L’últim baròmetre del CIS (del setembre del 2025) indica que la principal preocupació de la població espanyola és l’habitatge. El coordinador d’Habicoop, Jordà Escolà, posa en relleu que “l’habitatge és el principal vector de pobresa i desigualtat”. Detalla que el 42,7 % de les llars llogateres de Barcelona realitzen “un sobreesforç econòmic” dedicant més de la meitat dels ingressos a l'habitatge i que, a més, el 76,3 % són susceptibles de ser-hi expulsades quan acaba el contracte. “La situació és alarmant i any rere any empitjora. Es necessiten polítiques públiques valentes i polítiques efectives que ajudin a abaixar els preus tant del lloguer com de compra a Barcelona”, alerta Andrea Casterlenas, responsable de comunicació de La Dinamo Fundació. 

Una crítica semblant fa José Téllez, responsable de premsa de Sostre Cívic: “Durant molts anys l'única política pública que s’ha promogut des de les administracions és que tothom pugui ser el propietari d’un habitatge i que li pugui treure profit a través d’un lloguer”. El coordinador d’Habicoop argumenta que “el sector immobiliari i els fons d’inversió sempre troben camins per eludir les normatives”.

“Que l'Ajuntament de Barcelona obri concursos per a promotors amb ànim de lucre, excloent les cooperatives en cessió d'ús, és molt negatiu”, denuncia. “L'aposta que es va fer a Barcelona ja en temps del franquisme és que tothom pugui tenir una propietat i un actiu, com una espècie de producte bursàtil, el preu del qual sempre puja”, explica Jaime Palomera, director de l’àrea d’habitatge d’IDRA. “Barcelona s'està polaritzant: tenim una part minoritària d'individus i famílies amb molta riquesa que el que fan és anar acaparant cases”, afegeix.

Les alternatives fora del mercat com la masoveria urbana, el dret de superfície o la copropietat intenten sufocar els efectes d’aquesta crisi. Entre tot aquest ventall, el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús s’està alçant amb força a la ciutat i la resta de Catalunya. Aquest model, molt habitual en països com Dinamarca o Uruguai, l’impulsen un grapat de cooperatives al nostre territori des del 2004. Amb vuit projectes ja en funcionament, a la capital catalana se n’estan construint 12 més. 

Les cooperatives d’habitatge són un model alternatiu d’accés i tinença a l’habitatge on les mateixes persones residents són les propietàries. “Integren la iniciativa pública i privada en un mercat no especulatiu”, apunta José Téllez. Les cooperatives són les titulars dels habitatges, de manera que no és possible transformar el model per obtenir habitatges de propietat privada. D’aquesta manera s’evita l’especulació i impossibilita el benefici privat dels propietaris. A diferència d’un de propietat pública, permet la participació de les persones sòcies de la cooperativa que formen part d’una organització democràtica i participativa. “Participem des de la proposta i ens presentem com una eina, tant de la societat com de les administracions públiques, per ampliar el parc d’habitatge que està fora del mercat”, explica el responsable de comunicació de Sostre Cívic. “Les cooperatives creen habitatges econòmics, accessibles i assequibles, i ajuden a refredar els preus”, argumenta Palomera.

Projecte d’habitatge cooperatiu de la Dinamo Fundació: La Raval a Manresa. Adrià Goula

Escolà valora aquesta alternativa com “una oportunitat de canvi al model tradicional i una alternativa viable i transformadora per fer front a l'especulació”. El coordinador d’Habicoop també assegura que “el sector considera que l’habitatge cooperatiu ha arribat per quedar-se i que és un model reproduïble que aporta nous valors a la societat”. “Col·laborem amb un gra de sorra, però no som ni molt menys la solució al problema de l’habitatge”, declara Castarlenas. “Això s’ha de solucionar a través de normatives, de prohibicions, de posar topalls al lucre, etc.”, insisteix. 

Les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús també representen un actiu important en el moviment pel dret per l’habitatge. Des de La Dinamo Fundació treballen de manera conjunta per contribuir en la lluita del moviment a través de “treure l’habitatge de les lògiques especulatives i blindar les quotes durant 99 anys”. Sostre Cívic, l’entitat pionera al país en foment de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, coincideix que “l’habitatge és un bé que està dominat pel mercat i no està pensat per ser utilitzat, sinó que està pensat per ser una mercaderia”. Un estudi de l’impacte impulsat per Habicoop conclou que l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús garanteix en un grau més elevat l'estabilitat, l'assequibilitat i la qualitat que el lloguer al mercat privat. És 6,6 vegades més probable que una persona que viu en un habitatge cooperatiu en cessió d’ús pugui continuar vivint tota la vida al mateix habitatge que una que no.

Un model sense finançament públic

Les cooperatives com La Dinamo Fundació o Sostre Cívic obtenen el seu gruix de finançament de la banca pública, l’ICF o el COP57. Un finançament insuficient per cobrir la demanda d’habitatge cooperatiu a la ciutat de Barcelona. Jordà Escolà afirma que “cal un nou marc legal urgent per blindar les cooperatives i es necessiten plans a llarg termini amb dotacions pressupostàries adequades. Les polítiques públiques han d'alinear-se amb el model”.

Sense ànim de lucre, les cooperatives proporcionen béns d’habitatge a preu de cost, “gràcies a l'autopromoció, la cessió de sòl públic i la reducció de costos”, indica Escolà. Els residents paguen el valor real del manteniment de la seva llar i el valor d’adquisició de l’immoble, ni més ni menys. “Si realment ens posessin els recursos a la base, nosaltres ja tenim els grups i les eines per poder tirar endavant el projecte”. “Només ens falta que ens donin els solars i ens posin els recursos com per poder-ho fer”, argumenta la responsable de comunicació de La Dinamo Fundació. Segons dades facilitades per Llargavista Observatori, actualment 376 persones viuen gràcies a aquestes iniciatives només a la ciutat de Barcelona.

Projecte d’habitatge cooperatiu La Morada al barri de Roquetes a Barcelona. Milena Villalba

Andrea Casterlenas posa èmfasi que malgrat que Barcelona és on es concentra el nombre més gran de projectes, “s’ha de continuar apostant pel model, perquè si no pot ser que s’acabi”. Tot i les crítiques, les cooperatives consultades en aquest reportatge posen en relleu la implicació de l’Ajuntament de Barcelona. Les dades mostren com a la ciutat els projectes en sòl públic són molt més nombrosos que en sòl privat, només sent tres. Ara bé, “les administracions van bastant lentes en tot el que és canviar lleis, normatives o quan se’ls presenten propostes”, explica Castarlenas. “Ens agradaria que la relació fos més fluida perquè hi ha molts projectes que s’han allargat anys quan es podria haver fet més de pressa”. Fonts de la Generalitat han estat contactades, però no han pogut atendre a aquesta qüestió dins del termini de tancament.

Les barreres econòmiques continuen a l’habitatge cooperatiu

Segons dades facilitades per la mateixa cooperativa La Dinamo Fundació, a Barcelona les quotes d’habitatge cooperatiu estan un 40 % per sota del preu mitjà del lloguer del mercat. La fórmula per aconseguir aquests resultats és “aconseguir més sòl públic per promoure el lloguer cooperatiu i aconseguir que hi hagi un millor finançament”. Segons les fonts consultades, els esforços per intentar corregir les dificultats d’accés a l’habitatge passen per recuperar el sòl privat, molt abundant i òptim per augmentar el parc d’habitatge públic a Barcelona.

A l’hora de la veritat, “pot haver-hi un sentiment de desconfiança per part d’alguns veïns de l'entorn proper, que poden veure els residents com a ‘pijos’ que han arribat a fer el projecte ‘guai’ o que ocupen espai que no era històricament seu”, indica el coordinador d’Habicoop. Però “l'experiència i el temps despulla aquests prejudicis perquè són col·lectius que s'arrelen als barris, s'hi impliquen alhora que ajuden a créixer el mercat de l'economia social i solidària i el mercat local dels barris”, esclareix. “Les cooperatives d'habitatge generen un sentit de pertinença, cosa que origina un lligam molt especial al barri per mitjà de la creació de comunitats i no només de pisos més barats i protegits”, reflexiona Palomera. I, a mode de crítica constructiva, proposa imitar el model d’habitatge cooperatiu d’Uruguai “que es va establir amb moltíssims diners públics, i quan es creava una cooperativa, si volies entrar i no tenies diners podies compensar-ho treballant per a la cooperativa”.

El model d’habitatge cooperatiu encara té limitacions i és incapaç d’oferir l'ajuda a alguns col·lectius vulnerables. “Acostuma a ser gent a partir dels 30-40 anys per accedir a aquest tipus d’habitatges”, explica José Téllez. Les barreres que s'han de superar són bàsicament econòmiques. “S’ha de tenir certa capacitat d’estalvis per accedir a un habitatge”, declara. No obstant això, les cooperatives estant “treballant per canviar i poder oferir alternatives d’habitatge a la gent més vulnerable”, conclou Téllez de Sostre Cívic. De la mateixa manera, Palomera afirma que “el problema bàsic és l'entrada que han de pagar les persones quan accedeixen a un habitatge cooperatiu”.