to de la proposta. També, My Way de Frank Sinatra és una manera molt encertada de tancar l'obra. 

Més enllà de la música i de la interpretació, cal reconèixer el risc d’Asier Andueza a l’hora de posar Ane Gabarain en la pell de Millán-Astray: una dona basca interpretant el fundador de la Legió, l’arquetip del militarisme més exacerbat i d’una masculinitat portada a l’extrem. És una elecció que descol·loca i que, precisament per això, funciona. Cantando bajo las balas és una proposta molt disruptiva i particular, que pot fer-se feixuga per moments, però que troba en Gabarain i en el treball musical de Servera les eines per convertir aquesta aposta arriscada en una peça amb molta personalitat.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by LUNA HIENA (@lunahiena_oficial)