A què estarien disposats uns pares pel futur del seu fill? Aquesta és una de les preguntes més tramposes de la paternitat contemporània, perquè gairebé qualsevol decisió pot justificar-se amb l’excusa del benestar dels infants. Canviar-los d’escola, imposar-los una identitat o convertir-los en el projecte vital fracassat dels adults són clàssics familiars de la societat actual. Tot això queda reflectit a Altas Capacidades (2026), la nova incorporació cinematogràfica de la graella de Movistar+. La cinta es presenta com una comèdia, però el resultat s’apropa molt més a un relat de terror social: voler ascendir imperiosament de classe, sense tenir els recursos necessaris.

Escrita per Víctor García León (Selfie) i Borja Cobeaga (Poquita fe), la cinta parteix d’una premissa senzilla i prou magnètica per endinsar-s’hi. El film ens presenta l’Alícia (Marian Álvarez) i en Gonzalo (Israel Elejade), una parella de classe mitjana amb un fill problemàtic, en Fer (Suso Nanclares), que es dedica a ensenyar el penis a l’escola. Quan apareix l’opció d’inscriure’l a Pyros, un centre laic, elitista i, evidentment, car, aquesta apareix com la solució definitiva a tots els problemes familiars. Els pares diuen que ho fan “pel bé del nen” però, evidentment, ho fan per ells.

Pyros és la porta d’entrada a una vida millor, plena de contactes, diners i prestigi. Els protagonistes necessiten desfer-se de la imatge mediocre que els persegueix davant dels sectors socials més benestants: un vull-i-no-puc, tot cobrant el salari mínim. És el retrat incisiu d'una classe mitjana exhausta i aterrida per la possibilitat de baixar un esglaó, convençuda que mantenir-se al mateix lloc equival a fracassar: quin patiment!

“Hola, estem parlant de kombutxa”

Així, els pares s'endinsen en l'univers de Pyros arrossegant una barreja d’enveja i d’admiració. S'han d'empassar la cultura dels tallers de ceràmica —equivalent als de pintar quadres entre copes de vi, o pagar mensualment un monitor per fer mindfulness—, la pedagogia alternativa i el postureig ecològic: situacions properes a la nova realitat de les festes de l’AFA —l’Associació de Famílies d’Alumnes, l’antiga AMPA—. “Hola, estem parlant de kombutxa”, deixa anar una mare en una festa d'aniversari. La frase, que és una de les cites més hilarants de tota la cinta, resumeix maliciosament la distància d'una nova aristocràcia que ha canviat els rellotges de luxe per la verborrea progressista, però manté el classisme amb uns pares que necessiten reafirmar constantment qui són: “Però la nostra escola no és de pobres, no?” 

El retrat més ferotge, però, cau sobre els pares. L'Alícia i en Gonzalo abracen l'etiqueta d'altes capacitats per pura conveniència. En comptes d’afrontar els problemes reals del nen —que clarament necessita anar al psicòleg—, li dissenyen una identitat còmoda: no es porta malament per ensenyar els genitals, “és especial”; no té dificultats per socialitzar, és que “la pública no el comprèn”. 

La pel·lícula funciona quan abraça la incomoditat i la vergonya aliena

Aquesta premissa tan potent va perdent força a mesura que avança, tediosament, el film. El guió acumula gags en un bucle repetitiu, amb un humor insípid i un ritme que decau a mesura que avança. La pel·lícula funciona quan abraça la incomoditat i la vergonya aliena, però s’empastifa quan vol abastar massa temes alhora: classisme, precarietat, masclisme, criança i hipocresia social. 

Al capdavall, Altas Capacidades és més interessant pel que assenyala que per com ho executa. És la radiografia d’una societat on els rics confonen privilegi amb mèrit i la classe mitjana es flagel·la intentant imitar-los. Ni és rodona, ni fa gràcia; és, ras i curt, una pel·lícula de terror absolut sobre la tortura de viure constantment en una mentida.