Per Èlia Lleonart
Publicat el 15 de març 2026

A l’hora d’anar a les urnes, la identitat política està cedint el pas a la supervivència material. Segons el darrer baròmetre del CIS, el 42,6 % dels espanyols situa l’habitatge com el problema principal del país, una xifra que en la franja d’entre 28 i 34 anys frega el 30 % com a preocupació personal directa. Per l’antropòleg urbà José Mansilla, ens trobem davant d’un trencament generacional, on “milions de persones, malgrat tenir estudis i feina, no poden aspirar al nivell de seguretat material que tenien els seus pares a la mateixa edat”. Aquesta esquerda en el contracte social funciona com un graner de vots per a l’extrema dreta, que promet ordre i seguretat davant una incertesa residencial asfixiant.

L’habitatge i el vot, una anàlisi municipal

L’encreuament de dades municipals de l’Incasòl amb els resultats electorals del Parlament de Catalunya entre el 2021 i el 2024 demostra que el malestar té una arrel econòmica profunda. En els dos gràfics comptarem amb la mostra de 560 municipis catalans (aquesta xifra respon a limitacions metodològiques en la disponibilitat de dades, ja que s'han descartat aquelles localitats on els registres de lloguer de l'Incasòl o de renda de l'Idescat eren inexistents o insuficients per garantir una anàlisi robusta).

Encara que la gent vota per molts motius, les dades tractades en aquesta anàlisi apunten que el suport a l'extrema dreta té més a veure amb la precarietat, la falta de diners i la inestabilitat que no pas amb l'edat o l'origen dels veïns. Josep Maria Raya, catedràtic d’Economia Aplicada, atribueix l’escalada del preu del lloguer a la combinació de la falta de parc públic, la turistificació i la financerització de l’habitatge. Els factors que impulsen el vot a l’extrema dreta són la precarietat, la desafecció política i la demanda d’ordre. 

En aquest sentit, la clau és la renda, ja que a menor nivell adquisitiu, més suport a les opcions de la dreta radical. Per cada descens de 1.000 euros en la renda, el vot a l’extrema dreta tendeix a augmentar una mitjana de 0,22 punts percentuals. D’aquesta manera, un veí de rendes baixes té moltes més paperetes de votar l'extrema dreta que un de rendes altes, sigui quina sigui la composició social del seu municipi. En conjunt, les probabilitats de radicalització es disparen a mesura que la riquesa baixa.

Com apunta Juan Carlos Triviño, investigador de l’IBEI, “quan s’analitza la immigració cal tenir en compte el factor de classe social”. En termes d’habitatge i lloguer, Triviño exposa que “la percepció d’amenaça no neix tant de l’origen de l’altre, encara que des de l’extrema dreta hi ha cert odi cap a les persones racialitzades, com de la competència pels recursos en un entorn precari”. De fet, segons les dades analitzades, en municipis amb un percentatge de població estrangera superior al 20 %, el creixement de Vox i AC no segueix un patró uniforme, sinó que pot dependre de variables econòmiques. 

Mansilla afegeix que com que no hi ha una lluita compartida, la convivència es transforma en una competició constant pel territori i els recursos. A més, apunta que, “a diferència de les classes baixes que fa dècades que conviuen i competeixen per recursos amb migrants de classes populars, la classe mitjana per primer cop es troba l’arribada de població migrant, com és el cas dels expats, estrangers amb una capacitat més alta de consum”. Aquesta nova pressió ha alimentat moviments com el “Tourist Go Home”, on el rebuig ja no es dirigeix al nouvingut precari, sinó a qui té el poder d'expulsar el veí del barri. 

L’augment del preu del lloguer i el suport electoral

Les dades analitzades confirmen que, fins i tot aïllant la pobresa o la presència de població estrangera, l’augment del preu del lloguer manté una relació estable amb el creixement del vot d’extrema dreta. 
 

 

L’anàlisi municipal reflecteix que, en general, l’increment del lloguer s’ha mogut en una mitjana del 14,5 % en només tres anys. En els municipis on aquesta pujada ha superat el 20 % com en diversos punts de l’àrea metropolitana, el vot a l’extrema dreta ha crescut de forma sostinguda. S'observen excepcions com Ripoll o Campdevànol, on s’han registrat creixements electorals superiors als 10 punts percentuals que responen a dinàmiques identitàries pròpies que van més enllà de la qüestió residencial.

Tanmateix, s’observa el gruix de l'àrea metropolitana i els eixos tancats de la costa, la correlació entre el preu del lloguer i el vot a l’extrema dreta es manté més robusta en els entorns urbans amb menys poder adquisitiu. Es confirma que allà on no arriba l’explicació econòmica, hi ha una anomalia d’arrel identitària.

Segons Triviño, “hi ha hagut el pas d’un model de substitució, on la gent de tota la vida marxava del barri perquè prosperava, a un d’expulsió, on la població marxa perquè no es pot pagar el lloguer”. Mansilla indica que aquesta pèrdua d’arrels trenca la consciència col·lectiva i genera un ressentiment profund que l’extrema dreta aprofita per assenyalar culpables: el sistema, les elits o els immigrants.

Si el gràfic mostra la ràbia, el mapa de rendes ensenya la por. Tot i que la renda baixa és el predictor més potent del vot d’extrema dreta, Raya suggereix que aquesta dinàmica, visible tant en zones tenses de costa i l’àrea metropolitana com en el bressol d’Aliança Catalana al Ripollès, exerceix una pressió transversal que ja afecta les rendes mitjanes. És a dir, ciutadans que, sense ser pobres, se senten empobrits i vulnerables davant d’un mercat immobiliari inassequible. Segons Raya, “aquesta percepció d’inseguretat material acaba pesant més que la realitat a l’hora de votar.”

En aquest marc apareix el pànic per la pèrdua d’estatus, la por existencial a ser expulsat del mateix municipi i convertir-se en un outsider. Això alimenta una ansietat que els discursos progressistes tradicionals no estan sabent respondre. És el que Hanspeter Kriesi defineix com “els perdedors de la globalització”: veïns indefensos davant fons voltor o el turisme que busquen refugi en el xovinisme del benestar. Tal com defensa Vox: “Si hi ha pocs pisos, primer els de casa”.

La paradoxa del vot: emoció contra gestió

Si donem un cop d’ull als programes electorals de Vox i AC, no hi ha solucions tècniques per als llogaters: l’estratègia de l’extrema dreta se centra en la liberalització del sòl i la protecció de la propietat privada. Tanmateix, capitalitzen la frustració millor que ningú. Per què? Mansilla ho té clar: “Mentre l'esquerra intenta proposar solucions tècniques i mesures reguladores complexes que sovint es perceben com irrealitzables, l'extrema dreta connecta amb l'emoció i gestiona millor el discurs de la por i la inseguretat subjectiva”.

Això genera una asimetria electoral, ja que la desafecció amb els governs progressistes no genera un transvasament de vots cap a l’esquerra radical, sinó abstenció. En canvi, diu Mansilla, “l’extrema dreta mobilitza mitjançant el vot protesta, utilitzant la papereta com un càstig a unes elits que no han solucionat les seves necessitats bàsiques”, com l’habitatge. Així doncs, el votant tria l’opció que més incomoda el sistema esperant una reacció. 

L’antropòleg urbà també explica que “en un món fragmentat on s'han perdut les arrels territorials, la inseguretat econòmica es gestiona de forma individual”. No obstant això, organitzacions com el Sindicat de Llogateres lluiten per desmercantilitzar l'habitatge amb mesures com abaixar preus, contractes indefinits i ampliar el parc públic, propostes que sovint queden fora de l’eix emocional que domina la campanya.

Un fenomen que va més enllà de Catalunya

La tendència no és només catalana. L'estudi Rental Market Risk and Radical Right Support confirma que a Alemanya l’augment del cost de l’habitatge dispara el suport a l'extrema dreta, en aquest cas al partit Alternativa per Alemanya (AfD). Segons la investigació, en les àrees urbanes on els preus del lloguer han pujat amb més força, la probabilitat de votar l’extrema dreta augmenta de mitjana 0,8 punts percentuals per cada increment del preu local. De la mateixa manera que passa a Catalunya, l'amenaça de ser desplaçat i perdre l'estatus social creen una inseguretat política, especialment en zones urbanes on la pressió immobiliària és més forta, que alimenta les opcions antiestabliment. 

Com adverteix Raya, “el sistema entra en una fase perillosa quan la gent està disposada a sacrificar llibertats econòmiques a canvi de seguretat residencial”. L'extrema dreta no guanya vots oferint lloguers assequibles, sinó oferint la il·lusió de seguretat davant la incertesa d'un mercat que ja no garanteix un lloc on viure. Si les institucions no recuperen la capacitat de garantir un sostre, l'economia de les coses continuarà sent el graner de vots de l'autoritarisme.
 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —