--
Publicat el 08 de maig 2022

— Tu ja l’has vista?
— Sííí!
— Sincerament, que maca!
— 100%. Mira que si m’arriba a agafar amb quinze anys i no ara…

Efectivament, toca parlar de Heartstopper. Abans no fugin de l’article els que no l’han vista, o no saben què és… va, una petita introducció i ens hi posem (tranquils, que no hi ha espòilers!). Heartstopper, la nova sèrie de Netflix de la qual tothom parla, s’està convertint en un autèntic èxit entre els espectadors, però sobretot als ulls de la crítica i de les xarxes socials.

L’argument, tot i que senzill, és molt i molt excepcional: una història d’amor adolescent LGBTIQ+ entre dos nois d’institut. Excepcional perquè és una història feliç, malgrat tots els malgrats, i perquè els protagonistes, per fi, són les persones del col·lectiu.


Heartstopper és una història d’amor, simplement. Massa simple per ser una bona sèrie, oi? Doncs no. Perquè de la mateixa manera que ens hem fotut milers de pelis i sèries d’amors romàntics bàsics, però cisheteros, també ens ve de gust una història d’amor bonica entre dos nois gais. És precisament això, el que volem. Perquè calen representacions en què les persones LGBTIQ+ no els faci falta ser ni herois ni víctimes, que puguin créixer, desenvolupar-se i viure la vida que volen viure.

La violència no s'evapora per art de màgia

La sèrie, però, no és naïf. No cau en la ingenuïtat de descriure una ficció en la qual les persones del col·lectiu no pateixen violència. Perquè n’hem patit, en patim, i en continuarem patint, i per això cal donar-li espai en les nostres històries. Així i tot, en aquest cas la violència travessa els personatges, però no els determina. No és el tema central, no tot gira al voltant d’això. Ni de bon tros.

Ja d’entrada, per com se’ns presenta el Charlie, un dels protagonistes. És un personatge que ha estat assetjat per ser gai i que ha patit bullying, sí, però quan el coneixem viu afortunadament una altra etapa. No és un noi turmentat, silenciós i que encara és dins de l’armari. És un noi que té ganes de viure, d’enamorar-se, de passar-s’ho bé.

I tan important és no silenciar el que és obvi —que no tot és sempre fàcil— com deixar espai per altres escenaris. El drama existeix, però no domina la història. El que domina és la tendresa. A la vida real no tot és tendresa, però deixeu-nos somiar! Què és molt i molt necessari l'art de denúncia, però algun dia podrem ser feliços, no?

Apologia de la tendresa

Les històries d’amor LGBTQ+ que han dominat el panorama mediàtic fins ara eren o bé impossibles, o bé dramàtiques, o bé irreals. Impossibles tipus: soc un adolescent gai de quinze anys i m’he enamorat d’un professor de 35 que no ho és. Dramàtiques tipus: soc una noia lesbiana i, oh sorpresa!, jo o la que havia de ser la meva parella acabem mortes al segon capítol. I irreals tipus: som un grup de nois que, suposadament tenim edat d’institut, i ens passem el dia fent l’amor tots amb tots.



Els amors que apareixen aquí són possibles, reals, i tendres. I són, de fet, els amors cishetero els que semblen menys possibles, menys reals i també menys tendres. I això ens ha xocat, i molt. Perquè estem acostumats a veure’ns dibuixats d’una altra forma. Tristos i autoreprimits, o sexualitzats i pornografiats fins al punt que més que persones LGTBIQ+ som objectes LGTBIQ+.

Que això no vol dir que la sèrie no tingui un punt sexual, alerta! Els personatges que s’estimen, s’estimen amb totes les de la llei: tenen ganes d’estar junts, de passar-s’ho bé, de fer de tot, també de compartir la seva intimitat. Però aquests moments no justifiquen tot un guió, que és el que hem vist sempre a la pantalla. Això no és Sex Education. Això no és Élite.

De tendresa n’és plena, Heartstopper. En la germana del Charlie, que el coneix més que ningú, en la mare del Nick, dolça acompanyant, en el Tobie, l’amic lector i introvertit, en l’acollida que la Tara i la Darcy li ofereixen a l’Elle. Fins i tot en els atacs de gelosia del Tao, que tem quedar-se sol, podem veure-hi tendresa.

I un altre missatge cabdal que ens duu la sèrie: no vols encara sortir de l’armari públicament? No et preocupis, pren-te el teu temps. És clau saber que podem ser nosaltres qui marquem els ritmes, quan estem fent petits passos per saber qui som. No et sents amb suficients forces per sortir de l’armari davant la família aquest sopar de Nadal? No et preocupis, ja ho faràs l’any que ve, o l’altre, o l’altre.

L'entorn i la paternitat positiva

Ja hem parlat de com és d’important veure personatges que s’accepten a si mateixos. Que descobreixen la seva identitat, la seva orientació sexual, i la viuen amb naturalitat, malgrat els dubtes i la por. Però un pot haver-se acceptat del tot, i tenir un entorn tan i tan hostil que li sigui impossible sortir d’un armari que té les portes lligades amb un cadenat de sis xifres.

Doncs en aquest aspecte Heartstopper també se surt de la tònica habitual. Veiem un grup d’amics que passa junts els moments bons, que passa junts els moments dolents, i que viu la diversitat amb naturalitat.

Perquè aquest és un altre punt diferent de Heartstopper: que moltes —no totes, és cert— les identitats dissidents s’hi poden veure reflectides. Però sí moltes. I això és un gran canvi. Perquè normalment si arribem a veure històries de gais, veiem històries de dos gais i gràcies, no hi ha ningú més del col·lectiu. I malgrat que la trama principal és la de l’amor gai, no monopolitza l’atenció queer.

I en la línia de l’entorn i les amistats dels protagonistes, també els seus pares i familiars són reforços positius per qualsevol adolescent que estigui a casa mirant la sèrie, i que no sap ben bé com reaccionaran els seus pares si surt de l’armari amb ells. Pot no sortir bé, no som il·lusos, però pots també descobrir que tens una mare com l’Olivia Colman, que acaba sent un airbag pels accidents que et pot donar la vida fora de l’entorn segur.

El temps robat

Si Heartstopper pot ser un referent per les noves generacions LGTBIQ+, que viuran cada cop adolescències més felices, i més en llibertat, també és certa la sensació —o la constatació, més aviat— per part de molts joves i no tan joves que hem vist que tot plegat nosaltres no ho hem pogut viure així, que hi ha moltes coses que ens hem perdut: un amor adolescent, un petó furtiu a l’escola, fantasiejar amb amors que no són tan impossibles.

I ens remou, i sentim nostàlgia d’una cosa que no hem viscut al 100%. I la frase és certa: “és la història que voldria haver vist a l’institut, quan tenia les hormones a tot drap”. Però també és cert que és la història que voldríem haver vist ahir. I l’hem pogut veure. Ens han pres un tros de l’adolescència? Pot ser. Però mai és massa tard per viure’n una de nova.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —