L’aposta era arriscada, com acostuma a passar quan es revisita un clàssic de la literatura universal. El coreògraf català Enric Gasa Valga, al capdavant de la companyia Limonada, ha portat al Teatre Victòria una adaptació d’El Gran Gatsby que combina dansa, teatre i música en directe.

Fidel a aquesta barreja escènica, la vetllada va començar amb un pre-show a l’entrada del teatre, on els músics de l’obra rebien el públic amb interpretacions en directe mentre circulaven copes de cava, vi i xampany. Una obertura elegant, però poc sorprenent, amb peces repetides que ja deixaven entreveure algunes de les limitacions d’una proposta ben executada i visualment vistosa, però insuficient per sostenir la grandesa i la profunditat emocional del relat de Fitzgerald.

Després de setmanes acollint la monumental Mar i Cel, el Victòria tampoc jugava a favor: la dimensió de l’espai acabava fent més evidents les mancances narratives d’un muntatge que, malgrat el color i l’energia coreogràfica, sovint deixava massa distància entre l’escenari i el públic.

 

Després de quasi mitja hora d’espera des de l’hora promesa d’inici, els llums es van apagar i va començar l’espectacle. A través d’actes de dansa sense diàleg, una cantant col·locada d’alt d’un petit escenari a vista de tothom interpreta diferents temes que serveixen com a fil conductor per explicar el clàssic dels anys vint.

El coreògraf Gasa Valga es declara fascinat per la música dels anys vint i quaranta, com el jazz, el swing o el blues, molt presents al llarg de l’espectacle. Malgrat la seva fascinació, alguns dels temes interpretats durant l’obra són originaris del segle XXI, trencant amb la continuïtat que li donava fer ús només de música de l’època en qüestió.

Tot i la importància de la música per recrear l’atmòsfera de la historia, reduir un clàssic com Gatsby a actes sense diàlegs es queda curt per a la magnitud de la novel·la original. No obstant, destaca l’alt nivell d’entreteniment i la connexió emotiva entre els actors. Però la música i l’argument mostrat sense diàleg deixen en segon pla la forta crítica social de l’obra original.

Els artistes i ballarins de l’espectacle exhibeixen la seva versatilitat transitant pel modern, el jazz, el tap o el claqué. La visible connexió entre els intèrprets salva l’adaptació més ensopida de Gatsby fins ara.

Un Gatsby català i culer

Tot i que l’equip de l’obra era extens, tant pel que fa al cos de ballarins com a l’equip de producció, hi ha un nom que va quedar gravat a la retina dels presents: Locke Venturato, el ballarí que encarnava Jay Gatsby. Amb una veu dolça i una tècnica precisa, no va trigar a guanyar-se el públic local de la manera més senzilla possible: en va tenir prou amb un “visca el Barça”, un “visca Catalunya” i un “salut i força al canut” per arrencar una ovació espontània d’un públic entregat, que va agrair la complicitat amb el país.

Però ni les cançons, ni unes lletres íntegrament en anglès i francès, ni l’entramat escènic acabaven de funcionar prou bé per evitar que part del públic perdés el fil de la història. O t’havies llegit la novel·la amb detall, o havies vist la versió cinematogràfica de The Great Gatsby dirigida per Baz Luhrmann, o seguir el relat es feia complicat.

És un problema de base: si l’espectador necessita fer un sobreesforç constant per connectar amb el que passa a escena, sigui des del teatre, el musical o la coreografia, probablement el problema rau en el plantejament conceptual. I no passa res. És una aposta molt complexa, però una adaptació així hauria d’estar pensada tant per al públic coneixedor de l’obra com per a qui s’hi apropa per primera vegada.

En definitiva, quan surts del teatre i veus a l’entrada del teatre el seu orgullós eslogan: “el teatre dels grans esdeveniments”, et fa pensar si aquesta versió d’El Gran Gatsby realment entra dins de la categoria de “gran esdeveniment”.