L'assemblatge del genoma —conjunt d'ADN— del paràsit anisakis, present a les entranyes de molts peixos, permet crear una nova eina genètica per rastrejar-lo, segons conclou un estudi del Centre Nacional d'Anàlisi Genòmica (CNAG), la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC) i l'Institut d'Investigacions Marines (IIM-CSIC). Publicat a la revista Scientific Reports, el treball ha permès dissenyar un mètode molecular de baix cost per identificar de forma ràpida i precisa les dues principals espècies d'aquest cuc a les costes europees.

Gràcies a les tecnologies de seqüenciació del CNAG, els científics han obtingut el mapa genètic més complet fins ara de l'Anisakis simplex (l'espècie més comuna a l'Atlàntic) i n'han descodificat el 98,2 % dels gens. Amb aquesta informació de referència, els investigadors han identificat un panell de 500 variants genètiques després d'analitzar més de 2.000 exemplars.

El resultat és un test de baix cost, que actua com un "codi de barres" genètic centrat en tan sols 10 variants d'ADN clau, i distingeix amb precisió si un espècimen pertany a l'espècie Anisakis simplex, a l'Anisakis pegreffii o si es tracta d'un híbrid d'ambdues.

"Aquesta eina genòmica farà possible entendre la dinàmica poblacional de diferents paràsits que afecten la salut humana i les espècies clau per a l'alimentació, per millorar-ne la prevenció i el control en un món cada cop més global", ha afirmat l'investigador de la USC i un dels autors principals, Paulino Martínez.

A més del seu ús comercial, els investigadors destaquen que aquesta tecnologia permetrà vigilar l'impacte del canvi climàtic i de les onades de calor marines en els ecosistemes, uns fenòmens que obliguen aquests patògens a modificar les seves rutes de migració dins dels peixos mateixos.

"Això té una gran repercussió en els estocs de pesca, tant des del punt de vista de la qualitat relacionada amb la migració parasitària en el peix, com des del de la salut pública pel poder al·lergènic de les proteïnes d'anisakis", ha conclòs l'investigador de l'IIM-CSIC i coautor de l'estudi, Santiago Pascual.