Són les onze de la nit i ja se’m tanquen els ulls. Impassible al tiroteig frenètic d’una pel·lícula cutre de divendres nit, cedeixo al cansament acumulat de tota la setmana. De cop, un “Ti-ding!” estrident que em fa saltar del sofà. De totes les notificacions que esperava, el mòbil s'encén –amb més llum impossible– per dir-me: “Hola, soc Duo! Seria una llàstima que perdessis la teva ratxa de 145 dies d’italià”.

Avui tampoc m’he recordat de “fer el Duolingo” –sí, es diu així– i, com cada nit des de fa vint-i-poques setmanes–, hauré de cedir a les ordres del mussolet verd, contra la meva urgent necessitat de desconnectar. Em dic que no, que ja n’hi ha prou. Per fi surt el dimoniet de la meva espatlla dreta que m’engresca a descarrilar-me del ramat. Desbloquejo la pantalla i esborro l’aplicació Duolingo. 

L’eufòria em recorre de dalt a baix: no és culpa, ni FOMO, ni frustració; és l’alegria de saber que ja no hauré de fingir que m’interessa l’italià, més enllà de la cultura, la història, la gastronomia i la seva sonoritat sexy. Al principi pensava que, si estudiava aquesta llengua, podria formar part de totes aquestes coses bones. Però, després d’estar a la Toscana aquest estiu, i entendre’m perfectament en català amb l’Alessandro, l’amo de l’apartament, no necessito un certificat Duolingo. 

“Com? Que el Duolingo també em fa gaslighting?” 

El meu sistema nerviós tampoc necessita més estrès ni xantatges emocionals. “Com? Que el Duolingo també em fa gaslighting?”: sí, amor, és pitjor que el teu ex. El dimoni es vesteix de mussol i ho evidencia cada “Ti-ding!” passiu-agressiu: “O fas la lliçó o t’arruïnaré la reputació”. Que simpàtic, oi? A mi també m’ho semblava al principi però, com diu la dita, “es troba abans un mentider que un coix”. 

Per no parlar de les falses promeses d’aquesta aplicació. En 145 dies de ratxa, he après a dir “Mela” (poma), “Pomodoro” (tomàquet), “Negozio” (botiga) i “Scarpe” (sabates); vocabulari bàsic entrellaçat amb gramàtica simplona que serveix per comunicar-se com un autèntic extraterrestre.

Sí, a Siena vaig tenir l’ocurrència d’aplicar els meus magnífics coneixements de Duolingo preguntant a una senyora si “C’è una farmacia qui?” (“Hi ha una farmàcia a la vora?”). Em va entendre, però la cara que em va fer demanava a crits un subtítol: “Què diu aquesta turista flipada?”. Tot això per culpa de l’imbècil del mussol. Li vaig donar les gràcies i vaig marxar de pressa; per sort, dir “Grazie” no requereix gaire experiència.

“Adeu, Duolingo; escullo la pau mental” 

Esborrar-me el Duolingo és com quan vaig esborrar-me de Pàdel amb 8 anys perquè no hi anava. És la mateixa sensació d’estar fent quelcom divertit i, de cop, haver de marxar, desconnectar-se del club dels gaudidors. Tot per fer una cosa que no m’omple, però que m’esclavitza perquè he pagat una quota. En el cas de la meva infantesa, els meus pares pagaven unes classes que jo no gaudia; en l’actualitat, m’havia abonat a un sistema competitiu de recompenses en forma de foc que, evidentment, no m’omplien.

Una setmana després del gran esdeveniment, em considero una persona totalment renovada. Ara surto de casa, viatjo en tren, faig el dinar, vaig el gimnàs i quedo per sopar; tot sense la por que un “Ti-ding!” em dissociï del present. I el millor: tampoc sento que he de fingir ser qui no soc fent una classe que no m’importa més que assolir una ratxa infinita. Ara sí: Adeu, Duolingo; escullo la pau mental.