La guerra del Sudan ha arribat aquest estiu de nou fins a una frontera europea. Després de l’entrada de milers de persones a Ceuta a finals de juliol, prop de 800 dels 1.050 sol·licitants d’asil que havien de ser allotjats als nous dispositius temporals han estat sudanesos, segons informava la Cadena SER. La xifra no permet saber quants sudanesos han participat en el conjunt de les entrades, però sí que confirma el seu pes entre els qui han decidit quedar-se i demanar protecció internacional.

És una petita derivació europea d’un èxode que es concentra principalment dins del mateix Sudan i als països africans que l’envolten. "La lluita entre les Forces Armades Sudaneses i les Forces de Suport Ràpid ha desencadenat una de les crisis més greus del continent africà", explica Néstor Siurana, investigador especialitzat en l’Àfrica subsahariana. El front expulsa població i el desplaçament trasllada també la pressió sobre els aliments, l’aigua, les escoles i els hospitals als països veïns.

Rosa Soto, periodista de l’Agència EFE al Caire, recorda els primers mesos del conflicte com "un partit de tenis, caòtic, hi havia informació, contrainformació i propaganda": un bàndol anunciava la conquesta d’una ciutat i l'altra la desmentia.

D'aliats a enemics

Més de tres anys després, aquesta dificultat per saber què passa sobre el terreny continua condicionant la cobertura d’una guerra que va esclatar el 15 d’abril de 2023, quan els dos principals protagonistes havien estat aliats. Abdel Fattah al-Burhan, cap de les Forces Armades Sudaneses (FAS), i Mohamed Hamdan Dagalo, Hemedti, líder de les paramilitars Forces de Suport Ràpid (FSR), van compartir poder després de la caiguda d’Omar al-Baixir el 2019 i van participar plegats en el cop d’estat del 2021 que va interrompre la transició civil.

El detonant va arribar quan es va intentar integrar les FSR dins de l’exèrcit regular. Els dos bàndols discrepaven sobre els terminis, la jerarquia i, sobretot, sobre qui controlaria el futur aparell militar i l’estat.

Les FSR, constituïdes formalment el 2013, són hereves de les xarxes dels Janjaweed, les milícies vinculades a les atrocitats massives comeses a Darfur durant la guerra iniciada el 2003. Amb els anys, els paramilitars van acumular poder militar i interessos econòmics, especialment al voltant de l’or.

"És una guerra pel control del país, del petroli i de les mines d’or", sintetitza Soto.

La disputa pels recursos se suma a dècades de militarització, desigualtats territorials i una transició política fracassada que va deixar dos grans centres de poder armat dins d’un mateix estat.

El mapa del conflicte ha anat canviant. Després que l’exèrcit recuperés Khartum el 2025, les FSR van consolidar el seu domini a Darfur, mentre el Kordofan es convertia progressivament en un dels principals fronts.

Un país fragmentat. Distribució del control territorial al Sudan 21 de juny de 2026. Les FAS mantenien bona part del nord, l’est i el centre, mentre les FSR concentraven el seu principal domini territorial a Darfur i mantenien presència a Kordofan. El mapa representa una fotografia del front en aquella data; el control continua canviant, especialment a Kordofan. Font: Sudans Post

A El-Fasher, conquerida per les FSR l'octubre de 2025, les Nacions Unides han documentat assassinats massius, persecucions contra comunitats no àrabs, segrestos i violència sexual. L'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans va concloure el febrer de 2026 que aquestes violacions constituïen crims de guerra i possibles crims contra la humanitat; aquest juliol, una missió independent d'investigació de l'ONU ha anat més enllà i ha determinat que els fets constitueixen genocidi contra les comunitats no àrabs de la regió.

La guerra també té una dimensió internacional. Els Emirats Àrabs Units han estat acusats de donar suport a les FSR, una implicació que Abu Dhabi nega. Un esborrany d’un informe d’experts de l’ONU consultat per Reuters va documentar avions utilitzats per transportar armes, drons i mercenaris per als paramilitars, entre ells combatents colombians contractats per una empresa amb seu als Emirats.

Al mateix temps, diferents actors internacionals han intentat impulsar negociacions i treves, fins ara sense aconseguir un alto el foc durador.

L’agost de 2026, El-Obeid, capital del Kordofan del Nord i punt estratègic entre el centre del país i Darfur, ha tornat a quedar exposada a intensos combats. El moviment del front té una conseqüència immediata: nous desplaçaments de civils.

Una guerra amb greus conseqüències i mancances

A finals de juny, l’OIM registrava 8,7 milions de persones desplaçades internament al Sudan i 4,6 milions que havien retornat a les seves zones d’origen. El 55 % dels desplaçats són menors de 18 anys.

Les dues xifres no descriuen trajectòries oposades. El 82 % dels retornats provenia d’un desplaçament intern: una persona pot fugir, tornar quan el front s’allunya i haver de marxar una altra vegada si els combats reapareixen.

Fugir no sempre és un trajecte d’anada. L’OIM registrava 8,69 milions de desplaçats interns i 4,65 milions de retornats a 30 de juny de 2026. El 82 % dels retorns provenen d’un desplaçament anterior dins del mateix país. Font: OIM–DTM

La guerra ha deteriorat també les condicions més bàsiques de supervivència. Aquest any, 33,7 milions de persones necessiten assistència humanitària, entre elles 17,3 milions d’infants.

L’última anàlisi nacional completa de l’IPC situava prop de 19,5 milions de persones en inseguretat alimentària aguda entre febrer i maig; gairebé 135.000 estaven en fase de catàstrofe. Per als mesos posteriors, la falta d’accés només ha permès analitzar una part del territori, fet que impedeix comparar directament els períodes.

"Les necessitats són enormes: alimentació, salut, aigua, protecció i suport psicològic", assenyala Siurana.

La sanitat també ha quedat atrapada en el conflicte. Segons les dades publicades per WHO Sudan el 19 d’agost, des del 2023 s’havien verificat 223 atacs contra l’assistència sanitària, amb 2.053 morts i 816 ferits entre pacients i professionals. Només el 2026, l’organisme comptabilitzava 22 atacs, 195 morts i 326 ferits.

La sanitat, sota atac. L’OMS havia documentat 223 atacs contra l’assistència sanitària des de l’inici de la guerra, amb 2.053 morts i 816 ferits entre pacients i personal sanitari. Font: WHO Sudan. Dades actualitzades el 18 d’agost de 2026

A aquesta crisi s’hi afegeix la violència sexual. "Hi ha un estigma social que fa que les víctimes guardin silenci", explica Siurana.

Soto ho va comprovar el maig de 2024 quan va arribar als campaments pròxims a la frontera amb el Sudan del Sud i va observar que "molts dels homes joves en edat adulta s’havien quedat al Sudan. Als campaments vaig recollir sobretot testimonis de dones que són les que pateixen més violència sistemàtica".

Algunes havien perdut familiars durant la fugida; d’altres relataven violència sexual. "Eren testimonis molt durs. Algunes començaven a plorar mentre explicaven què els havia passat", assegura la corresponsal.

Travessar una frontera tampoc significa recuperar automàticament la seguretat. Soto recorda persones que se sentien desprotegides i que relataven intents d’estafa o robatori mentre intentaven començar de nou sense feina ni una xarxa estable.

Després de la fugida. Una família sudanesa refugiada a l’est del Txad, on centenars de milers de persones han buscat protecció des de l’inici de la guerra. Foto: ACNUR / Ala Kheir

El Txad, al límit de l’acollida

El Txad és un dels principals receptors de l’èxode. El 26 de juliol, l’ACNUR comptabilitzava 938.127 refugiats sudanesos arribats des de l’abril de 2023: el 55 % es concentrava a Ouaddaï, el 25 % a Wadi Fira, l’11 % a Sila i el 9 % a Ennedi Est.

"El Txad ha mantingut una política d’acollida prou oberta malgrat els seus recursos limitats", assenyala Siurana. A l’est del país, on en algunes zones una de cada tres persones és refugiada, l’arribada massiva ha obligat a ampliar ràpidament el subministrament d’aigua, l’assistència sanitària, l’escolarització i l’allotjament.

Refugiats sudaneses esperen per recollir aigua a l’assentament de Farchana, a l’est del Txad. L’augment de la població ha incrementat fortament la demanda d’un recurs ja escàs. Foto: ACNUR / Ala Kheir

A finals de juny, el país acollia en conjunt uns 1,55 milions de refugiats i sol·licitants d’asil, dins d’una població d’aproximadament 2,26 milions de persones en situació de desplaçament forçat. 

El volum d’arribades obliga a ampliar serveis en unes regions que ja partien d’una infraestructura limitada. A l’abril, ACNUR i el Programa Mundial d’Aliments advertien d’un dèficit conjunt de finançament de 428 milions de dòlars. Els recursos disponibles permetien donar assistència bàsica només a quatre de cada deu refugiats; unes 80.000 famílies no disposaven d’un allotjament adequat i en algunes escoles hi havia més de 100 alumnes per docent.

Un èxode principalment regional. El mapa de l’ACNUR mostra els principals moviments des del Sudan cap al Txad, Egipte, Sudan del Sud, Líbia, Etiòpia i la República Centreafricana. La major part de la població que aconsegueix sortir del país continua refugiant-se als estats veïns. Font: ACNUR

Egipte, l’altra cara de l’exili

La condició de refugiat, però, no produeix una experiència homogènia. A Egipte, Soto ha conegut sudanesos amb estudis, recursos econòmics o qualificacions professionals que han aconseguit trobar feina i recuperar més ràpidament una certa estabilitat. Altres famílies, sense aquesta xarxa ni aquest capital, han quedat atrapades en feines precàries i amb dificultats per sostenir-se.

El contrast es va fer especialment visible el 2025, després que la recuperació de Khartum portés alguns refugiats a plantejar-se tornar. Des del Caire es van habilitar trens gratuïts de retorn voluntari cap a Assuan, des d’on els passatgers continuaven per carretera fins al Sudan.

"Hi havia famílies plorant perquè alguns es quedaven i altres retornaven. Filles que es quedaven a Egipte i els pares tornaven al Sudan, provocant una ruptura generacional", comenta la periodista.

Alguns joves preferien continuar a Egipte perquè hi veien més oportunitats de futur. Altres persones retornaven després de no haver aconseguit estabilitzar-s’hi. La guerra havia acabat separant també les decisions de futur dins de les mateixes famílies.

Informar sota setge

La inseguretat que expulsa la població també dificulta documentar què passa. Des de l’inici de la guerra, verificar què passa sobre el terreny ha estat especialment difícil. "Només comptem amb dos periodistes fiables sobre el terreny", assenyala Soto, una dependència que limita la capacitat de contrastar els fets de manera directa.

Quan Soto va viatjar a la frontera del Sudan del Sud el maig de 2024, el suport logístic del Programa Mundial d’Aliments va ser determinant. Les carreteres insegures, els controls armats, els talls de comunicacions i les dimensions del país dificulten l’accés dels corresponsals internacionals.

Així i tot, Soto marca una diferència essencial amb els professionals locals: "Nosaltres som uns privilegiats. Quan cobreixes guerres, passes situacions de por, però saps que, si et passa alguna cosa, la nostra ambaixada o ministeri sempre intentarà ajudar-te".

Per als informadors sudanesos aquesta protecció sovint no existeix. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes ha documentat almenys 16 periodistes i treballadors de mitjans morts, a més de desaparicions, segrestos i detencions, cosa que redueix encara més la xarxa de professionals capaços de contrastar el que expliquen els combatents.

Quan desapareix un periodista local, també es perd algú capaç d’identificar una milícia, verificar una localització o contrastar les víctimes d’un atac. Aquesta falta d’accés és una de les raons per les quals encara no existeix un balanç nacional fiable de totes les morts causades per la guerra.

Aquesta falta d’accés afecta també la capacitat de mesurar la guerra. Els recomptes disponibles de morts documenten només una part de la mortalitat directa i deixen fora una proporció desconeguda de víctimes no verificades o mortes per conseqüències indirectes com la fam, les malalties o el col·lapse sanitari. No existeix encara un balanç nacional fiable de totes les persones que han mort des de l’abril de 2023.

A la dificultat sobre el terreny s’hi suma l’agenda informativa. Soto considera que la proximitat geogràfica, els vincles històrics i dècades d’atenció expliquen part de la cobertura més gran que reben conflictes com Gaza. Però hi afegeix un altre factor: "No és només el factor geogràfic i històric. També hi ha racisme".

Cobrir el Sudan exigeix recursos, logística i assumir riscos elevats. Quan una redacció hi destina menys mitjans, disminueix la informació pròpia; i com menys informació arriba al públic, més difícil resulta mantenir el conflicte en l’agenda.

Siurana reclama "una cobertura mediàtica més equitativa i una veritable solidaritat internacional". Per a Soto, la falta d’atenció al Sudan obliga també el periodisme a revisar els criteris amb què decideix què explica i què queda fora del focus. Després de més de tres anys de guerra, la periodista ho resumeix en una pregunta: "Qui ha de marcar l’agenda informativa: el que vol el lector o el deure públic del periodisme d’informar de tot el que passa?".

La guerra del Sudan, en xifres. Contingut multimèdia generat amb la IA del ChatGPT. Fonts: OIM, ACNUR, UNICEF, IPC i ACLED. Dades actualitzades fins a l’agost de 2026, segons disponibilitat de cada organisme

Cronologia del conflicte al Sudan. Principals fites polítiques i militars des de la caiguda d’Omar al-Baixir el 2019 fins a l’evolució dels fronts durant el 2026. Infografia elaborada amb ChatGPT a partir de les dades i fonts recopilades per a aquest reportatge