De tant en tant, a les millors pedreres del planeta, apareixen fornades de jugadors que estan destinades a marcar una època en els millors i més exitosos equips del futbol internacional. Dijous a la nit, a la segona jornada de la Lliga contra l’Athletic Club, el Barça de Flick va deixar una imatge per a la història. Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Bernal i Xavi Espart van coincidir per primera vegada a l'onze titular. Tots ells del planter. Tots ells nascuts l’any 2007. Uns jugadors que, amb només dinou anys, ja són el present i el futur de l’equip blaugrana.

Si mirem enrere per buscar precedents d'aquesta magnitud, trobem poques generacions que hagin estat capaces d’irrompre com ho han fet aquest grup d’amics a Can Barça. Als anys noranta, per exemple, Old Trafford va poder gaudir de ‘La Classe del 92’.

Una increïble generació de futbolistes nascuts entre 1973 i 1977 formada per David Beckham, Paul Scholes, Ryan Giggs, Nicky Butt i els germans Neville. Aquells joves talents del planter del Manchester United van començar a destacar a la Youth FA Cup de l’any 1992 i van passar als llibres d’història en guanyar el triplet la temporada 1998-1999.

 Els jugadors del Manchester United celebren la Champions League de l’any 1999 / WIKIPEDIA COMMONS

També als noranta, l’Ajax d’Amsterdam va ser capaç d’arribar a l’elit del futbol internacional gràcies a un grup de jugadors formats a casa. Clarence Seedorf, Patrick Kluivert, Edwin Van der Sar i Edgar Davids van aixecar la Copa d’Europa de 1995 marcant una època al futbol neerlandès. Tot i això, si bé és veritat que tots van créixer a la pedrera amsterdamesa, no van coincidir a les categories inferiors per la diferència d’edats.

Paradoxalment, el Madrid pioner

La primera gran generació de futbolistes d’una mateixa acadèmia, de fet, va sorgir de ‘La Fábrica’. Als vuitanta, la pedrera del Reial Madrid va nodrir el primer equip amb ‘La Quinta del Buitre’. Emilio Butragueño, Manolo Sanchís, Míchel, Martín Vázquez i Miguel Pardeza van dominar el planeta futbol amb cinc lligues seguides —entre la 1985-86 i la 1989-1990— i dues copes d’Europa. Butragueño, l’estrella d’aquesta generació, però, va debutar al primer equip amb vint-i-un anys, molt lluny dels quinze que tenia Lamine Yamal el dia de la seva estrena.

El Barça, per descomptat, té el seu propi capítol d'or amb ‘La Masia’ i l'equip entrenat per Pep Guardiola. Aquell conjunt es va basar en la inoblidable generació del 1987, liderada per Leo Messi, Gerard Piqué i Cesc Fàbregas, que es van afegir a la base ja existent al primer equip integrada per Xavi, Puyol, Iniesta i Valdés per formar el millor equip de tots els temps. Fins ara, aquesta és la generació més llorejada i reconeguda que ha donat mai una mateixa acadèmia, però hi ha un detall que fa que el que veiem ara mateix a Can Barça sigui diferent.

D'aquella fornada del 87, tot i ser pràcticament inigualable, només Messi va aconseguir pujar directament del filial per quedar-se al primer equip. Piqué i Cesc van necessitar fer les maletes i buscar minuts fora abans de poder triomfar al Camp Nou.

El central català va haver de guanyar experiència al Saragossa i al Manchester United, mentre que el d’Arenys de Mar va fer el seu “Erasmus” particular a l'Arsenal. De fet, quan el migcampista va tornar a Barcelona, ja ho va fer com una superestrella consagrada, amb la històrica Premier dels Invencibles del 2004, l'Eurocopa del 2008 i el Mundial del 2010 al seu palmarès.

  Leo Messi, Gerard Piqué i Cesc Fàbregas en la prèvia d’un partit de Lliga la temporada 2013-14 / EFE

Sense transició

A diferència d’ells, els nois del 2007 s'han instal·lat a l'elit de manera directa i sense cessions. Han passat de les categories inferiors a la titularitat gairebé sense etapes de transició, consolidant-se a Primera Divisió per mèrits propis.

L'exemple més evident és el de Lamine Yamal, que, amb dinou anys tot just complerts, disputarà la seva cinquena temporada a la Lliga EA Sports i ho farà com una de les grans cares de la competició. Amb tres títols de lliga, un de Copa del Rei, una Eurocopa i un Mundial, la trajectòria de l’extrem de Rocafonda ja supera la de la gran majoria de jugadors contrastats.

No queda gaire lluny d’aquestes xifres Pau Cubarsí. El central de l’Estanyol inicia el curs amb dues lligues, una Copa, una medalla d’or als Jocs Olímpics i un Mundial a la butxaca, a més d'arribar amb l'impuls d'haver rebut el premi a millor jugador jove de la Copa del Món 2026.

Per la seva banda, Marc Bernal afrontarà la tercera campanya amb el primer equip del Barça, la segona amb protagonisme real després de superar amb una maduresa impròpia de la seva edat la desafortunada lesió de genoll que el va apartar de la gespa l'any del seu debut.

L’últim a fer el salt ha estat Xavi Espart. Després d'estrenar-se a inicis d'aquest 2026, la seva titularitat en els dos primers partits de Lliga apunta que aquesta pot ser la temporada de la seva consolidació definitiva a l’elit.

La millor notícia per al Barça és que aquests quatre nois no estan sols. La seva irrupció s'ha produït al costat d'altres talents de la casa com Fermín López i Gavi, o dels retorns de Dani Olmo i Eric Garcia. En una època marcada per les dificultats econòmiques del club, Joan Laporta i Hansi Flick han trobat a La Masia la resposta més contundent a les necessitats del present. Una aposta que ha servit no només per sobreviure al més alt nivell, sinó per demostrar al món sencer que el planter blaugrana no té rival i que, quan el talent està tan ben treballat, l'edat és només un número.

Ara, només el temps decidirà si Lamine, Cubarsí, Bernal i Espart marquen una època al Camp Nou, però el que ja ningú els pot treure és l’optimisme que generen entre tot el barcelonisme.