[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 08 de juny 2020

Gerard Remendo va posar en marxa el projecte de la seva vida amb 48 anys, després que la fàbrica on treballava fes un expedient de regulació i l'acomiadessin. Amb la indemnització que l'empresa li va pagar, l'any 2004 va muntar la llibreria Saltamartí a Badalona, amb la seva sòcia Sílvia Muntaner, que continua al capdavant del negoci després que ell s'hagi jubilat. El poema de Joan Brossa titulat "Saltamartí" va batejar el projecte, que s'ha consolidat fins a convertir-se en una llibreria de referència a la ciutat.

Remendo, que també va ser regidor a l'Ajuntment de Badalona durant 12 anys per ICV-EUiA, s'allunya del romanticisme sovint associat a l'ofici de llibreter i renega dels tòpics que els atorguen la responsabilitat de vetllar per la cultura i el foment de la lectura. Tanmateix, admet que una llibreria és molt més que un magatzem de llibres. També confessa entre rialles que no sap si està jubilat o encara confinat a casa, perquè es va jubilar el 14 de febrer, tan sols un mes abans que es decretés l'estat d'alarma i comencés el confinament.

Recentment ha començat a llegir el llibre El Hijo del Siglo de l'escriptor italià Antonio Scurati, una biografia novel·lada de l'arribada de Benito Mussolini al poder. "Té 800 pàgines, però ara m'ho puc permetre, si m'estic 15 dies per llegir-lo no passarà res", fa broma el protagonista de l'Ho Deixo d'aquesta setmana, en una conversa per abordar el rol de les llibreries en la promoció de la lectura, radiografiar el mapa llibreter a Barcelona i rememorar els inicis de Saltamartí.


Obrir una llibreria és un acte de fe?
Sí, de fet, vam voler plasmar aquesta voluntat en el nom de la llibreria. Saltamartí, a banda de ser un nom molt musical, tenia el significat que li donava el poema de Joan Brossa: el saltamartí és un ninot que l’empenys, que té un pes a la base, però que acaba de peu com el poble. I aquest era el missatge: serà difícil, però acabarem de peu. L’heroïcitat en aquest món és tenir fe, creure en allò que fas, tenir moltes ganes de treballar i tenir sort.

El mapa llibreter a Barcelona ha anat creixent…
El model que ha anat proliferant són petites llibreries d’una o dues persones que creen un mercat d’oferta. Ningú demana que li posin una llibreria al costat de casa, però quan n’hi posen una, la gent hi entra. Si els lectors troben el lloc, hi van. Llibreries com Ona són molt diferents perquè tenen un espai grandiós i una aposta de capital arriscadíssima. Tothom, però, parla de reinventar-se, de projectes nous, etc. Tots volem fer una llibreria nova, però la idea de fer un espai agradable perquè la gent s’hi senti còmode, d’organitzar-hi presentacions i d’acompanyar el lector ja la tenien les llibreries de fa quaranta, cinquanta i seixanta anys.

Saltamartí va néixer l’any 2004. Va ser un salt al buit?
Recordo tenir molt vertigen. Ara bé, la indemnització de la fàbrica ens va donar tranquil·litat. Va ser una aventura controlada. Després de sortir de l’empresa vaig dir-me “ara és el moment”. Era difícil, però com tots els projectes. Hem de dessacralitzar la idea que les llibreries són el centre del món i que la cultura és la fase fonamental. És important, però no tant; és una activitat tan noble com pot ser el periodisme. Vam descobrir que teníem amics i menys amics [Riu.]. Els primers, que ens deien “no ho feu que això és una bogeria, és molt difícil”, vam saber que eren els amics de debò perquè ens advertien de les dificultats. Els altres, en canvi, ens deien “molt bé, una llibreria, visca!”.

Saltamartí era un projecte de vida.
Era un somni que tenia des de ben petit. Amb vint anys, el dia de Sant Jordi muntàvem una parada de llibres al davant del vestidor de la fàbrica. Eren llibres que ens deixava la mítica llibreria Leviatan. Jo que sempre he estat d’esquerres, aleshores teníem aquell concepte de culturalitzar la classe obrera, que en dèiem abans [Riu.]. La voluntat d’estar al voltant del llibre i de l’aventura que és el fet de llegir sempre l’he portat al damunt.

En què s’ha convertit la llibreria 16 anys després?
Crec que s’ha convertit en un referent a Badalona, on pots anar a buscar un llibre que t’han recomanat o a petar la xerrada i que te’n recomanin un, però sense ser més del que som. És un lloc amable. Durant aquests 15 anys, a més, hem arribat a fer 500 presentacions de llibres, que és com una litúrgia: sempre hi ha el 'run-run' abans de la presentació per veure si la llibreria s’omple o no. Els autors creen un ambient molt acollidor perquè estimen molt el que fan i s’hi bolquen.

Això és molt més que un punt de venda de llibres.
Per descomptat. El contacte amb el públic és el més gratificant, sobretot quan tornen i et diuen que els ha agradat un llibre que els has recomanat. A vegades demanen directament per la Sílvia perquè “els té agafat el gust”, com si això fos una perruqueria [Riu.]. I ara, han aparegut els clubs de lectura, que encara vinculen més la llibreria amb els lectors. La llibreria és un món de no conflicte, d’amistat fins i tot. Sempre dic que la gent ve a la llibreria a comprar temps. Quan la gent compra un llibre, està dient que tindrà temps d'asseure’s a casa, d’obrir-lo i respirar.

Ben bé, què deixes?
Deixo una vida llarga d'obligacions i de llevar-me d’hora, tot i que em continuo llevant a la mateixa hora [Riu.]. Ets més vell que savi, però una mica més savi, sí que ets. Ara faig tot allò que havia anat ajornant. La jubilació va ser una cosa molt esperada, però ara em crea una mica de malestar. He entrat en una etapa de privilegi mentre hi ha molta gent que ho està passant malament. Sóc un privilegiat perquè tinc la tranquil·litat de saber què em depararan els pròxims anys.

Tenint en compte que Saltamartí és un projecte personal, ho deixes de debò?
És impossible deixar-ho del tot. La llibreria està a prop d’on visc, hi passo constantment, però intento no ser aquell típic pesat que diu com s’han de fer les coses [Riu.]. I en aquests tres mesos amb aquesta situació excepcional, a més, tens la sensació que encara pots ajudar en alguna cosa. Aquest cap de setmana, per exemple, que ve el Rafael Nadal a signar llibres, ajudarem a fer que la gent faci una cua ordenada i es respectin les mesures de seguretat.

I ara, deixes el rol de prescriptor per tornar a ser un lector?
Torno a ser un lector de debò. Fins ara he estat un lector estressat [Riu.]. Dels totxos, en llegia la contratapa i els fullejava perquè sabia que no podia dedicar-hi gaire temps. Amb la meva companya ens repartíem els llibres i ens els explicàvem, per no coincidir i perdre el temps [Riu.]. La llibreria dóna molta feina; no és allò de la idea romàntica del llibreter que llegeix mentre espera que algú hi entri. Et passes el dia demanant llibres, quan arriben has d'obrir les caixes i després els has d’etiquetar. Quan arribes a casa, te n’has endut tres, dels quals dos els fulleges i l’altre te’l vas llegint restant hores de son.

I escriptor?
No, m'hi nego. No sóc cap savi, però he llegit prou per a saber que per escriure se n’ha de saber molt. I s’ha de tenir aquella gràcia especial amb la qual alguns neixen.

La passió per la lectura s’encomana?
Pots encomanar les ganes de llegir un llibre, n’estic segur. Això ho he comprovat. No estic tan segur, però, que la passió per la lectura es pugui encomanar. Això pot passar una de cada mil vegades. Pot ser que un llibre en sigui la guspira, però poc més. Això depèn de la persona. I no passa res si algú no llegeix, deixem de dir que hem de llegir per tenir cultura. Hi ha massa tòpics. Comencem a dessacralitzar-ho una mica, que no hem vingut a salvar ningú.

Aquest ha estat el teu propòsit, encomanar les ganes de llegir?
Ha estat el fet de compartir les vivències al voltant de la lectura. Quan entres en un llibre, entres en una altra vida, diguem-ho així, perquè t’oblides de tu i et concentres en una història que només està en aquell llibre; quan el tanques l’has interioritzat a través del teu pensament i la teva imaginació. Aquest és el gran truc de la lectura.

Les grans llibreries també estimulen el desig de llegir?
També hi ha grans professionals, però tenen menys temps per dedicar-te. La seva gran aportació és que tenen una gran quantitat de llibres a l'abast que les petites no podem oferir. Saltamartí i La Central són incomparables. Jo em torno boig cada cop que hi vaig, és una meravella. És una qüestió d’esferes en una capsa: entre dues esferes grans hi cap una petita que només cobreixes tu. Nosaltres tenim menys llibres, les grans distribuïdores no ens els envien automàticament, sinó que els seleccionem. Demano allò que jo vull i això es tradueix en més diversitat. Tenim els grans best-sellers, però posem l’accent en llibres d’editorials més petites que segurament no han sortit als mitjans.

Per tant, la col·lecció de llibres en exposició era el reflex dels teus gustos o de les preferències dels clients?
És una barreja. Tens llibres que a tu t’agraden però també captes i t’adaptes a les preferències dels clients, malgrat que hi ha llibres que no t'agraden tant. Saltamartí estava a prop d’una altra llibreria de Badalona que es deia Al Vent, a uns 800 metres, i teníem clients diferents perquè teníem estils diferents. Quan van tancar, vam apostar per una secció de fantasia perquè els seus clients ho demanaven.

I les editorials i el seu afan de posicionar els seus llibres entre els més venuts promocionen la lectura?
L’empobreixen una mica. Tots els Sant Jordi diem el mateix quan ens pregunten quin és el llibre més venut: volem que la gent sigui tonta i llegeixi el mateix llibre? No, volem que hi hagi pluralitat. L’important és la quantitat de gent que ha vingut i que s’ha enriquit amb llibres molt variats. La gent, però, és tossuda i compra el que li agrada, tot i que comercialment això es nota i es venen més, està clar.

S'aprèn a recomanar llibres?
Tens un esquema mental amb preguntes que t’orienten i així vas fent l’estratègia. Vas fent etiquetes de les persones que és el més lleig del món, però no tens altre remei que fer-ho [Riu.]. Hi ha llibres comodí que solucionen molts problemes perquè cobreixen un espectre molt ampli. No podem garantir que el llibre agradi, s’ha de llegir per saber-ho del cert. També hi ha persones que no volen que els hi recomanis res. No tothom que entra per la porta vol que li recomanis un llibre, aquest és un altre mite. Hi ha gent que diu “vull sorprendre’m” amb el color de la portada, el títol del llibre, aquest autor que no conec, etc. I no hem d’oblidar que la sorpresa i la curiositat és la base de la cultura i la lectura.

El premi ha de ser crear una comunitat de lectors.
Aquesta és la recompensa. Quan vaig anunciar que plegava, la resposta de la gent va ser molt gratificant. Era com si s'hagués mort i assistís al meu enterrament, on tothom diu coses bones del difunt. La gent t'agraeix i et reconeix la feina, i tens la sensació que els has caigut simpàtic.

I eren molts els que pronosticaven que el llibre electrònic mataria el llibre en paper…
A mi no em satisfà el llibre electrònic, i no em vull posar romàntic amb l’olor ni aquestes coses que es diuen. És una lectura diferent, i per a mi no és plaent. L’error ha estat que pensaven que vendrien llibres com xurros com si fossin discos. Això no acabarà amb els llibres.

El llibre, tanmateix, està amenaçat?
​​​​​​​Té una amenaça que és el temps. Els mitjans audiovisuals que ens envolten o que portem a la butxaca ens prenen molt de temps, i el llibre necessita una petita litúrgia, ja sigui per al que llegeix al llit o al seu racó preferit. El capitalisme ja no és només de consum, ara també ho és de velocitat. Volen que compris una vegada i una altra. Aquesta és l’amenaça. Ara bé, mai havíem llegit tants llibres com ara. Perquè en som més? Segurament. També perquè tenim més cultura que abans i, per tant, potencialment podem créixer més. El llibre té el seu espai i el continuarà tenint.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —